"Cap Vermell” va funcionar des del primer dia, i així ha continuat, gràcies a la tasca absolutament desinteressada de tots els qui l’han fet possible. És a dir que, com que ningú n’ha tret un velló, sinó que la majoria n’hi ha posat dels seus, per aquesta banda no ha donat maldecaps. 

“Cap Vermell” ha fet una tasca informativa molt senzilla i molt honesta, obrint les finestres de pinte en ample i, des de la versió digital, ha arribat arreu del món, cosa que ha permès a la gent del poble que viu fora tenir accés al dia a dia del nostre municipi.



 “Cap Vermell” em va estimular a créixer com a persona, especialment en l’àmbit de la cultura, i fins i tot em va impulsar a fer una carrera universitària quan ja no tenia edat per a aquestes coses. “Cap Vermell” em va marcar un camí que no sé si he estat capaç de seguir fidelment, però que passa per la comprensió de l’altre, per la renúncia a veritats absolutes, especialment les polítiques, i per la potenciació d'un cert esperit de servei.

Tot i que s'acomiadà oficialment fa tres anys, si algú ha estat al peu del canó de Cap Vermell al llarg d'aquests quaranta anys és Jaume Fuster. Escriptor, poeta, pintor, cuiner (no sabem quantes coses més) i millor persona. Els seus silencis són tan el·loqüents com les seves paraules. Premi Cap Vermell 2005 d'honor més que merescut i Premi Aina Moll 2015 dels 31 de desembre de l'OCB, també compta amb diversos premis literaris. Cert és que Jaume ha crescut al recer de Cap Vermell i de totes les associacions en les que ha participat, però ben segur que la seva aportació ha fet créixer molt més a tot aquest conjunt d'iniciatives de les que ha format part. Comencem:

- Finals de 1980, com començà l’aventura de Cap Vermell? Perquè llavors? Què volíeu? Com es forma l’equip fundador?
- Passats 40 anys, els records es comencen a difuminar... Va passar que amb l’adveniment de la democràcia, després de les primeres eleccions i amb nous aires de llibertat, a la premsa local que havia sobreviscut a la dictadura s’hi uniren una sèrie de publicacions noves. D’aquella època record Es Saig, Llucmajor de pinte en ample, Llum d’oli, i naturalment Cap Vermell, entre d’altres. Era una manera d’exercir la llibertat d’expressió, d’informar i de ser informats de primera mà, i també de posar a l’aparador la llengua catalana com a vehicle normal d’expressió. En el primer editorial, el del número zero, ja anunciàvem quines eren les nostres intencions, i crec que, si fa no fa, s’han mantingut vigents: endegar una publicació que recollís el batec del poble i que ens ajudàs a aprendre a dialogar amb respecte. Gairebé no record com es formà aquell primer equip. Crec que va ser en Biel Pérez qui ens convocà a una primera reunió. Tot va començar d’una manera una mica, o un molt, improvisada, sense cap mitjà ni infraestructura. Com ara mateix, d’altra banda, atenent que, per exemple, tothom fa feina amb el seu ordinador particular.

 - Vos definiríeu com un grup d’amics, d’apassionats per la llengua, per la política (en el sentit de aportar el gra d’arena per ajudar a canviar les coses), altres interessos...
- Alguns a penes havíem mantingut contactes estrets, abans. Això sí, des de les primeres eleccions segurament tots coincidíem en una jeia política diguem-ne progressista, tot i que a ningú se li va demanar carnet de res. La llengua, evidentment, era un dels punts de coincidència més importants, per bé que aleshores els nostres coneixements de català, salvant honroses excepcions, eren més aviat precaris.

- El final dels 70 suposà el sorgiment de manifestacions ecologistes com sa Dragonera i llavors Es Trenc. Cala Agulla queda enmig amb el SALVEM L’AGULLA l’any 84. Cap Vermell té a veure tot aquest moviment?
- Eren anys, com he dit, de gran efervescència social, amb aquella democràcia que aleshores ens semblava un ou de dos vermells, tot i que després moltes expectatives no s’hagin complert, ni prop fer-s’hi. Entre els moviments que més destacaren des del primer moment hi hagué els ecologistes, alguns dels quals han esdevingut referents per a tota la societat d’aquestes illes. Aquí destacà “Torre esbucada” i la seva lluita per la preservació de l’Agulla. “Cap Vermell” sempre va estar, i està, del costat d’aquesta lluita. No havíem complert un any de vida i ja vam treure una primera portada alertant del perill d’urbanització d’aquell indret, davant un projecte que havia entrat a l’Ajuntament en aquest sentit.

