La presentació al teatre de Capdepera va comptar amb la presentació de Pere Cortada i la participació de Miquel Flaquer “Recreo”; Maria Massanet, autora del pròleg, i Suso Rexach, autor de l’epíleg. Així com del propi autor, Biel Torres.
Uns i altres, des de distints punts de vista, comentaren el llibre i la vocació santantoniera de l’autor.
Per la seva banda, en nom de l’Obreria, en Joan Terrassa volgué recordar els dimonis i els sant Antonis de Capdepera, dels qui tenim recordança. En Kiko Melis parlà com a president de l’Obreria, agraïnt a Biel la seva tasca, plasmada en aquest llibre.
Algunes d'aquestes intervencions les hem publicat i les trobareu a l'apartat de col·laboracions. També publicarem els vídeos.
Durant l’acte se li lliurà un record, una teula amb una pintura dels dimonis de Capdepera de la mà dels Obrers Majors, Bàrbara Lliteres i Joan Ramon Esteva.
Acabat l’acte, mentre l’autor signava llibres, els assistents van brufar amb unes coques dolces i salades, galetes Artasanas i beure.
Us recordem que podeu trobar el llibre a Capdepera (Estanc de Can Pep Serra i Son Poc Palla) i Cala Rajada (Herboristeria Harmonia, davant l’església del Carme, i sa Cervisseria).
"No em queda més que recomanar la lectura del llibre i la visió de les fotografies. Hi trobareu algunes persones importants per a la festa que ja ens han deixat, i també hi trobareu un autor amb un estil de prosa punyent i divertit. L’autor juga amb les paraules i moltes vegades ens posa un somriure a la boca, però, com deia, també és punyent i sap treure foc pels queixals quan troba que ho ha de fer."
Miquel Llull "Recreo"
"En Biel és una d’aquestes persones que sempre s’entrega en cos i ànima a tots i a cada un dels projectes vitals en els quals decideix participar. Els que coneixem bé en Biel, de tota la vida, vivim dins la paradoxa que, i tot conèixer-lo, sabem que mai el coneixem del tot. És un amic del qual podem dir, amb rotunditat, que d’ell ens podem esperar qualsevol cosa, però, així i tot, sempre aconsegueix sorprendre. En Biel és un i únic. I al mateix temps en Biel és o són molts de Biels".
"Dins aquestes cròniques hi trobareu conya, befa, diversió, broma, mofa, escarni i quaranta-quatre sinònims més que, al cap i a la fi, volen dir tots el mateix. Però el que no trobareu, per molt que cerqueu, serà ni un fastigós mil·límetre de dolentia, desconsideració, faroneria, mal gust, inflor o insults. Aquestes cròniques estan fetes des de la més simple i humil senzillesa, amb nul·les pretensions històriques, literàries o de falsos i estranys egos...."
Ambient santantonier i màxima expectació per a un volum llargament esperat. Aforament de luxe per a la presentació d'un llibre.
Visca Sant Antoni!!!
Un tast del llibre:
Amb la intenció de narrar tot el que ara és llegit, vaig tenir l’honor d’assistir, convidat per l’obreria, a un parell de les seves «turbulentes reunions». Desconcertat per tot el que allà vaig presenciar i escoltar, he cercat i he trobat el significat de tan democràtic vocable....
Per posar-nos en situació: recordau aquella vella pel·lícula, en blanc i negre, que protagonitzaven dins una cabina estibada de gent, els simpàtics i extravagants germans Marx? Doncs bé, el primer pis del segle XII semblava, a l’hora de la reunió, una reproducció adulterada d’allò mateix.
Fum pertot arreu! Una finestra oberta que no dona més que constipats! Tothom que xerra amb tothom! El xiu-xiu constant desemboca, en una remor confusa de paraules fuses, que es dilueixen amb disbauxa dins la mateixa bellugadissa. Desordre... caos... la fi del món!
El cambrer o cambrera demanant per qui és la cervesa de torn; ningú escolta ni en fa el més mínim cas. El cambrer crida encara més fort, per tal d’impotent, fer-se escoltar. La gent va a la seva bolla! Dins el batibull regnant, els assistents semblen aliens als requeriments del pobre cambrer i, capficats, dins l’acalorament propi i particular de la discussió en si, no s’assabenten de la missa la meitat.
