"El més important, tant de mi com den Biel Pérez, és que no cercàvem ser “protagonistes”, no cercàvem cap honor o penjar-nos medalles. Ho fèiem com a homes d’església i ciutadans al mateix temps. A peu pla. Iguals. Compartint allò que ens deia el Vaticà II: somnis i esperances, treballs i angoixes de tothom... Amb paraules d’ara podríem dir que, tots plegats, creàvem xarxa. Poble o Comunitat. Crec que mai vaig cercar fer-me una foto o ser notícia... La feina amagada és una bona sembra i, potser, té futur. I, convé repetir-ho, amb tota la gent que s’hi apuntava. Encara que semblàs una petita aportació. Tot sumava i suma".




Tenim la sort que la major part de la gent que inicià Cap Vermell encara és viva i activa. Això ens permet una recuperar una visió en perspectiva però també en primera persona. Una visió personal on l'entrevistat s'emociona al recordar aquells inicis i que fa que nosaltres, com a lectors, revisquem amb les seves paraules i les seves reflexions aquells moments amb un gaudi molt especial. 
Vist amb la perspectiva dels anys, Capdepera gaudí de 1975 a 1985 d'uns responsables a les Parròquies de Capdepera i Cala Rajada de gran empenta, compromís i entitat. Un d'ells va ser Antoni Garau, ara rector de Ses Salines.


- Com va ser la teva arribada a Cala Rajada? De quin any estam parlant? Podries contextualitzar els anys que visqueres aquí, la feina que feres, allò que es necessitava, allò que s’impulsà des de la Parròquia...
- Vaig arribar a Cala Rajada un poc abans de Nadal, l’any 1974. Abans el rector era en Rafel Umbert. Ho vaig trobar tot ben arranjat i sense gaire problemes. El curs ja havia començat i vaig continuar la tasca i la coneixença de la gent. Convé recordar que en Franco encara alenava per el Pardo i això em va marcar els primers mesos... ja que, tant a l’església com en diversos ambients, intentàvem aterrar l’esperit del Concili Vaticà II: més encarnació, més apropament a la gent, ser ciutadà vora els altres, recobrar la dignitat i els drets ciutadans i dels treballadors, una fe més viscuda des del propi convenciment, ser més del poble... Tot això amarava la predicació, la feina a prop dels pescadors, la celebració renovada (molts de pics encara record les trobades “Missa Jove” tant amb la gent jove com tots plegats...), recobrar el sentit de les festes populars (sobretot al voltant de la Mare de Déu del Carme!), ballar de pagès peu pla, l’estima per la nostra llengua, el bell català de Mallorca ...

- I a finals de 1980, començà l’aventura de Cap Vermell? Per què llavors? Què volíeu? Com es forma l’equip fundador?
- Aquí supòs que ho dirà millor el bon company i millor amic Biel Pérez. Ell havia arribat a Capdepera uns anys després de jo. Formàvem un bon equip amb el seu rector, l’enyorat Mateu Gomila. I, entre altres coses, també ens repartíem les tasques o els llocs on cadascú podia fer millor la tasca o servei que se’ns demanava o podíem aportar. Jo crec que el CV va anar madurant poc a poc. Ja s’havien anat teixint complicitats i trobades. S’havien fet passes entorn de la cultura (una delegació de l’Obra Cultural Balear, si no record malament...), formació o aprenentatge del nostre català, bona relació entre les parròquies i el món cívic/cultural ... I, sobretot, unes persones amb empenta, ànim, coratge i gran capacitat de feina.

- Vos definiríeu com un grup d’amics?, d’apassionats per la llengua, per la política (en el sentit de aportar el gra d’arena per ajudar a canviar les coses), altres interessos...
- Jo crec que sí. Tot això dins el context dels primers anys d’aquella Transició a voltes mitificada, però que la vivíem amb il·lusió i creient que era possible donar passes cap a una major i millor convivència.

- El final dels 70 suposà el sorgiment de manifestacions ecologistes com sa Dragonera i llavors Es Trenc. Cala Agulla queda enmig amb el L’AGULLA PARC NATURAL al número 0. Cap Vermell té a veure amb tot aquest moviment?
- Començava el plantejament ecologista. Eren els primers anys. Molts valoràvem que no es podia fer malbé tant Cala Agulla com el seu entorn. Que tot quedàs encimentat... I nosaltres com a fauna d’un parc i paquet turístic. Crec que CV en parlà diverses vegades.