- A una revista el més important és el nom. Com sorgí el nom de CAP VERMELL? I per què? Hi havia altres alternatives?
- Ens ho vàrem estar pensant molt seriosament. Volíem un nom amb el qual no tan sols ningú se sentís exclòs, sinó que, en la mesura que fos possible, tothom s’hi sentís còmode. Un topònim ens semblà lo millor, des del principi, però quin? Cap Vermell va ser finalment l’escollit, pensàrem que era un títol molt adient per a una publicació com la nostra, perquè a més de referir-se a un indret molt emblemàtic del municipi resultava molt connotatiu, i fins i tot eufònic.

- Com funcionava la qüestió econòmica? Publicitat, subscripcions, subvencions?
- “Cap Vermell” va funcionar des del primer dia, i així ha continuat, gràcies a la tasca absolutament desinteressada de tots els qui l’han fet possible. És a dir, que per aquest cap, com que ningú n’ha tret un velló, sinó que la majoria n’hi ha posat dels seus, per aquesta banda no ha donat maldecaps. En aquest sentit, al començament ni tan sols ens plantejàrem inserir publicitat. Ens fixàrem l’horitzó d’un any per veure si amb les subscripcions i distints punts de venda d’exemplars podíem sufragar la impressió, i com que això va ser possible, per a nosaltres ja va ser més que suficient. Tampoc teníem altres ambicions ni albiràvem altres projectes més que l’estricta publicació de la revista.

- Què en penses de l’allau de Cap Vermells sorgits aquests darrers anys?
- Ja he dit que era un nom molt emblemàtic, i molt sonor. El fet que molt posteriorment, des d’un complex hoteler fins al centre municipal de Cala Rajada hagin adoptat aquest nom demostra que vàrem saber triar. Molt anticipadament. Fins i tot pensàrem que l’Ajuntament havia triat aquest nom amb ganes d’embullar.

- Com era el dia a dia de Cap Vermell? O el mes a mes...
- Aleshores ens semblava la cosa més normal del món. Ara, vist en perspectiva, no sé com en trèiem clarícia. Acabàvem de muntar un número i començava la tasca del pròxim. Recollir notícies i redactar-les, picar-les, cercar col·laboracions, fotografies, fer aquells muntatges interminables, dur el número a Petra a imprimir, anar-lo a cercar, repartir-lo..., i torna a començar.

- Què és allò que més recordes dels primers anys?
- Els muntatges de la revista, que ja he dit, per ca na Joana Colom, per ca nostra... Ens hi posàvem acabat de sopar i a vegades eren les dues o les tres de la matinada quan acabàvem. Era una feina d’orfebreria, amb un sistema totalment precari. Els textos estaven escrits a màquina, sense marge a la dreta i sense possibilitat de canviar la mida de la lletra. Anàvem aferrant les tires de text i les il·lustracions damunt una plantilla i hi havia de caber, sí o sí. Això era lo més habitual i ens donava molta feina. Si sobrava espai, en canvi, sempre teníem una solució: en Joan Rai feia un dibuix en cinc minuts i arreglat. 

- Quin era el teu rol a Cap Vermell?
- Com el dels altres, si fa no fa. Qui més qui menys feia tot el que podia i sabia. Jo record que redactava notícies, que picava col·laboracions - més d’una vegada arribaven escrites a mà -, que dibuixava rètols per a les distintes seccions, i que evidentment col·laborava en el muntatge i en la distribució. Ja dic, un poc de tot.

 - Als primers números hi ha escrits en castellà. Quan decidiu fer-ho tot en català?
- El tema de la llengua, ja ho he dit, el teníem clar. Volíem fer una revista en català i així va ser en tot allò que naixia a la redacció: editorial, notícies i seccions fixes de la revista. Sí que és cert que inicialment vàrem respectar les col·laboracions arribades en castellà, però a poc a poc, sense que jo en recordi ni una data ni una decisió concretes, també aquesta part va anar normalitzant-se, fins arribar al cent per cent en la nostra llengua. I fins avui.

- Quin impacte tengué a la societat gabellina? Quina fou la contribució més important de Cap Vermell a la societat?
- Jo no m’atreviria a parlar d’impacte. Diria que, en general, va crear una certa expectació i que va ser acollit amb simpatia, en general. Des de l’inici vàrem tenir un número estable de subscriptors. Les baixes que record les podria comptar amb els dits d’una mà. La contribució de “Cap Vermell” diria que va ser donar veu a tothom que volgués expressar-se i fer visible la pluralitat de la nostra societat. En aquest sentit ha mantingut una línia nítida i que encara ara és una finestra oberta a totes les opinions i punts de vista. Crec que també és destacable el que ha suposat la creació dels Premis Cap Vermell, ara farà 21 anys, per al reconeixement dels millors valors de la nostra societat, aquells que destaquen la generositat i l’altruisme de persones i col·lectius del nostre poble. Els premis avui són rebuts pels guardonats amb agraïment, des de la convicció que és tot el poble qui reconeix la seva trajectòria.

