"El títol, “Cap Vermell”, crec que ens el va suggerir en Llorenç Tous. Aquest indret gabellí, a més de la bellesa externa que ostenta, dedins hi guarda un tresor i una mitologia. Ara aquest nom surt més sovint a la premsa, en aquell temps era pràcticament desconegut per molta gent."

40 ANIVERSARI DE “CAP VERMELL”

                Primer de tot, la més sentida enhorabona a tots els que heu fet possible els quaranta anys de vida de “Cap Vermell” i orgullós d’haver aportat el meu granet d’arena al seu naixement i a les seves primeres passes. Agraït, endemés, per la convidada a aportar-hi algun record.

                Em demanau com va esser la meva arribada a Capdepera. Idò vos he de reconèixer que va ser agredolça. Jo venia per a exercir el càrrec de vicari per primera vegada. Havia estat cinc anys rector del Port d’Alcúdia i dos i mig rector d’Andratx. Per un d’aquells embolics polítics-eclesiàstics tan típics dels finals del franquisme (a Andratx eren especialment virulents), el vicari episcopal d’aquella zona, d’acord amb determinades forces polítiques, decidiren treure’ns del poble a mi i al meu company capellà, rector de Sarracó. Era el mes de juny de l’any 1976.

                Per tant, venia a Capdepera, amb 32 anys, més com allunyat d’Andratx que per cobrir una necessitat de la parròquia. En Mateu Gomila, un sac de bonhomia i rector de Capdepera, em va dir: “Quina sorpresa! Quan fa poc em llevaren en Lluc Riera (del que recordava la bona feina), mai m’havia pensat que em durien un altre vicari; amb la manca de capellans que hi ha! Ja havia llogat el pis de la vicaria a una mestra. Però siguis ben arribat”. També el rector de Cala Rajada, en Toni Garau, es va mostrar sumament acollidor; així com l’arxiprest de la zona, en Rafel Umbert, rector d’Artà. Amb tan bona companyia vaig assimilar el canvi: aprendre a fer de vicari, i estimar Capdepera.

                Aleshores la Parròquia es trobava davant dos reptes: l’un material i l’altre pastoral. La necessitat material més urgent era la teulada; també la il·luminació interior i la conservació del Castell (especialment la capella). Ho afrontàrem, però ara no fa el cas contar-vos-ho. Tot i els maldecaps que ens duien les obres materials, ens preocupava molt més el canvi social, polític i religiós que s’estava produint arreu de l’estat i que repercutia inevitablement en el nostre poble.

                Pel que fa a les obres materials, no ens limitàrem a demanar ajuda, sinó que ens arromangàrem a la feina (en Mateu i jo donàrem mini a totes les bigues de ferro de la teulada de la parròquia). Només Déu sap l’estima amb què en Mateu va cuidar el Castell, malgrat els escassos recursos amb què comptava.

                El canvi social va empènyer l’Església mallorquina a fer un canvi que potser havia d’haver fet molt abans. L’estrena de la democràcia va afavorir el naixement de moviments i grups (socials, polítics, ecologistes, culturals...) que no tenien res a veure amb l’Església; aquesta ja no era l’única protagonista de la vida del poble; era el despertar de la societat civil. Per part de les nostres parròquies analitzàrem la nova situació i anàvem donant passes: Organitzàrem la Catequesi fora de la l’escola i de l’horari escolar; presentàrem una nova manera de celebrar la fe amb joves i adults “missa jove”; creàrem grups de “revisió de vida”; descobertes de la natura en família... Intentàvem estar oberts als nous signes dels temps; i molts de creients participaven en aquestes noves realitats, lluny de tot confessionalisme.

                Devers l’any 1979 en Mateu va patir un atac de cor i la seva salut va fer aconsellable acostar-se a Palma (encara no hi havia hospital a Manacor). Es va produir una redistribució dels capellans a la zona: En Mateu, després d’uns mesos de rehabilitació se’n va anar de rector a Establiments; en Tomeu Català s’incorporava la parròquia d’Artà amb en Rafel Umbert,  en Toni Garau seguia de rector de Cala Rajada i jo vaig quedar tot sol a Capdepera.

                És en aquest clima social, d’estrena de noves llibertats, on convergim vàries persones, procedents d’àmbits molt distints (a un poble no molt gran es coneixen bé els currículums familiars i personals), però amb la il·lusió compartida de crear una publicació local que es fes ressò de la vida del poble i a la vegada afavorís el coneixement mutu i refermàs el teixit social.

                Vist des d’avui encara em sembla més admirable que persones amb tarannàs i procedències tan distintes es posassin d’acord en un projecte conjunt. Sols l’estimació al nostre poble i la il·lusió de construir una societat millor, a més de la qualitat humana de les persones, ho podien aconseguir. Al començament no érem un grup d’amics; l’amor al poble i l’obertura d’esperit ens va fer amics. Capdepera i “Cap Vermell” ens va fer amics.