Una veu dins les turbulències diu feble que, la banda de música no surt a tocar perquè no vol anar a darrere dels cavalls perquè perillen les orelles dels músics que bufen acollonits i amb el cul estret. Quan encara no està arreglat el tema de les orelles mossegades, una altra veu greu diu que, no es pot incloure dins el mateix programa el concert de música rock a realitzar a la plaça de l’Orient. Bota l’alarma, espurnes i botanes pertot arreu! Dins l’efervescència i l’agitació calenta de la discussió algú, fora tenir res a veure amb la conversa, fa referència a un mul campaner. Quan encara es parla de les orelles, del concert i del mul es diu no sé què, d’anar a cercar mata. El carretó... n’està a punt? –demanen per la dreta– Més fum! Altre cop el cambrer, ara ja mig empipat o empipat del tot.
En Llorenç Mestres i en Miquel Bessó que seuen junts, es miren tot aquest galimaties, amb cara d’incredulitat i callen; cabells drets –i mira que és difícil això– no diuen ni pruna. Els ve just arreplegar els «triomfs» escoltant tota la barrila. Ara es parla, per un altre costat, al fons sud, a quins llocs han de ballar els dimonis, mentre que al fons nord, s’intueix una veu apagada per altres tres dotzenes de veus: A veure qui és el llest que té temps per enregistrar els dos mil CD de les cançons repertori de Sant Antoni! Ja n’hi ha que fan esternuts! Ai Déu meu!
El desgavell va en augment. Aquesta puta finestra! –criden enredats– Qui té els mocadors de Sant Antoni? A on hi ha els CD que donam? Dues voltes curtes i una de llarga o era al contrari: una de curta i dues de llargues? A quant s’han de vendre els arguments? I els mocadors a quant? Això pareix tal ment el gran basar a Turquia!
El desconcert és producte de la situació. Allò és tal ment una olla de grills! A la volta del vespre, quins foguerons s’han de visitar? L’olla ja bull! En Mestres i en Bessó que escolten esgarrifats a un raconet de la improvisada sala de juntes. Arrufats, encongits, atemorits, inclòs diria jo, no diuen res, no s’atreveixen.
Que si les sabates de Sant Antoni! Que a veure si l’encuentro segur que serà davant l’església? Que si peguen pedrades als dimonis! Que si l’ordre de la cavalcada! Uep... alerta, ara parlen de l’home del Walkie Talkie (Kiko Melis). Que si, que és veritat, que en lloc d’ajudar ho embulla tot! –diu un sector una mica més radical–.
Els municipals, o fan massa via o en fan massa poca; s’ha de cercar la mesura justa! Estaria bé anar a l’institut a fer un sermó al jovent toca pilotes i mals intencionats! Que si nyic... que si nyac! De sobte, quan tothom ja està frenètic, passat de voltes i mig exaltats, fregant el punt d’ebullició i a prop de les tres mil revolucions per minut, se sent una veu asserenada que per sobre les altres veus diu en contundència: Vots a favor de la proposta?; vots en contra?; abstencions? Queda aprovat! Però voleu dir que putes ha quedat aprovat –demanen?–.
En Mestres i és Bessó, simples espectadors, es tornen a mirar amb cara de boixos. Fan una petita i tímida aixecada i baixada d’espatlles. Arrufen les celles i capegen, perplexos, fora sabre ben bé el que han votat, el que s’ha discutit i, ni molt menys, el que s’ha aprovat.
No sé si he explicat bé o el símil realitzat per mi no és del tot encertat. Tal vegada jo he de menester, unes bones ulleres model cul de tassó i, un potent sonotone amplificador o, simplement soc una mica exagerat. Qui ho sap a això? Tal vegada sigui l’edat, que em traeix i ja començ a caducar. Però, pel que s’ha vist, deduït i sentit, tothom n’està com jo. Aquestes reunions es poden titllar de Kafkianes, Dalinianes i surrealistes –tot a la vegada– i pròpies de ser estudiades pel psicoanalista de guàrdia de l’hospital de Son Dureta.