- Què en pensava la gent de la revista Cap Vermell?
- No ho sabria dir. A mi ningú me n’ha xerrat mai malament, ni fa 40 anys ni ara. Sí que alguna vegada qualcú m’ha dit que tal o tal altre article no li havia agradat, o que hauríem de fer més incidència en un sentit o un altre. Jo sempre he tengut la mateixa resposta: les portes estan obertes a tothom; tu mateix, sense faltar al respecte, pots escriure lo que vulguis, que et serà publicat. Ara que ja n’estic jubilat i m’ho mir des d’una distància prudent, crec que les quatre dècades d’història de la publicació han estat possibles precisament perquè s’ha donat veu a tothom que s’ha volgut manifestar.

- Una trajectòria de 40 anys no està exempta de crisis i renovacions. Quines fases o períodes establiries si haguessis de descriure la història de Cap Vermell? (material, persones,...cal descripció exhaustiva)
- Quaranta anys d’història no es poden resumir en la resposta d’una entrevista. Jo diria que, tret d’un sotrac que vam patir l’any 1991, en què deixàrem de publicar la revista de maig a desembre, no hi ha hagut grans ensurts. En aquella ocasió, poc després del desè aniversari, es manifestà un cert cansament, els “vells” no vèiem relleu, o si més no sàvia nova que refrescàs la publicació. Segurament sentíem que havíem entrat en una mena de rutina poc creativa. Però aquella situació es desencallà de l’única manera possible: amb la incorporació d’una nova generació de col·laboradors, gent amb ganes de fer feina. Eren persones com en Paco Galián o en Pere Cortada, treballadors incansables, als quals, amb el pas dels anys, s’aniria afegint una bona tropa de col·laboradors de la causa de la cultura. I fins avui. “Cap Vermell” es va mantenir com a revista en paper fins al 2007, ja havíem deixat l’antiga impremta de Petra, “Apóstol y Civilizador”, i vàrem deambular un poc d’aquí a allà, però va ser a Santa Margalida on vàrem imprimir la majoria de números d’aquella etapa. Evidentment, una fita decisiva va arribar quan, a l’any que he dit, ens passàrem al format digital. Aquell mateix cansament de 1991 va tornar treure el cap 16 anys després, tot i que aleshores ja fèiem feina amb ordinador i muntar un número s’havia fet molt més bo de dur. D’altra banda, poder treballar cadascú des de ca seva, deixant de banda la feina que suposava repartir revistes i cobrar subscripcions, a més de comoditat ens suposava tancar un important capítol de despeses. Com a fita negativa record una campanya certament impresentable, per dir-ho suaument, contra les persones que fèiem la revista, endegada sota el pseudònim de “Felpudito”, i després una denúncia perquè havíem publicat unes cartes del PP i del PSM, és a dir, que no signava “Cap Vermell”, i que ens obligà a en Miquel Llull i a mi mateix a comparèixer pel jutjat. Evidentment la denúncia no arribà enlloc, però una cosa i l’altra ens demostraren, si és que teníem algun dubte, que hi havia i hi ha gent que paeix molt malament la crítica, per fonamentada que sigui. Però bé, estam parlant de 40 anys, i en tot aquest temps la travessia de “Cap Vermell” ens ha suposat més satisfaccions que altra cosa. Si no, no hagués arribat tan enfora. 

- I les fites informatives més importats que marcaren la Revista?
- Jo, més que de fites informatives importants, parlaria de la feina del dia a dia, d’estar al peu del canó, de donar a llum totes les notícies a les que s’ha tengut accés. Estic segur que des d’aquest mitjà no s’ha manipulat mai cap informació ni s’ha faltat a la veritat de manera voluntària. I de manera involuntària, crec que tampoc. “Cap Vermell” ha fet una tasca informativa molt senzilla i molt honesta, obrint les finestres de pinte en ample i, des de la versió digital, ha arribat arreu del món, cosa que ha permès a la gent del poble que viu fora tenir accés al dia a dia del nostre municipi.

