M'agradaria aconseguir que les nostres autoritats s'hi involucrassin...

Digau-li somiatruites, digau-li romàntic, digau-li utòpic. Tot li escau, però, afortunadament, encara en queda algun d’aquests, com en Jaume Rosselló, un periodista gràfic de Ciutat que sent passió per la mar.
 Ens vàrem conèixer de manera virtual. En Pep Terrassa va parlar del vaixell “Miquel Caldentey”, en alguna de les seves col•laboracións a Capvermell.org, i en Jaume en va tenir coneixement. Ell, entre d’altres coses, s’ha abocat en cos i ànima a la fantàstica aventura de recuperar per a les generacions futures aquesta peça entranyable del nostre patrimoni nàutic, que avui es troba a França i és de propietat francesa. Aquesta dèria l’ha duit a crear una pàgina web dedicada exclusivament al tema (www.miquelcaldentey.tk), a viatjar a França en distintes ocasions, i a intentar implicar les institucions de les nostres Illes en el projecte.
 Arran dels contactes que establírem, li plantejàrem la possibilitat que participàs en una de les nostres tertúlies d’”El cafè dels dissabtes”, i així va ser el passat dia 8 de desembre. D’aquella participació n’hem extret la següent conversa.

- Per mi és un plaer, i un honor, haver estat convidat per “Cap Vermell” i per Capdepera Ràdio, per parlar d’un tema que per mi és gairebé d’una importància vital.

- Tenint en compte que els temes de patrimoni no donen vots, i per tant no implica les institucions, el que el que estàs fent és un esforç personal, que té molt de mèrit i es mereix el nostre reconeixement. En tot cas, Jaume, ens agradaria saber d’on et ve aquesta curolla pel nostre patrimoni marítim, i d’altra banda,com va ser que vares tenir notícia del “Miquel Caldentey” i t’hi vares interessar.

- Va ser cap a l’any 2003, i no estic segur de com va ser, crec que per mitjà d’un article de premsa, perquè fins aleshores jo no sabia ni que existís aquest vaixell. Tot d’una em va caure l’ànima als peus. Després vaig anar coneixent una mica la seva història i la importància que havia tengut per a les relacions comercials de Mallorca en la primera meitat del segle XX. Em va saber molt de greu veure l’estat d’abandó en què es trobava el “Miquel Caldentey”, en un port de la Catalunya Nord, i vaig voler conèixer les circumstàncies que ho havien fet possible. Com a illenc que sóc, sempre m’han interessat els temes de la mar. És inevitable, no?

- I vares començar a establir contactes...

-  Efectivament. El primers contactes varen ser amb el Bloc Català, de França, que em va redreçar cap a un organització que es diu “Sauvons l’Ideal”, que es dedica a recuperar vaixells antics. A partir d’aquí vaig fer un primer viatge per veure el vaixell i vaig fer un reportatge que vaig publicar a la premsa local. D’aleshores ençà, no he aturat.

- Fins i tot tens una pàgina web dedicada exclusivament al “Miquel Caldentey”.

-  Efectivament, aprofitant que havia fet un curset de pàgines web, fa qüestió d’un mes i mig que vaig muntar aquesta pàgina, que funciona bastant bé.

- El primer antecedent local, a nivell d’armadors, el trobaríem amb l’amo en Joan Moll, i el vaixell “L’Esperança”, que era llogat. Es tractava d’aprofitar les demandes energètiques de Catalunya, que aquí es traduïen en l’exportació de llenya. A Capdepera es va anar fent una flota, sempre amb vaixells llogats. L’any 1906, l’amo en Joan Marro, va ser el primer que comprà un barco, possiblement el “Sant Bartomeu”. Després va aparèixer la societat de “La Palmera”, que va comprar el “Sant Josep”, fins que finalment apareix la figura de Joan March. La seva irrupció va acabar amb la nostra flota artesanal, de petits empresaris: el 1916 va comprar la Companyia Transmediterrània i començà a monopolitzar el control del  trànsit marfítim. A fi de combatre les flotes locals de Capdepera, Sóller, Felanitx, etc., va introduir a cada poble una persona de palla, per a enfonsar els petits armadors. A Capdepera, aquesta persona va ser Miquel Caldentey. La varada d’un vaixell amb el seu nom, a Palma, l’any 1916, va tenir molt de ressò, i hi foren presents algunes de les màximes autoritats de l’illa. Resultafva sorprenent que una persona jove, de poc més de vint anys, que no havia sortit mai de Capdepera, de sobte es presentàs amb aquella força. Sembla evident que Joan March hi era al darrere. Hauríem d’associar l’aparició de vaixells de fusta, en dates tan avançades, a la Primera Guerra Mundial. Els nous vaixells de ferro, de gran tonatge, que s’anaven fent, varen ser dedicats majoritàriament als afers bèl•lics. Després de la guerra, va deixar de construir-se aquest tipus de naus.

