Tot i que amb la paella del passat diumenge les Festes del Carme 2017 haguessin partit a caminar, no va ser fins al dijous dia 6, amb el pregó, que es donaren per formalment encetats els actes del programa d'enguany.

Na Magdalena Esteva Sansó “Blancus” va ser l'encarregada, en aquesta ocasió, de donar el sus a les festes, i ho va fer amb una peça literària plena de tendresa, evocadora d'una Cala Rajada irrecuperable i que només existeix a la memòria dels qui, com la pregonera, varen conèixer aquell petit poble de mariners d'abans de la gran expansió turística dels anys 60. Na Magdalena, coneguda i estimada per tothom que la coneix, ens parlà de les vetlades d'estiu a la fresca, escoltant rondalles, o de la il·lusió per pujar a can March, quan feien cine. Però, conscient que els temps són uns altres, també ens va proposar que estimem la Cala Rajada d'avui, amb virtuts i defectes, però amb moltes coses que val la pena defensar i conservar. En tot cas, en aquesta mateixa pàgina hi trobareu el text íntegre de les paraules de na Magdalena Esteva, molt millors que l'explicació que nosaltres us en puguem donar.

Pregó del Carme 2017

Magdalena Esteva Sansó

 Bon vespre a tothom.

 En primer lloc vull donar les gràcies al senyor batle i regidors, i al president i membres de la Confraria de Pescadors per assistir a aquest acte de començament de les Festes del Carme. I, com no, vull agrair també al grup de la Comissió de Festes que m'hagi oferit pronunciar el pregó d'aquesta festa tan entranyable en el nostre entorn mariner. Moltes gràcies.

 En segon lloc, em vull presentar. Crec que tots, o quasi tots, em coneixeu. Som na Magdalena de can Blancos, i així va ser fins que em vaig casar amb en Pedro, ja que llavors vaig passar a ser de can Morey. En Pedro i jo hem tengut tres fills – en Joan, na Xisca i na Nora – i som els padrins orgullosos d'en Marc, na Carme, na Júlia i na Neus, i esperam ser-ho d'un altre, d'aquí a pocs mesos.

 Gairebé no sabia com enfocar aquest pregó, ja que no som una persona molt donada a parlar en públic, i per això vaig pensar que lo millor seria contar algunes de les meves vivències en aquest estimat poble de Cala Rajada.

 Em sent cala-rajadera de cap a peus, ja que mon pare ho era. També tenc una cama gabellina, perquè ma mare, a qui tenc la sort i l'alegria de tenir encara entre nosaltres, és de Capdepera. Som, amb na Maria i n'Elionor, la major de tres germanes. Sa nostra família estava lligada a la mar, ja que mon pare era mariner i durant molts d'anys va ser patró d'una barca de bou.

 Vaig viure una infantesa molt feliç, en aquella Cala Rajada de fa més de 60 anys, quan els infants jugàvem pel carrer sense cap perill (o almanco nosaltres ens ho pensàvem). Quan arribava l'estiu i posàvem vacances a l'escola, només sospiràvem per poder anar a nedar a les platgetes que hi havia dins el poble: la platja petita i la de can Pere Antoni, o la platja gran. Per cert, no ens deixaven banyar fins per Sant Joan i, encara que plogués, aquell dia que esperàvem amb tanta d'il·lusió no faltàvem a la cita, i en remull falta gent. A l'horabaixa estàvem atents a la senya que es feia en el palau de can March per saber si feien cine, i si era que sí ja ens teniu amb el coixí o una cadireta, per amunt s'ha dit.

 Una altra cosa que record d'aquells vespres d'estiu són les rotlades de veïnats asseguts en el carrer, a prendre la fresca, comentant les novetats que havien succeït aquell dia i amb el meu tio Agustí contant-nos els contes de ses Rondalles: “L'amor de les tres taronges”, “En Joanet de sa gerra”, “En Pere Poca Por”...

 A l'hivern començava l'escola i teníem unes altres obligacions que complir. Els nostres jocs s'encaminaven cap al Campet, on ara hi ha l'edifici Cap Vermell. Anar en el moll ens agradava ferm, sobretot botar pels blocs que hi havia darrere el mur, d'un a s'altre, i pujar a les barques amarrades en el moll fins que els mariners, amb més seny que nosaltres, ens arruixaven.

 Així com anava creixent, el meu poble anava canviant. Aquelles platgetes d'aigua transparent desaparegueren i moltes altres coses es varen anar transformant. Però no ens posem trists, perquè encara ens queden molts de racons preciosos, com es Carregador, una platja de llauretes i tamarells, on la majoria de gent són veïnats; sa Pedruscada, amb el mollet; Son Moll, més concorregut pels turistes però amb una preciosa aigua color turquesa; cala Gat, un racó que no tenc paraules per descriure i on quan fa un poc de vent de Nord l'aigua és tan clara que es poden comptar els grans d'arena i els brins de les algues; es Far, des d'on contemplam la sortida i la posta de sol més hermoses de tota l'illa; l'Agulla, amb l'arena daurada i el pinar ben verd... I encara vos podria anomenar molts més llocs, però tampoc em vull fer pesada bravejant d'aquest poble estimat.

 Senyores i senyors, amics tots, repetesc que per a mi ha estat un honor i una gran satisfacció tenir l'oportunitat de llegir aquest pregó, sense cap altra pretensió que expressar els sentiments que em provoca la meva condició de cala-rajadera. I crec que també és una bona ocasió per manifestar que no es tracta de recuperar aquella Cala Rajada senzilla, aquell poble petit on tots ens coneixíem i que duc gravat en el meu record, sinó d'estimar la Cala Rajada d'avui, amb defectes, però també amb grans virtuts, amb un paisatge que encara té moltes coses per conservar i per disfrutar.

 Esper que tots tenguem unes bones festes, gràcies a l'esforç de la Comissió, i que la processó, la missa marinera, les vetlades musicals i tots els actes del programa surtin més lluïts que mai. Que siguin uns dies perquè la gent d'aquest poble tenguem l'oportunitat de retrobar-nos i de compartir una pomada i una estona de conversa damunt es moll, com en temps primer, com quan trèiem les cadires a la carrera per prendre la fresca.

 Molts d'anys a tots.
Bones Festes del Carme!

Visca Cala Rajada!