Com un oasi...
A propòsit de les tres preguntes que aquesta web llança als seus lectors per mor del seu quadragèsim aniversari...
Jo no enviaré cap vídeo. De vídeos i imatges anam més que sobrats pertot arreu. Personalment, no crec en aquella dita tan famosa que diu que una imatge val més que mil paraules. Dita que el Sistema s'encarrega de entaforar-nos cada dia més, sense pietat, a les nostres ments. Les imatges no ens fan gens de falta. S'assemblen més a un macabre joc d'ordinador que a la crua realitat. Per això, les paraules són més necessàries que mai, per dir allò que la imatge moltes vegades amaga intencionadament.
Començaré a contestar les preguntes, tot donant el meu parer, estrictament personal, no sense primer fer una petita reflexió com a col·laborador d'aquesta revista.
Crec que va ser devers l'any 2011, si mal no record, que vaig enviar el meu primer correu a Cap Vermell. Des de llavors ençà, he anat enviant tota classe d'escrits de diferents àmbits i assumptes. Uns han agradat més que altres. Uns han estat més encertats que altres. Uns han estat més llegits que altres. Uns han estat més relacionats amb el municipi que altres i uns han estat millor redactats que altres... Sempre des de la més absoluta valoració personal. I si qualque vegada he obert els ulls a ningú o fet reflexionar..., ben content. Des d'aquí vull donar les gràcies a Meyme que sempre que em veu pel carrer em dóna ànims per seguir escrivint.
Em considero una persona amb moltes curiositats, és a dir, una persona amb ganes de saber, i escèptica i, a vegades, m'agrada valorar les coses des de fora del Sistema. En altres paraules, veure les coses des del punt de vista individual i no com ens diuen que s'han de veure, s'han de creure, s'han de pensar, s'han de valorar o s'han de tenir en compte. Perquè us puc assegurar, encara que paregui increïble, que l'individualisme brilla per la seva absència en aquests temps que vivim. O no? Dit això començ a contestar.
Què és per a mi Cap Vermell?
És com si fos la meva xarxa social personal. La més propera. La que em permet expressar-me fora d'un oceà de cinisme i toxicitat, en bona part gràcies a les imatges de les xarxes socials convencionals, que no necessiten anomenar-se. Cada municipi hauria de tenir el seu propi Cap Vermell.
Què m'agrada més?
La saviesa, la bona documentació i fonts dels seus col·laboradors en assumptes històrics del municipi i d'altres. Es veu que és gent que està ben informada i és un goig llegir-los.
Les fotos dels paratges de l'illa nostra quan es fan excursions... Són precioses.
Les crides a la solidaritat d'aquells que ho passen malament. No en terres llunyanes (que també), sinó els qui tenim devora de nosaltres. El dia de demà podríem ésser nosaltres els qui ho passem malament.
Segur que m'oblit de qualque cosa més.
Què hi trob a faltar?
Més gent que escrigui d'assumptes sensibles que ens afecten o ens poden afectar a tots.
Col·laboradors que escriguin més d'atletisme o d'atletes o l'activitat de córrer. Seria un goig que hi hagués una columna dedicada a aquesta disciplina.
I ja per acabar, si em permeteu, m'agradaria afegir unes paraules. Voldria dir als redactors de Cap Vermell que evitin, el més possible, la toxicitat a aquesta revista. No opinions contràries a la nostra forma de pensar, sinó a la intoxicació, a les ganes de desinformar i embullar... Cap Vermell no s'ho mereix.
Per molts d'anys