- Cap Vermell, a banda del pilar informatiu, tenia un apartat de recerca/divulgació històrica i un altra de literària? Què en valoraries de cada un d’ells?
- La tasca informativa, evidentment, sempre ha estat la base i la raó de ser de “Cap Vermell”, però des de l’inici es va recolzar també sobre la qualitat i el rigor de col·laboradors de gran nivell. Vaig quedar enlluernat des del primer dia amb la prosa d’en Joan Rai, i estic molt orgullós que a la fi, gràcies a la nostra publicació, un escriptor com ell trobàs un mitjà des d’on mostrar la seva capacitat creativa, i vaig pensar que ens havíem perdut molts d’anys el regal de la seva paraula. Per a tots els que ens estrenàvem en l’intent de confegir paraules amb un cert criteri, en Joan va ser un exemple i un mestre impagable. El mateix puc dir d’en Pep Terrassa i la seva tasca de rescatar la història del nostre poble, el passat remot i l’immediat, amb un rigor i una pulcritud envejables. En Pep, en tots aquests anys s’ha convertit en un referent i ens ha lliurat pàgines imprescindibles per a entendre el nostre ésser col·lectiu, per saber d’on venim i qui som. Després, amb el pas del temps, “Cap Vermell” ha agombolat de manera regular veus igualment imprescindibles, des d’en Llucià Rinyon a en Joan Cabalgante, des d’en Biel Mir a en Miquel Llull, des d’en Toni “Coix” a en Tomeu Melis “Meyme”, i moltes més que esporàdicament s’han deixat sentir des d’aquestes pàgines. Veus, totes elles, que han aportat un plus de qualitat de la qual pocs mitjans poden presumir. Crec que és admirable, i la nostra associació cultural en pot presumir, la tasca editorial duta a terme, amb més de trenta llibres publicats. La narrativa, la poesia, l’assaig o la investigació històrica que s’han anat publicant han suposat una gran tasca divulgativa i han posat en relleu el potencial creatiu i intel·lectual del poble. I no oblidem que cap dels autors publicats no se n’ha dut hi un euro de la seva obra. Crec que ens en podem sentir legítimament orgullosos.

- Quan es creà l’Associació Cap Vermell? Quina relació heu tengut amb l’OCB i el moviment de Premsa Forana?
- Ara mateix no en record la data exacta de la nostra constitució com a associació. Al començament de l’aventura, vam aparèixer com a butlletí de l’Obra Cultural Balear, cosa que ens donava aixopluc legal, i immediatament ens vam afiliar a l’acabada de néixer Associació de la Premsa Forana. Però arribà el dia de fer una passa més i redactàrem els estatuts que, una vegada aprovats, ens donaren la deguda cobertura, com a associació cultural sense afany de lucre. I aquest últim és un aspecte que s’ha preservat 40 anys sense la més mínima vacil·lació. Actualment, “Cap Vermell” també és membre d’AMIC (Associació de Mitjans de d’Informació i Comunicació), que abasta els territoris de parla catalana.

- Cap Vermell també ha organitzat o s’ha posat al davant d’altres activitats. Què diries de cada una d’elles?
- Als Premis Cap Vermell ja m’hi he referit, i a la tasca editorial, també. Són dos aspectes de la trajectòria de l’associació que, n’estic segur, han contribuït a vertebrar la nostra societat. D’altra banda, fer visibles els noms de ciutadans que mereixen el reconeixement general, com en Joan Rai o n’Antoni Flaquer “Solleric”, dels quals descobrírem sengles plaques a les cases on van viure, pens que era un deute que tots teníem amb aquestes persones. D’altra banda, la contribució de “Cap Vermell” amb els premis Ploma de Ferro, i amb altres iniciatives de caire social i cultural, entra de ple en el sentit i els objectius d’una associació com la nostra. Pel que fa al “cafè dels dissabtes”, durant un període de temps va constituir un apèndix radiofònic que, almanco a mi, va resultar molt engrescador. És una llàstima que Capdepera Ràdio hagi caigut en la letargia actual, abandó en diria, quan hauria de ser un mitjà de comunicació de referència. I no puc passar per alt, tampoc, l’anuari que es publica cada any, recollint el bo i millor que s’ha publicat a la web. És una mena d’homenatge al format en paper amb què començàrem.

- Si haguéssiu de tornar a començar què faries i què no faries?
- No som dels que es passen els dies pegant-se tocs pel pit, penedint-se del que feren o deixaren de fer. Crec que, en cada circumstància, les persones feim allò que pensam que és millor per a nosaltres i per als altres. “Cap Vermell” va néixer en un context favorable al que es coneix com a premsa forana, i va ser el fill de l’entusiasme i la il·lusió, més que de les nostres capacitats i coneixements. A vegades se’ns ha acusat de ser massa blans, o light, com ara es diu, però massa hem fet. En aquesta casa no hi ha professionals, tothom que s’hi acosta ja sap d’antuvi que, a nivell econòmic, no tan sols no en traurà res sinó que probablement n’hi haurà de posar dels seus. Què se li pot exigir a aquesta gent? Què se li pot retreure?

