El Mercat no pot perdre la seva personalitat per causa d'un mercat molt més gran, el de la globalització.

Per mi l'educació i el Mercat Medieval fins ara han anat lligats. Ho dic amb tots els sentits del terme o dels termes. Primer de tot, perquè una vegada que per deformació professional començo a veure cares somrients d'alumnes que han passat per les meves mans me n'alegro molt, també perquè aquesta vegada vaig coincidir amb un grup d'arts marcials des Castell de Menorca, que em recordà quan vaig començar de professor a Maó, moments que també estojo dins del calaix de la memòria, amb molta d'estima. Vaig fotografiar la secció masculina i la secció femenina. Les casetes em porten a parlar amb els tenders, gent senzilla i maca, com un comerciant d'Artà que venia a vendre la seva obra de llata, o la desimbolta xarcutera dels productes de Teruel, que me contava que gràcies a la darrera gestió que havia fet un funcionari de l'Ajuntament, al final havia pogut tenir paradeta, tenia un somriure que anava de galta a galta. No hi faltaren els cocarrois solidaris, amb una excel·lent presentació devora can Melis Cursach i davant de la papereria-llibreria Lletres (on ens agradaria veure-hi més llibres, al mostrador).

D'altra banda, les llepolies varen fer que el Mercat lluís d'una coloraina especial, com si el castell fóra de conte i la princesa de la factoria Disney. Can Patilla, ple; la taverna del castell, plena. Les paradetes de menjar i beure, plenes. Un moment, no tot estava del tot ple. Parlava amb un col·laborador d'aquesta revista i amb un alt càrrec del consell i ambdós coincidien en què havia davallat una mica la presència humana a la plaça del Sitjar. Tal vegada sigui vera, vaig reflexionar, després de tant d'optimisme, i sí, en certs moments del dia, hi havia manco gent. Però què hi farem!: "-Jo, de gent n'he vista molta!" Exclamà la pregonera. Ambdós deuen tenir la seva part de raó.

Posteriorment, visitava la Casa del Governador, on ens refrescam la memòria amb els procesos d'ensofrar, embrinar, etc. A la planta superior hi contemplam mapes de Mallorca de l'any 1500 i pico. Abaix, un estormia, una senalleta...Just a davant l'entrada, Edicions del Despropòsit ha complit el seu propòsit: muntar paradeta amb exemplars dels Darrers dies de l'imperi mallorquí, encara calent, recentment tret del forn; m'enamora, però l'Incendi de les papallones, de l'actriu i poeta Agnès Llobet, serà la meva darrera adquisició. Em giro i comencen a sonar els tambors i flabiols de la Xerabanda, que es col·loquen davant de la torre d'en Nunis, en rotllana; el públic escolta El ball de l'ós o altres cançons, tan maques com el seu vestuari de l'Edat Mitjana; sonen xeremies, mentre oneja la bandera vermella i negra i s'albira la serralada de Sos Sastres. Tot és una joia medieval. Tot i així me comença a venir set: l'any passat hi havia una paradeta de beguda, de gent del poble, rere la torre d'en Nunis, avui la pols i una filadora, que fila i fila el temps antic, celisties té per randes i repunts blancs de dolça tarda. S'enyora la beguda, i la taverna sembla Pacha, què hi farem, segurament la culpa la tengui la paradeta d'Herbes de Can Planetes, on brinden, brinden, brinden els amics. Els infants es fotografien al tauló de personatges i juguen a jocs antics, com els que hi hauria d'haver a les cases de tothom, però és clar, la tecnologia mana, la globalització mana, i l'home, medieval ell, obeeix. Esperem que almenys, la imaginació resisteixi i l'esperit de l'Edat Mitjana ens transporti, no al consumisme, sinó a un altre món per fugir d'aquest, que encara té tassons de cartró i cafeteres industrials (segurament, en aquest punt, els lectors es demanin: I què vol aquest? I què he de voler? Com deia Isidoro, el personatge interpretat per Joan Bibiloni a Majorica, quan era interrogat per Mari Santpere: ¡lo justo!) El que hom s'anadona és que aquest escrit es devalua al ritme que ho fa el Mercat, esperem que erròniament i que la impressió sigui equivocada. Mentre pujava al castell, per anar a la capella, me vaig aturar amb alguns de la comparsa a beure un xarrupet de llet freda, per agafar forces i pujar les escales del castell. Aquesta paradeta, que és la última del carrer té la beguda més representativa de la comarca gabellina, que en un moment o un altre, tot aquell que ha passat per Capdepera ha hagut de tastar, sinó l'any vinent, encara hi serà a temps.

Finalment, les passejades de pony em recorden que el mercat és un pujar i davallar, mentre defecam. Com pujava i davallava el carret del Gelat de Can Planets, amb corn d'avís inclòs; la declamació enmig de la plaça amb el senyor Pere microfonitzat, va ser molt apropiada, les proves de so dels RIU, tranquil·les, els IXERA, intensos, la banda nostrada, solemne i les teles i banderes, precioses. L'any que ve, per mantenir l'ànima medieval, el mercat haurà de fugir del mercat...de la globalització. Això pot semblar utòpic, però el que no passa a Capdepera...