En primer lloc ens acompanya en Jeroni Alzina, membre de l'executiva de l'Agrupació Socialista de Capdepera i exregidor de l'Ajuntament en representació del PSIB. Entenem que en Jeroni constitueix una d'aquelles baules que han contribuït a mantenir unida la cadena de la memòria gabellina, per sobre del desert polític del franquisme. Ell va conèixer de prop i va conviure amb bona part dels protagonistes del llibre d'en Miquel Llull. En el taller de son pare, el mateix del qual  es va fer càrrec més endavant, devia escoltar de ben jovenet més d'una conversa en veu baixa, més d'una confidència, més d'un renec contra aquell règim opressor que patia Espanya, especialment fosc en els anys 40 i 50. En definitiva, en Jeroni devia regar en el seu interior aquella llavor socialista sembrada a principis de segle per unes persones que lluitaren per la dignitat del seus consemblants, sempre a favor de les classes populars, i de les quals, com diu el mateix Llull en una entrevista publicada a “Cap Vermell” recentment, cal destacar-ne per damunt de tot el coratge i la generositat que demostraren, com també la fe en l’aprenentatge i en la cultura”.

Ens acompanya, també, l'amic Jaume Morey Sureda. En Jaume, filòleg i professor, va ser el primer batle democràtic d'Artà, al capdavant dels Independents, durant dues legislatures. Posteriorment, entre el 1999 i el 2003, fou director general d’Administració Educativa de la Conselleria d’Educació i Cultura. Però a nosaltres, avui, ens interessa el seu vessant d'investigador que, en els darrers deu anys, l'ha duit a capbussar-se en les vicissituds del seu poble, Artà, en un període que abasta des de començaments del segle XX fins a la guerra civil i les seves horroroses conseqüències, passant per la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República. En paraules d'en Jaume mateix, les seves investigacions són un acte de justícia i una forma de reparació, una eina perquè la gent pugui conèixer la brutalitat que la guerra va suposar. Tot plegat s'ha materialitzat en una obra monumental, “Artà. Llarg camí cap al desastre”, en dos volums que sumen gairebé 900 pàgines, que s'ha gestat de manera paral·lela i complementària amb el que, en aquests mateixos anys, ha endegat en Miquel Llull. Sens dubte, en Jaume i en Miquel han posat al nostre abast un material imprescindible per a il·luminar la foscor dels anys de la guerra i la postguerra, però també per a entendre millor els antecedents que abocaren a uns fets tan abominables a tot Espanya, i molt concretament a la nostra comarca.

Finalment, comptam amb la presència de Joan March Noguera. Llicenciat i doctor en Farmàcia, destaca com a investigador de la ciència, un camp en què reïx la seva tesi doctoral, publicada aquí a l'any 2001 sota el títol de “Mossèn Alcover i el món de la ciència. La creació del llenguatge científic català modern”. Es tracta d'un treball en els detalls dels qual no entraré, tot i que no convé passar per alt que en el seu moment va ser prologat per Josep Massot i Muntaner i que aquest s'hi va referir tot dient que “representa una aportació extraordinària per al coneixement de la vida i l’obra de mossèn Alcover –i de retop de molts altres intel·lectuals i homes de ciència del seu temps- entre el 1862, any del seu naixement, i el 1907, any de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans”. De l'estudi de March inferim l'interès d'Alcover pel “llenguatge científic català modern, preocupat perquè el català no pogués sobreviure si no era capaç d’estar a l’altura de les circumstàncies en un moment d’especial expansió de les ciències”. Joan March és membre del Grup d'Investigació d'Història de la Salut (GIHS) de l'Institut Universitari d'Investigació de Ciències de la Salut (IUNICS) de la UIB. I dit això, afegim que el nostre convidat, avui retirat de l'activitat política, va ser impulsor del Partit Socialista Popular a les Balears, partit que es fusionaria amb el PSOE, a l'any 1978, en el qual passà a exercir distints càrrecs, fins a assolir-ne la secretaria general entre 1991 i 1994. Fou diputat en el parlament autonòmic de 1983 a 1987 i és, segurament, un dels millors coneixedors del modern socialisme de casa nostra.

I bé, ja haureu vist que a la taula també hi tenim el pare de la criatura. Per a la gent del poble, crec que és sobrer fer-ne una presentació, perquè en Miquel, tot i algunes desaparicions de caire més aviat esotèric, és un gabellí de soca-rel, de pedra picada, que fa feina a Palma però que va i ve cada dia per no perdre's ni un sol batec del cor del seu poble. Llicenciat en Història i Documentació, en Miquel és un intel·lectual, definició aquesta que vaig saber que li esqueia com anell al dit quan en vaig llegir l'accepció que s'hi refereix com a la persona que té capacitat de pensar la realitat social i cultural i d'influir críticament en l'opinió pública mitjançant l'assaig o la presència en els mitjans de comunicació. Això és exactament en Miquel, segurament la persona més llegida que he conegut mai. Té el vici de llegir, que li deu venir de naixença però que segurament se li ha fet crònic amb el seu ofici de bibliotecari, del Golea o d'allà on sigui, i aquest vici n'hi ha comportat un altre d'inherent, i és el d'escriure. Amb ell, la revista “Cap Vermell” ha comptat amb una veu rigorosa i crítica, la veu d'un intel·lectual, com deia abans, que ens ha fet el favor immens d'obrir-nos els ulls a la pròpia realitat i d'ajudar-nos a entendre'ns molt millor a nosaltres mateixos. De les seves  reflexions en va fer un recull en forma de llibre, “Maç de fulls escollits”, per a mi una obra de capçalera. Traspua esperit gabellí des de l'aproximació a la història, la política, la literatura, els moviments culturals i les persones d'aquest poble, i traspua poesia, perquè en Miquel és un poeta fins i tot quan no s'ho proposa. No debades és l'autor dels poemaris Marcapassos (1983), La isla era un volcán (Tenerife, 1998) i Ciutat (2006).  Cabdal fou també la seva participació a l'obra “El metodisme a Capdepera”, al costat d'altres investigadors, entre els quals Antònia Ballester i Pep Terrassa. Aquest treball és, sens dubte, d'una altra d'aquestes aportacions que augmenten de valor amb el pas del temps i que, com deia, ens fan sentir orgullosos de la tasca desenvolupada per “Cap Vermell” en gairebé 36 anys d'existència. Ara, en Miquel Llull fa una passa més i posa al nostre abast la seva feina d'investigació, llarga i pacient, sobre el socialisme gabellí. Es tracta, com he dit, d'aquest llibre que presentam avui, “La idea és infinita”, del qual no sóc jo qui n'ha de parlar, sinó els nostres convidats. En tot cas, sabem que aquesta és només la penúltima aportació, fins ara, d'aquest lletraferit que és en Miquel, tota vegada que té molt avançat l'estudi biogràfic sobre el psiquiatre i pedagog gabellí Joan Alzina i Melis, que, n'estam segurs, marcarà una altra fita importantíssima en el treball la prospecció històrica de Capdepera.