Dissabte 24 d’agost, a les 22 h, el dia de sant Bartomeu, es celebrà la tradicional representació teatral que popularment es du a terme per les festes patronals de Capdepera. En aquesta ocasió va ser el torn d’una companyia que ja ens havia visitat anteriorment i ho feu amb l’obra titulada “Efectes secundaris”.
 

L’escenari era el d’un pis amb els quadres penjats a la paret i sofà a la part central, com si fos una obra costumista, de fet tradicionalment aquest és el tipus d’obres que se solen fer durant aquests dies i no compten amb el vist-i-plau de tothom, però per a la majoria del poble sembla un entreteniment acceptable i gratificant, que et fa passar una bona estona. En aquest sentit, els germans de Campos, que protagonitzen i dirigeixen l’obra, com si fossin els germans Álvarez Quintero, ja coneixen a la perfecció la psicologia del públic assistent i l’experiència és un grau. 

“Efectes secundaris” és una obra amb un argument fluixet, tot i així s’aguanta per l’habilitat teatral dels personatges, quan fonen tots els efectes còmics. Amb banda sonora subtil de “Salud, dinero y amor”, es deixa entendre que aquestes seran les tres màximes de l’obra i efectivament, l’escena primera confirma que amb el mòbil com a protagonista tots els seus maldecaps econòmics serveixen com a conflicte per a poder encetar una obra que tendrà un rerefons sexual del tot esbojarrat, quan un cosí seu li demana poder tenir un fill amb la seva al·lota, perquè ell és estèril. Sigui com sigui, les escenes desbaratades que se sumen a cada acte, amb la mort d’un periquito anomenat Calixto, que servirà d’excusa per inventar una malatia davant la cunyada, fan que l’humor vagi amb augment, amb aquells tints de mallorquinitat que poden recordar el teatre costumista d’altres èpoques, però amb els filtres de la correcció molt escasos. En aquest sentit, m’atreviria a dir que es tracta d’un teatre brutal a la mallorquina, perquè el gag consisteix en la gangositat dels protagonistes, que bé recordava les pel·lícules de Mariano Ozores, provocada per una mala combinació de pastilles i l'ambigüitat d’escenes. S’ha de destacar el paper de l’al·lota del cosí que vol tenir el fill, perquè mantenir les postures que fa sobre l’escenari no és gaire fàcil i ho conclou amb certa genialitat. 
 

I tot succeeix, quan la dona del protagonista decideix anar a Alemanya a casa d’una amiga per canviar d’aires, i les seves despeses posen malalt al marit que només es mossega la llengua i es crema amb el te, fins que decideix posar-se conyac. L’afició de la dona a pintar, queda truncada per la intervenció del cosí que li esguerra un quadre, i tot perquè la seva al·lota, interpretada fogosament per la segona actriu que puja a escena, vol tenir un fill sigui com sigui amb el cosí casat, i és clar, per enmig hi ha els diners, tan necessaris i estranguladors que fan que tot es torci. També és destacable el doble paper que fa l’altre actriu (el de dona i el de cunyada).

No cal dir que el llindar entre el teatre amateur i el professional hi és, perquè “Pometes teatre” és una companyia de Campos que comença a tenir una llarga trajectòria professional i que cal respectar, però també és cert que en aquest tipus de comèdies els hi manca un detonant intel·lectual que els entesos en teatre necessiten i que fa que l’obra es vegi amb poca inventiva. De totes maneres, el públic va riure, s’ho passà bé i crec que això és el que importa. No sé si la fi justifica els mitjans, en aquest cas, però la manera de retorçar l’argument fins a treure les vergonyes de tots els assistents amb una situació sexualment i vodevilment passada de voltes en aquest cas ha funcionat. Enhorabona, Pometes! Llarga vida al teatre popular!

Joan Cabalgante i Guasp