Al Cafè dels Dissabtes parlàrem amb Toti Fuster, Pau Arèvalo i Biel Bisquerra, tres actors gabellins integrants de la companyia teatral “Noctàmbuls”. La seva obra In the backyard, escrita i dirigida pe Jaume Miró, va aconseguir el segon premi del certament Art Jove de Teatre 2012. La conversa girà entorn a la seva selecció com a representants de les Illes en el projecte Alcover.

Per Noctàbuls parlen alternativament na Toti, en Pau i  en Biel.

- Quan vareu estrenar aquesta obra, In the backyard (En el pati de darrere), fa un any, esperàveu fer 20 actuacions en un any.
- No  és el primer pic (Biel)
- Bé (Toti), fer 20 bolos és no només perquè l’obra estigui bé, que hi està molt, a darrere hi ha molta feina i molta lluita del nostre director Jaume Miró  amb els programadors, als quals has de convèncer per a vendre el producte. No és fàcil. A més, aquests 20 bolos, hem d’ésser honests, també han estat a costa de fer actuacions amb poca gent, poca taquilla. No tot ha estat un camí de roses, ni alegria, alegria!
Tots sabem que els programadors són mala gent (rialles).  Si  els artistes són rars, els programadors encara més... Jo record una persona que deia que haurien d’anar al psicoanalista!

Qui, els actors o els programadors?
- Els programadors! Dels artistes, ja se sap fa estona

- Això pot ser el principi d’una gran etapa?
- Com  a mínim es presenta bé.
- Això implica molt i no implica res, realment suposa que hem estat seleccionats i se’ns obre la possibilitat de fer actuacions, que no vol dir que necessàriament hagin de venir. N'hi haurà algunes a Catalunya, això és segur, perquè la xarxa té un conveni amb l’espai Brossa i el teatre Tatarantana... A partir d’aquí, si el que es veu agrada o no, té efecte dominó: si agrada, altres teatres s'hi sumen,  i si no, poden dir "no ens agrada això que duen de Mallorca", i no en fas més.
- Crec  (Toti) que el que tenim a favor és que es tracta d’una obra àgil, curta, que esta rodada.i tenim un catxet adaptat a temps de crisi. Nosaltres sempre hem confiat en  les possibilitats, no nostres individuals, sinó com a grup, i ens alegram que l’obra sembli que progressa, ara ja veurem que passarà quan aterrem per allà.

- Les expectatives des de la Xarxa són altes, pensau que l’any passat la companyia seleccionada va ser Antoni Gomila, amb Acorar...
- Uff, això és incomparable!

- Sí, però enguany també compartiu selecció amb “Lucrècia”, una obra amb primeres espases del teatre de les Illes...
- Sí, són actors amb molta trajectòria i molt mediàtics. Són actors que independentment del text que duen darrere, funcionen bé. Bé, nosaltres tenim a favor que la nostra obra és més entretinguda (rialles). Això que quedi aquí...

- És àgil, actual... diríem juvenil.
- És una obra que arriba bastant, i més ara mateix.




- Cal dir, i això ens ho ha comentat en Jaume, que quan començàreu a assajar no volíeu fer l’obra com una crítica social.
- Toti. No, el que escriu en Jaume parteix moltes vegades de reflexions personals. De fet, el text parla de l’individu que no té res i del que ho té tot, més enllà de la cojuntura social que l’envoltava... i a partir d’aquí elabora un retrat social del moment. Crec, però, que la intenció inicial no era aquesta.
- Pau. Quan en Jaume escriví l’obra, la crisi no era tan accentuada. No érem conscients que estàvem tan ficats en la crisi, però a mesura que passa el temps i anam fent actuacions l’obra sembla més real. És com si la realitat s’anàs acostant a la nostra obra.

- Ara tindreu mal de fer creure que l’obra s’escriví abans que els desnonaments fossin notícia. De fet, recordareu que durant a la presentació de la matinal de l’IES, en Llorenç Llop va parlar directament del problema dels desnonaments...
- No està escrita amb aquesta finalitat didàctica, però és una obra que pot fer pensar a la gent jove.