- L’any 1950, al “Miquel Caldentey” li varen instal•lar un motor, i va navegar fins al 1972, en què va fer el seu darrer viatge. L’any 1976, com va passar amb altres barcos d’aquestes característiques, el nostre vaixell va ser comprat per un empresari, en aquest cas del sud de França, Robert Bataille, per a dedicar-lo a creuers turístics. Posteriorment, el va comprar el club nàutic de Canet del Rosselló on va ser seu social del club i fins i tot espai per a celebrar-hi noces. L’any 88, l’Estat francès el va delcarar monument històric, però una avaria el va deixar en estat d’abandó, crec que a partir del 2001. Més recentment, algunes persones a França, com Gildas Girodeau, o el diputat socialista Henri Sicre, i jo modestament des de Mallorca, fent reportatges, hem iniciat un procés que podria significar la seva recuperació. Ara es troba a una drassana a Narbonne.

- I hi fan feina?

- Sí, sí, es troba en fase de restauració. La feina és lenta i d’un dia per l’altre no es nota molt. Però estan decidits que torni navegar.

- Però, ara mateix, qui és el propietari legal del “Miquel Caldentey”?

- És l’ajuntament de Port Vendres, que el va comprar pel preu simbòlic d’un euro, a l’ajuntament de Canet, que era el que el tenia abandonat. S’ha creat un consorci integrat per l’esmentat ajuntament de Port Vendres i els d’Argelés sur Mer, el de Cotlliure i el Banyuls, a més per una institució supramunicipal de la regió (una mena de Consell o de Diputació), per tirar el projecte endavant.

- Per tant, a tots els efectes, el vaixell és francès.

- Sí.

- Però tu no t’hi acabes de resignar...

-  En absolut. Jo sé que mai deixarà de ser francès. Uns anys enrere, les nostres autoritats potser haurien pogut intentar comprar-lo i restaurar-lo. Des que jo vaig tenir coneixement de la seva existència, em va semblar que el primer objectiu, clar, era el de la restauració, i això sembla que s’aconseguirà. Una vegada donada aquesta passa, el que m’agradaria aconseguir és que les autoritats de la nostra comunitat s’hi involucrassin. El que passa és que no sé si volen implicar-s’hi. No ho sembla.

- Has fet alguna passa, en aquest sentit?

- Recentment vaig enviar una carta a la consellera Catalina Julve, explicant-li la situació del “Miquel Caldentey”, i per fer-li veure que el Consell de Mallorca s’havia equivocat en l’apreciació de la situació del vaixell. L’any 2006, alguns representants del Consell varen anar a França i arribaren a la conclusió que la recuperació era impossible, però, ja dic, es varen equivocar, perquè  ara s’està recuperant. Si acceptaven que es varen equivocar, el que haurien de fer, tot seguit, seria involucar-se en la responsabilitat de la restauració. La consellera em va contestar que no podia fer res si no li ho demanaven des d’allà.

- Els francesos l’acceptarien, una col·laboració mallorquina?

- Jo vaig parlar personalment amb un tinent batle de l’ajuntament de Port Vendres, propietari del “Miquel Caldentey”, i em va dir que sí, que romanien oberts a qualsevol col•laboració que vengués de l’àmbit els Països Catalans. Però no estic segur que tampoc estiguin per demanar aquesta ajuda. Ells han partit, saben que el vaixell se salvarà, treballen sense cap pressa, van fent a poc a poc. Em sembla que, d’entrada, cada ajuntament hi posarà 5.000 euros anuals, per anar fent.

- Potser no frissen perquè tampoc no tenen un projecte clar per al futur del barco.

-  No, no, els francesos ho tenen bastant ben planificat. Aquest sindicat dels ajuntaments participants tendrà tres comissions: una per a la restauració, una altra per a les relacions exteriors, i una tercera d’encarregada de donar-li ús. Precisament la meva curolla perquè les nostres autoritats hi prenguin part, és perquè m’agradaria que en el futur, el “Miquel Caldentey” tengués com a part dels seus objectius el de treballar amb joves, també de les nostres illes. Jo vaig proposar que seria molt interessant un intercanvi d’alumnes de les respectives escoles de mestres d’aixa. O poder comptar amb el vaixell per a la Diada de Mallorca, per exemple. Però aquestes només són algunes d’idees de moltes altres que es podrien proposar. Però clar, insistesc, per demanar alguna cosa, primer te l’has d’haver guanyada.

- Però mentre el Consell espera que li demanin coses, i els de França no frissen, la col•laboració sembla una utopia.

- Jo he escrit una carta, fa poc, a l’ajuntament de Por Vendres, demanant, gairebé suplicant, que s’adrecin al Consell per a sol·licitar la seva participació. Però, ja ho he dit abans, dubt que ho facin. Podrien fer-ho, però tampoc tenen per què. Una altra idea que se’m va ocórrer, precisament arran de la vostra convidada, va ser fer una crida als ajuntament que hagin pogut tenir una relació amb el “Miquel Caldentey”, que en principi serien Palma, Sóller i Capdepera, perquè conjuntament punyissin en el Consell, i desencallàssim el tema.

- El que sembla evident és que no estam parlant tant d’un problema econòmic com de la voluntat política d’implicar-se en el projecte. Una mínima aportació d’aquests tres ajuntament que hem dit i una del Consell, per ridícula que fos, serviria per poder tenir alguna autoritat moral sobre el futur del “Miquel Caldentey”. Ara, si no interessa... Segurament, nosaltres, “Cap Vermell”, en tant que associació cultural, podríem posar en coneixement del nostre ajuntament quina és la situació i sol•licitar que prengués alguna iniciativa al respecte.

- Aquesta seria una gran passa.

Ens hi comprometem.