- Quan ara tot és tan efímer, quin és el secret d’haver durat 40 anys?
- És un poc de tot el que he dit. Il·lusió, sobretot, i per què no dir-ho?, esperit de servei. Generositat de totes les persones que hi ha posat les mans, sense demanar res a canvi. Ara mateix, quan jo ja n’estic pràcticament decantant, estic admirat de la capacitat de feina i de la perseverança dels que assumeixen la responsabilitat d’actualitzar la pàgina cada dia. Segurament, si s’hi hagués cercat un guany, l’aventura s’hauria acabat molt abans. No hi ha hagut cap iniciativa cultural en el nostre poble que hagi aguantat tant de temps, i això és així perquè s’han fet les coses bé, amb seny, i avui un gran nombre de persones, encara que només sigui com a lectors, se senten identificades amb aquest projecte. A hores d’ara, “Cap Vermell” té una mitjana de més de 2.000 visites diàries, i a Facebook s’ha arribat als 3.500 seguidors. Això no s’aconsegueix fent les coses malament.

- Com a membre fundador, com definiries el rol de la resta dels teus companys en aquesta aventura:
- M’és impossible detallar el paper de cadascuna d’aquestes persones, perquè com ja he dit en un altre moment, a “Cap Vermell” tothom sempre ha fet de tot, per bé que sempre n’hi ha que assumeixen la feina més obscura, la que llueix menys, però sense la qual no seria possible la revista. Tots els que començaren, tots els que n’han passat i tots els que ara estiren del carro em mereixen el màxim respecte. Ja he parlat d’alguns noms que, evidentment, són els meus referents, però fins la més modesta aportació ha fet possible que la revista i tot el que orbita al seu voltant -premis, llibres, anuaris...- arribàs a quatre dècades d’existència.

- Ara no teniu subscriptors. Com funciona i es pot aguantar econòmicament?
- Pel que jo sé, no tenim subscriptors, però també s’han limitat les despeses. Quant a entrades, aquestes provenen bàsicament de la publicitat a la web i a l’anuari. I com que d’altra banda, i com ja he dit, ningú se’n duu ni un velló, aleshores l’associació encara es pot permetre donar suport projectes d’edició de llibres i d’altra naturalesa dins l’àmbit cultural.

- Quin futur veus a Cap Vermell? Quines perspectives te una publicació d’àmbit local en català?
- Hi ha hagut moments en què vaig veure perillar el futur de “Cap Vermell”, tant de la revista com de l’associació, però, afortunadament, en els moments més crítics sempre han aparegut persones decidides a agafar el relleu. En aquest sentit, diria que ara mateix es gaudeix d’una època de gran estabilitat, amb més gent que mai fent la seva aportació al projecte. En algun moment s’ha qualificat “Cal Vermell” de grup polititzat, decantat cap aquí o cap allà, però voldria que sortís una sola persona a qui se li hagués negat la seva participació activa i directa en la presa de decisions, en la línia editorial o en el disseny de projectes. Per tant, des d’aquesta obertura total i la pluralitat ideològica dels seus responsables, que algú s’estima més no veure, tenc confiança plena que això té corda per a estona i que d’aquí deu anys se celebrarà el cinquantenari de “Cap Vermell”. 



Acabam amb les tres preguntes que feim a tothom:

- Què és per a tu Cap Vermell?
- Una part molt important de la meva vida. “Cap Vermell” em va estimular a créixer com a persona, especialment en l’àmbit de la cultura, i fins i tot em va impulsar a fer una carrera universitària quan ja no tenia edat per a aquestes coses. “Cap Vermell” em va marcar un camí que no sé si he estat capaç de seguir fidelment, però que passa per la comprensió de l’altre, per la renúncia a veritats absolutes, especialment les polítiques, i per la potenciació un cert esperit de servei.

- Què és el que més t’agrada?
- En general, m’agrada tot. Què hauria de dir, jo? Crec que s’hi complement de la millor manera la informació diària, de fet és un diari, i la reflexió més pausada, amb la col·laboració del bo i millor del poble, i de fora poble.

- Què és allò que menys t’agrada?
- Pens que, com a fruit de la pruïja per informar i no deixar res per verd, a vegades les notícies semblen embastades amb una mica de precipitació. Els titulars són un element cabdal per a atreure la curiositat del lector, i jo trob que a vegades no es cuiden prou.