- Estau en contacte amb altres instituts?
- Estam fent feina. L’experiència va ser molt positiva i es va entendre perfectament. Pensam que arriba a la gent jove.
- (Pau) Es parla de la crisi, però des d’un punt de vista optimista, en el context de la crisi es pretén parlar de la humanitat, del que hi ha més enllà de l’economia, de les relacions personals.
- (Toti) Pens que hi ha dues opinions, quan acabes de veure l’obra: hi ha gent que troba que l’obra és optimista i gent que creu que el final és més aviat complicat. En realitat és una interpretació de quines portes t’obre el tsunami de la crisi econòmica. De fet, crisi és una paraula que no anomenam ni una vegada en el text.
És cert que en el món cultural tothom es queixa, es parla que el treatre està fatal, que no hi ha subvencions, que hi ha poca feina, que les companyies s’esqueixen... Però, em deia una companya, a Palma mai hi ha hagut més coses que ara. Mai hi havia hagut tantes opcions i això és una mica perquè no queden més sortides, la gent s’ha de reinventar i ha de ser més creativa. Malauradament, tot ve donat per una  crisi horrible. I l’obra parla d’això: què ha de fer l’home quan es troba entre l’espasa i la paret, quines opcions té a nivell humà. A l’obra hi ha més coses de què parlar, més enllà de la crisi econòmica

-  Vosaltres, en algun moment, ja havíeu pensat d'acabar amb l’obra...
- Sí, era una opció molt seriosa. Mallorca ja no donavaper  més i en Jaume havia comentat que ja havíem de deixar de representar-la. Actuar per fer taquilles de quinze o vint persones, no té sentit. Però amb la Xarxa s’obren noves possibilitats, per exemple teatres, i parlo de Mallorca i no de fora, que no t’havien programat abans i ara sí que et programaran o es plantejaran programar-te. Això, amb més representacions  Mallorca i alguna a Menorca, suposarà que l’obra l’hem passejada molt més de dos anys.

- Al llarg d’aquest temps, l’obra com ha anat madurant?, com l’heu anant vivint?
- És mal de fer explicar-ho però jo (Pau) ara veig la gravació de la final del Certamen Jove i pens: "Quina obra és, aquesta?”. Ara no la reconesc.
El pitjor és que aquest és el DVD que enviam i ens sembla una representació de “fi de curs". En un any passen mil coses, tot evoluciona. Els personatges els vius d’una altra manera, gairebé els reinventes, sembla que tot camina sol. Pel temps, exts més conscient del que fas.

- I com us identifiqueu amb els personatges?
- Jo (Toti) crec que no he fet un personatges més allunyat de mi que aquest. No és que em caigui malament, la trob “una tia collonuda”, em cau molt bé, però té molt poca connexió amb la meva vida.
- En canvi  jo (Pau) i el meu personatge tenim molts de punts en comú. Més aviat circunstàncies semblants, però no ens prenem la situació igual.
- Jo (Biel) també veig el meu personatge bastant allunyat de mi. Això ho trob positiu, pots veure el personatge des de fora. El personatge..., com ho diria?, emocionalment no t’implica res, no et guanya.
És un adventatge. Amb certa perspectiva i  llunyania es pot fer una certa feina més interessant. Amb la identificació total hi pots posar massa de tu mateix i tampoc és interessant

I l’autor, com ho duu?
- Avui no molt bé, per mí que té virus de panxa. Ahir, després de rebre la noticia oficial, hi va haver un poc de “subidón”.
- Ara estam fent un curs de nous models de les arts escèniques i al·lucinàvem un poc perquè molts de plantejaments que es fan, a Noctàmbuls els tenim assumits des del minut u. Som com una cooperativa. Entre tots ho feim tot: la distribució,  la cartelleria, el mailing, la difusió, l’esceneografia... En Jaume és el que escriu, el nostre creatiu, ell posa un text damunt de la taula que madura i evoluciona amb les nostres aportacions.

