" La meva infància va ser molt agradable, ja que tots els joves i les al·lotes érem una pinya.

En aquells temps gairebé tots els habitants ens coneixíem i tots pel nom i el llinatge, fins i tot pel malnom."

 Senyor batle, regidors, veïns i veïnes i tots els assistents a aquest acte, bones tardes.

  En primer lloc vull agrair al senyor batle i a na Carmen Corraliza que pensassin en mi per fer el pregó. Em va agafar per sorpresa, ja no se m'havia ocorregut mai que poguessin pensar en mi. Els vaig contestar que suposava que hi havia altra gent millor que jo per poder-lo fer. El batle em digué que no, que havia de ser jo i que no importava fer cap al·legació, ja que seria atesa.

  Bé, anem per feina. Per als que no em coneixeu, vos diré que som n'Andreu Gutiérrez, fill d'en Baldomero i na Maria Lliteras “Fumet”. Vaig néixer a Manacor, on vaig viure fins als 9 anys. Després vaig tenir la sort que a mon pare, que era guàrdia civil, el destinassin a Cala Rajada. Des de llavors em sent com si hagués nascut en aquest poble. Des de la meva infantesa fins avui m'he sentit acollit per la gent de Cala Rajada i Capdepera, em sent com un ciutadà més d'aquest municipi.

   Vaig anar a l'escolar amb don Vicenç, una gran persona i un bon mestre, ja que ens va ensenyar a ser amics, companys, i a respectar tothom.

   La meva infància va ser molt agradable, ja que tots els joves i les al·lotes érem una pinya. En aquells temps gairebé tots els habitants ens coneixíem i tots pel nom i el llinatge, fins i tot pel malnom. Tots els al·lots, quan esperàvem que don Vicenç arribàs, jugàvem a la platja de ca na Putxa, on també s'hi feia alguna “novillada” per les festes. Només teníem un municipal, l'amo en Miquel Papa”. Ens duia molt a retxa quan jugàvem a futbol a la plaça de can Tomàs, però nosaltres també el dúiem de cul quan jugàvem a la platja a conillons amagats entre les barques que estaven tretes. Quan acabàvem l'escola anàvem a jugar a futbol al camp que es trobava on ara hi ha el bar “Castellet”. Els de la meva edat vàrem poder fer algun entrenament amb l'entrenador del Barça, Helenio Herrera, que quasi cada any venia a Cala Rajada a estiuejar. No teníem fitxa ni estàvem federats, ens n'ajutàvem onze i a jugar, contra l'Artà, el Sant Llorenç o el Son Servera, i, com no, contra el capdeperins, amb els quals quasi sempre acabàvem a pedrades, fins que es va decidir fer un sol equip.

   Vivient a Manacor, venia molt sovint a cals padrins, a Capdepera, tenia amics i m'ho passava molt bé, però quan el meu pare va ser destinat a Cala Rajada tot va canviar per a mi, ja que em trobava molt bé aquí, amb una llibertat que no havia tengut de nin a Manacor. Quan feia calor sempre érem en remull, i quan no es podia nedar anàvem a jugar a futbol, a tocar portals, a fer bicicleta o a jugar al que fos i on fos..

   Les festes de Sant Roc, quan es feien a la plaça dels Mariners, per mi eren més del poble, es vivien d'una altra manera, ja que tothom les esperava amb molta il·lusió. Cada any se superaven, venien les millors orquestres i cantants d'aquell temps. Començaven amb els xeremiers, es posava murtra al carrer i venien les torroneres i en “Solleta”, amb les senalles d'anses llargues penjades, d'on treia el que li demanassis. Quan les varen traslladar a la plaça dels Pins ens feia la sensació que estàvem a una sala de festes més. També em ve a la memòria que quan el senyor Toni Cardona organitzava el concurs de “Miss Cala Rajada”, tots anàvem a veure quines nines pujaven damunt l'escenari. Avui tenim la desfilada de models pels carrers del poble a la platja.



   Vaig lluitar, amb un grup de pares i mares, per poder tenir l'escola de “S'Auba”. Ens va costar molts de viatges a Palma, però vàrem tenir na Juanita Terrassa, que va ser qui ens va donar més empenta per a aconseguir-ho.

  També em sent molt orgullós d'haver col·laborat amb els mariners per aconseguir la Reserva Marina.

  Aquests dos esdeveniments em varen satisfer molt.

  Una cosa sí que voldria demanar, començant per mi mateix: que entre tots tenguem el municipi net, procurant tirars els fems al contenidor que correspongui, perquè en tenim de molts de colors. El mateix deman a la gent que ve a fer feina aquí, o a estiuejar.

 No vull fer un míting ni vull cansar-vos més. Només per acabar vos vull donar les gràcies per haver aguantat aquest “rollo”. Tenc moltes anècdotes més, però no vull allargar-me més. Només em queda dir ben fort:

  
 VISCA SANT ROC I VISCA CALA RAJADA