- A una revista el més important és el nom. Com sorgí el nom de CAP VERMELL? I per què? Hi havia altres alternatives?
- Jo sempre el vaig trobar ben encertat. Era una manera de dir que s’estava més a prop del roig que del blau. A més, un nom ben propi i recordant el territori gabellí de les mal anomenades Coves d’Artà. Que el nom de CAP VERMELL hagi perdurat i crescut amb els anys ... vol dir que fou molt encertat.

- Quin era el teu rol a Cap Vermell?
- Convé recordar que jo només vaig compartir amb CV els primers mesos de la seva vida. Crec que va ser el mes de setembre de 1981 que vaig passar a la Parròquia de Vilafranca. Així que només vaig poder col·laborar poc temps. Crec que, sobretot, aportava un petit caramull del que ara podríem dir “piulades”. Record que intentava (tenia ja al costat les sentències que l’amic Jaume Santandreu publicava a Manacor i que aplegà al llibre “Camada”) aglapir amb poques paraules una realitat, uns fets, unes vivències d’aquells dies. Tant a nivell personal, com polítiques, com d’església, ...

- Quan ara tot és tan efímer, quin creus que és el secret d’haver durat 40 anys?
- Sens dubte la constància i el treball continuat de tantes persones... Homes i dones amb el valor humà i evangèlic del servei. Gratuït i generós. També, sense cap dubte, amb imaginació i creativitat.

- Moltes iniciatives de capellans a les parròquies de Mallorca en aquell temps (1975-1984) se’n anaren a norris una vegada es canvià de capellà. L’anàlisi que s’ha fet és que tot això s’acabava degut a l’actitud paternalista del capellà en qüestió. En el teu cas, a Cala Rajada deixares una petjada profunda, quedaren les Festes del Carme, el Cap Vermell, grup excursionista...L’anàlisi no és correcte o tu eres diferent? En tot cas, on radica l’èxit de les teves propostes?
- Jo crec que, el més important, tant de mi com den Biel Pérez, és que no cercàvem ser “protagonistes”, no cercàvem cap honor o penjar-nos medalles. Ho fèiem com a homes d’església i ciutadans al mateix temps. A peu pla. Iguals. Compartint allò que ens deia el Vaticà II: somnis i esperances, treballs i angoixes de tothom... Amb paraules d’ara podríem dir que, tots plegats, creàvem xarxa. Poble o Comunitat. Crec que mai vaig cercar fer-me una foto o ser notícia... La feina amagada és una bona sembra i, potser, té futur. I, convé repetir-ho, amb tota la gent que s’hi apuntava. Encara que semblàs una petita aportació. Tot sumava i suma.

- El juliol de 1981 marxares. Al nº 7 de la revista te férem una entrevista..
http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/import/Cap_Vermell/1981/Cap_Vermell_1981_mes07_n0007.pdf
- M’ha agradat tornar-la llegir. I crec que ho diria exactament igual. I, també, vos he de dir que m’he emocionat un poc i “enyorat” aquells bons anys. Sí, a més, Capdepera i Cala Rajada. Sense cap separació.

- Una triple pregunta per acabar. Cercant per internet hem recordat que el 2013 l'associació de capellans de la Part Forana, de la que tu eres portaveu, alçà la veu per reclamar diàleg als governants, en el marc del conflicte educatiu que viuen les Illes Balears. Eren temps de camisetes verdes i onades contra JR Bauzá. A la carta feis vostres unes paraules del papa Francesc "Qui governa ha d'estimar el seu poble". Estimen el poble els nostres governants? Què hauria de millorar en l’educació a les Illes? I el català, què hem de fer per mantenir viva la nostra llengua a les Illes?
- Crec que tots els homes i dones que arriben a tenir responsabilitat de govern haurien de ser bons treballadors, arromangats per a la feina, tenir una mirada de futur, veure què suposarà això que ara decideixen, no ser superficials o buits, exigents amb ells mateixos i els qui tenen a prop... Servir i no servir-se, ser de profit i no aprofitats, ... No voler guanyar sempre.
- Respecte l’educació crec que, bàsicament, fan falta dues coses: aprendre a aprendre, i descobrir els valors fonamentals/transcendents de qualsevol persona humana (anar més enllà de la butxaca i de la panxa).
- Estimar-la i estimar les persones que encara no la coneixen i no la parlen. I, així, plegats, anar-la compartint...

Moltes gràcies