Recuperem aquest article, col·laboració de Tomàs Martínez publicada fa uns anys (2013), que ens parla de la Corema i la Jaia Corema, una tradició que encara es manté viva a les escoles i en algunes cases.
"Ara vénen set setmanes
totes de menjar llegum
i llavors ve el costum
que es qui te xot fa panades"
Avui entram en període quaresmal. Ha arribat la Quaresma. La Quaresma té els seus inicis en els primitius cristians que habitaven les catacumbes al segle II. Instituïren un dejuni d’unes set setmanes que servia de temps de preparació pels qui havien de ser batejats el Dissabte Sant. La Quaresma comença el dimecres de cendra i acaba la vesprada del Dijous Sant. El dimecres de cendra el capellà ens recorda que venim de la pols i a la pols retornarem: "Pulvus eris et in pulverem reverteris", una cita del llibre del Gènesi.
Entram en el cicle de Pasqua. Són sis setmanes i quatre dies fins a arribar al dia de Pasqua, dels quals llevam sis diumenges que no són de dejuni: total quaranta dies.
"Si vols que te diga es nom
d’un homo que té set fies,
sa major té quatre dies
i ses altres, set perhom".
La paraula Quaresma està emparentada amb la paraula quadragèsima, o sigui quaranta dies. En el calendari festiu popular hi ha nombrosos períodes de quaranta dies i la nostra tradició cultural àrabe-judeo-cristiana n’està farcida: 40 dies, 40 dies abans, 40 dies després són números ben presents en la cultura religiosa i popular:
40 dies va durar el diluvi universal segons el llibre del Gènesi
40 anys passaren els israelites al desert del Sinaí, segons el llibre del Deuteronomi,
40 dies passà Jesús al desert, segons els evangelis de Mateu, Marc i Lluc.
Eren tradicionals les 40 hores d’exposició del Santíssim, en record de les hores passades per Jesús al sepulcre,
40 dies són els que l’anima d’un difunt ha d’esperar per a ser jutjada i arribar al paradís, segons la tradició musulmana,
40 dies són els d’espera per prevenir contagis (o quarentena),
40 eren els dies d’abstinència sexual després que la dona hagi parit,
40 dies són necessaris per reparar els teixits després del part i llavors la dona ja està en condicions de presentar el seu fill al temple i així: 40 dies després de Nadal és la Candelera (o festa de la purificació de Maria),
40 dies després de l’equinocci de primavera és el primer de maig. Aquest dia es celebrava la festa de Les creus de maig.
40 dies abans del diumenge de Pasqua és el dimecres de cendra.
40 dies després del dissabte de Glòria és l’Ascensió (sempre en dijous) i
40 dies després de l’equinocci de tardor és el 1r de novembre (dia de Tots Sants).
La quaresma era un període mal de passar pels nostres avantpassats. Així ho reflecteix aquesta cançoneta:
"Ara vénen set setmanes
totes de menjar llegum
i llavors ve el costum
que es qui te xot fa panades".
A Mallorca és típica la Jaia Corema o Jaia Serrada. És una figura de dona amb set peus que representa la Quaresma amb les seves set setmanes i que s’exposava a les cases durant aquesta època de l’any, fins que el dissabte de Pasqua la llevaven o la cremaven.
Mossèn Alcover descriu amb detall la tradició: «Sa Jaia-serrada era una velleta de paper, cartró o fusta pintada, que representava la Quaresma, molt flaca, amb un bacallà a una mà i un manat de pastanagons a l’altra, i amb set cames i set dents, que representaven les set setmanes de Quaresma. El primer dia de Quaresma penjaven la Jaia a la cuina o al menjador, i cada diumenge li tallaven una cama de les set que tenia". El dissabte de Pasqua llevaven o cremaven el que en quedava.
A la falda, la jaia tenia una palangana amb verdures i peix, aliments típics de Quaresma. L’encarregat de llevar els peus a la jaia era el pare de família. Cada any el dijous de la quarta setmana de Quaresma es feia una festa, en què se serrava per la meitat el personatge (fet d’on prové el nom de Jaia Serrada) entre les aclamacions del públic, ja amb presses per arribar a Pasqua.
Al final de la Quaresma, la Jaia Corema es despenjava i aleshores els joves expressaven la seva alegria, perquè a la fi acabava una època de sacrificis i privacions. Ja ho diu la cançó popular mallorquina, en un to d’exageració irònica:
«Sa Corema ja és passada;
Mare de Déu que no torn!,
que tenc s'esquena escorxada
d'anar-me a colgar dejorn».