- Si pensau dur l’obra a instituts, preparareu una unitat didàctica ?
- La tenim, la tenim. Tenim un dossier..., podem dir que hem inclòs algunes frases textuals d’en Lluís Cerrada per a il·lustrar altres professors sobre el que opina un professor que l’ha vista (rialles).
- Crec que hem fet un bon dossier per al professorat, entre d’altres coses perquè hem tingut ajuda de professors i esta pensat per ajudar i orientar com es pot fer feina amb l’obra

- Quan vàreu estrenar “In the backyard” us imaginàveu que tindria aquesta repercussió?
- Jo (Biel), quan vaig llegir l’obra, la veritat és que em va agradar el personatge i el tema. Això des de la primera lectura que proposà en Jaume, amb el primer esboç. No sé..., vaig tenir fe en aquest projecte.

- Aquesta obra va ser finalista d’Art Jove?
-  Sí, va quedar segona, darrere una altra que presentà una companyia molt professionalitzada, això sí, després d’una llarga deliberació, la qual cosa, per a nosaltres, ja és molt. Primer presentaves un vídeo de deu minuts i a partír d’aqui vam haver d’acabar l’obra, assajar i muntar-la en gairebé un mes. Això sí que va ser traumàtic. A més na Toti i jo (Biel) preparàvem una altra obra amb Es Mussol, però només veia que s’havia d’estrenar en aquelles dates, no hi havia opció d’ajornar-ho.  No era conscient que participàvem en un concurs, s’havia de fer i punt. I crec que ningú de nosaltres va poder gaudir-ne com cal, perquè tot va ser molt precipitat. Però vam quedar contents de la presentació, del resultat. I per part del jurat també vàrem rebre molt bona crítica i sentírem comentaris positius de gent, i no de la que ens envolta. que sol ser més benevolent. Va ser molt gratificant i t’anima molt.
-  Bé (Toti), s’ha de dir que nosaltres com a col·lectiu, com a Noctàmbuls, sempre hem tingut molta fe en el que feiem. Dit d’altra manera, sempre hem estat molt convençuts, creiem molt en la dramatúrgia d’en Jaume i les seves idees. És ver que de vegades connectes més o manco amb el públic, i amb In the backyard hem aconseguit una obra que ens satisfà molt a nosaltres i ha connectat molt amb el públic. Així te’n vas a casa i dius que està bé el que fas, que t’ho passes bé, però també necessites que agradi a qui  et veu, i t’ajudi, i et promocioni i. Això de vegades és complicat, en aquest món. Ara se’ns ha obert la possibilitat de mostrar l’obra a un altre nivell, fent que es diversifiquin les opinions, i això em basta.
-  És ver que no teníem tantes expectatives (Pau), però també és cert que en altres obres no havíem tingut tanta fe en un projecte i no estàvem ben convençuts del que fèiem.
- Hi ha una connexió entre nosaltres, el text i el públic  (Toti), una mena de triangle que va ben unit, i per nosaltres ha estat un bot qualitatiu.

- Noctàmbuls ja fa 10 anys que existeix...
-  Més de deu (Biel), parlam de 1999, quan vam estrenar a la Universitat, a Palma. Vam estar un temps aturats, treballant idees que no s’acabaven de concretar.
- Les coses sembla que no passen per casualitat. (Toti) Abans de participar a la Xarxa Alcover ja ens plantejàvem coses més enllà de fer més funcions o no. Es tractava de fer un bot. Que Noctàmbuls es diversificàs, que s’animàs a produir... A Noctàmbuls crec que tots tenim una part creativa. En Jaume escriu i en Pau controla la part audiovisual i titelles. Ara ens hem engrescat molt en aspectes organitzatius que ens feien molta falta i a diversificar la part creativa, cercant nous horitzons. Tot ha coincidit ara.

- Prepareu una nova obra, si es pot dir?
- Es pot dir que en Jaume prepara una nova obra per a Noctàmbuls, per a nosaltres tres. A més, esta preparant una altra cosa per a altres tres persones, que serà produïda per Noctàmbuls.

-  Sort i que us vagi bé i que pugueu gaudir de les vostres representacions.

La Xarxa Alcover esta formada per devers 30  entitats. Va néixer en el marc de la Fira de Teatre de Manacor l’any 1996, en formen part teatres de Catalunya, València i les Illes Balears i pretén crear una xarxa per a facilitar intercanvis de companyies, per ventura no tan comercials. Es tracta de fomentar la producció pròpia, d’autors i obres en llengua catalana.