El fet de néixer i créixer davant la placeta de l'església condicionà en bona manera la meva infantesa i adolescència.

Gabellins, gabellines! Bon vespre a tots i totes!

Amb gran satisfacció, vull donar públicament les gràcies al rector, mossèn Antoni Amorós, i als altres membres de la Junta, per haver-me elegit, immerescudament, pregoner del 2015. Honestament, reconec que són minsos els meus mèrits per a assumir tan digne encàrrec.

Sóc en Pere Flaquer Orpí, fill d'en Pere “Mengol” i n' Antònia “Tacó”. Vaig néixer a Capdepera, al carrer del Vent nº1, el 7 de febrer de 1939, coincidint amb l'època més trista, dolorosa i convulsa de la nostra història. En primer lloc, he de dir que, amb molt d’orgull, em sent “gabellí “ de cap a peus i devot de la Verge de la Esperança.

El fet de néixer i créixer davant la placeta de l'església condicionà en bona manera la meva infantesa i adolescència. El meu calendari s'ajustava al litúrgic i el dia a dia venia marcat pel tocar i repicar de les campanes properes, que inexorablement senyalaven les hores i anunciaven a tots els veïns els actes i fets que esdevenien, bé fossin de caire festiu o joiós, o, malgrat tot, de dol o desgràcia. En aquest punt, vull fer un incís per retre un sentit i merescut homenatge a un bon home i millor devot, l’amo en Gabriel Fiol “s’Escolà”, autèntic virtuós en el domini de tan singulars instruments (les campanes), a les quals, amb un increïble joc de mans i peus, treia uns sons i ritmes meravellosos. Que en pau descansi.

La meva devoció a l‘ Esperança ve des de molt petit i em fou inculcada pels meus pares i padrins- També hi aidà el fet d'haver estat, durant molts d’anys, escolanet de baix, els que vestien la lloba negra i servien a l’altar, en contraposició als vermells, que cantaven al cor. La imatge de la Verge, a la qual diàriament m'adreçava, era la que es venerava i encara es venera a la capella de la Mare de Déu del Roser de la nostra Parròquia. Record molt bé com era abans d’esser restaurada: obscura i enfosquida per la pàtina del temps i el fum dels encens, llànties i ciris. A l’espatlla tenia un forat que, primitivament, degué servir per aguantar-la penjada.

Segons contava mestre Pere Fiol (s’Escolà vell) arribà a Mallorca, com mascaró de proa de una de les naus que participaren, amb el rei en Jaume I, a la conquesta de l’illa i fou més tard duita a les nostres contrades per les hostes del esmentat rei.

Sempre he sentit contar miracles atribuïts a la Mare de Déu. Me´n vénen al cap dos d‘ells. El primer, el me repetí moltes vegades la meva padrina “Tacó” i que es referia al seu cunyat, el patró Antoni Morey “Canals”, que naufragà davant les costes algerianes d’Orà. En veure's perdut, invocà la Mare de Déu i en aquell mateix instant es trobà, al seu costat, un tronc que li possibilità arribar, sa i estalvi a la platja, on fou atès hospitalàriament per una tribu berber. L’altre tenia com a protagonista la padrina de madò Margalida Tous “de s’Estany”. Segons deien, caigué en el pou del seu corral i en implorar a l'Esperança, se li estufaren les faldes, permetent que suràs dins l’aigua i que fos, poc després, rescatada.

Respecte a mercès i favors rebuts, cal tenir en compte que, en l'actual capella del Sant Crist, abans de la reforma, existia una extensa col·lecció d'exvots (retrats, crosses, medalles, uniformes, etc). Si es conserven, i per a refrescar la memòria, tal volta seria interessant organitzar, si es consideràs oportú, una mostra monogràfica, en la data i lloc mes adients.

Per les calendes de l’Advent arribava el fred i, per a mi, els dies mes joiosos de l‘any. L'Esperança, avantsala de la gran festa de Nadal, se celebrava amb molt d’esplendor i concurrència. Eren jornades d’estrenar abrics i altres robes d’hivern. La processó al Castell era llarga i multitudinària. Al compàs de la banda de música, es cantava el Sant Rosari, finalitzant l’acte amb la solemne cloenda de la novena.

El fet de xerrar de festes i música em dur a pensar en un entranyable “gabellí”, estimat per tots, joves i vells, que no és altre que en Jaume Blanes “Parreta”, gran melòman, dotat de fina orella, que sempre, amb el somriure a la boca, participava i fruïa, com ningú, de les nostres celebracions. Qui no el recorda portant el “petromax” de la banda de música o ballant per Sant Antoni? Seria bo que el Consistori, més prest que tard, evocàs i honoràs com es mereix la seva figura. Al cap i a la fi, persones com en Jaume són les que uneixen i fan poble. Al cel sia!

A les novenes hi he acudit sempre que he pogut, des d'infant, i durant molts d’anys i ha estat el meu propòsit imbuir tan lloable pràctica als meus fills i néts, per tal que ells conservin i transmetin, en el temps, tan arrelades tradicions i creences.

Mirant cap enrere veig, en els meus ulls d'adolescent, un oratori i dependències en estat semi-ruïnós. La humitat i el verdet eren presents en tots els indrets i racons, les teulades, plenes de goteres, les parets, descloscades... Davant tanta incúria i deixadesa, sols els gabellins, amb les seves almoines, treball i suor apedaçaven, com millor sabien i podien, aquest lloc tan estimat. És obligat senyalar que sense el zel i bona feina dels responsables parroquials (rectors, ecònoms, vicaris) i, sobre tot, per la pura fe dels devots, avui estaríem contemplant unes més de tantes venerables ruïnes.

Venturosament, en els anys 60, donacions anònimes afegides a altres de més modestes, però no menys valuoses, feren possible afrontar una reforma integral de l’oratori que, mai no ho hem d’oblidar, també acull i dóna cristià repòs a les despulles mortals dels nostres llunyans avantpassats.

L'actual titularitat municipal de tan preuat patrimoni permet mirar amb tranquil·litat el futur. En aquest sentit, demanaria a las institucions civils i religioses que mantinguin en tot moment un diàleg constructiu per a conservar i millorar tan valuós llegat, i per a gaudir-ne, tenint sempre en compte el seu origen, fonamentat, sense cap dubte, en la devoció cristiana i mariana dels nostres antecessors. Fer el contrari suposaria trair i malmenar la seva memòria.

Verge de l’Esperança! Acolliu baix del vostre mantell protector el poble de Capdepera. Tots els gabellins, els de sempre i els nouvinguts, perquè junts, sense exclusions per motius de religió, cultura o raça, donem pas a una societat més justa i solidària. Dau la salut als malalts, feina digna als qui no en tenen, obriu horitzons d’esperança a la joventut i, en l’entorn d'un món que sembla enfollit per la intolerància, l'odi i la violència, guiau-nos, Senyora, amb mà ferma i segura, per camins de germanor, pau i benestar.

Molts d’anys!

Visca Capdepera i visca l’ Esperança!


Pere Flaquer Orpí