                No record de qui va sortir la primera idea de fer una revista; jo gosaria dir que de l’entorn d’en Miquel Flaquer (record la seva habitació amb munts de llibres  amb un cendrer ple de llosques damunt, fum i música d’en Luís Eduardo Aute) i n’Àngel López.

                El títol, “Cap Vermell”, crec que ens el va suggerir en Llorenç Tous. Aquest indret gabellí, a més de la bellesa externa que ostenta, dedins hi guarda un tresor i una mitologia. Ara aquest nom surt més sovint a la premsa, en aquell temps era pràcticament desconegut per molta gent.

                Record unes primeres reunions (alguna a la rectoria de Capdepera) amb en Miquel Flaquer, en Jaume Fuster, en Joan “Rai”, en Pep Terrassa (els amics n’hi afegireu bastants més)... Cada un se’n tornava als seus amics respectius i es produïa un “feedback”, un intercanvi d’idees i una sensibilització que arribava a molts de racons del poble.

                Crec que donàvem per suposat que la nostra llengua habitual era el català, encara que no censuràssim cap col·laboració per mor de la llengua (ni per mor dels continguts sempre que fossin respectuosos i verídics). Aiximateix hi havia una certa picardia: les notícies breus, les que més es llegien i les que tenien més “morbo”, sempre eren en català.

                Una de les preguntes que m’ha resultat més difícil de respondre ha estat la llista dels fundadors. Crec que des del començament “Cap Vermell” era fruit de la participació de molta gent; cadascú a la seva manera: escrivint, aportant informacions i crítiques, difonent la revista... Darrera els noms més coneguts hi havia tot un estol de petits col·laboradors. Record que en Tomeu Puig (de grat i sentit record) era empleat de GESA i anava pels distints pobles per motius de feina. Un mes li demanàrem que passàs pel Convent de Petra on el pare Sal·lustià Vicedo ens imprimia la revista. Allà el va atendre un “hermano”, limitadet, i li va donar la revista d’aquell mes. Quan me la va deixar a la rectoria, en Tomeu em va demanar: “Quina classe de capellans són aquests?” Li vaig respondre: “Són frares menors”. “Ja ho pots ben dir!” va comentar en Tomeu.

                Crec que “Cap Vermell” feia l’efecte mirall. Crec que veure escrites les petites o grans notícies, poder llegir opinions o articles, provocava que la gent s’ho repensàs. Tant per a satisfacció pròpia com per a sentir-se incòmode davant una crítica o una notícia desagradable. Talment com quan ens miram en el mirall i veim coses que ens agraden i d’altres que hem de corregir.

                Al començament no hi havia repartiment de rols, encara que a poc a poc ens anàvem repartint tasques. Les notícies les arreplegàvem i les redactàvem entre tots; també els editorials. En Pep Terrassa anava donant a conèixer dades de la nostra història i en Joan ”Rai” aportava narracions plenes de sentit i de sentiment. La prosa personal i irònica d’en Miquel i la poesia d’en Jaume... Jo redactava algunes notícies i passava hores picant els texts; primer a ca nostra amb una “Hispano Olivetti” dels temps de la pera i, més tard, darrera el taurell de la Casa del Mar de Cala Rajada (en Jaume Fuster n’era el responsable), amb una màquina elèctrica “Brother” que ens va regalar l’Ajuntament.

                Capítol a part mereix la confecció de la revista. Quina llàstima no haver fet fotos!   Era de lo més artesanal. Un vespre cada més ens trobàvem al pis de ca’n Jaume i na Maria Antònia; a més d’ells dos, en Joan “Rai” (quan la feina li ho permetia) i jo. Despenjàvem una vidriera i la posàvem entre dues taules amb un llum davall. Retallàvem arran de les lletres els escrits i en Jaume era un mestre en anar-los aferrant, pàgina per pàgina, trosset a trosset. Jo tenia recollits, d’anys enrere, còmics, acudits i vinyetes de revistes (Triunfo, Vida Nueva...) i ens servien per omplir els buits junt amb les vinyetes que hi aportaven en Joan i en Jaume. Un vespre cada mes donàvem la lata a na Maria Antònia fins a la mala hora mentre ella ens endolcia la vetlada; gràcies Maria Antònia!  

                Com podeu comprovar, he perdut molts de records pel camí durant aquests quaranta anys, però no l’afecte a les persones que tantes coses m’ensenyaren. Sé cert que en llegir els records dels amics se’m despertaran noves emocions, talment els calius d’un braser tapat de cendra que rep la bufada intensa de qui el vol revifar.

                Quaranta anys és una edat de maduresa pels humans: es mescla l’ímpetu de la jovenesa, que encara és present, amb un considerable caramull d’experiències que aporten maduresa i saviesa. Perdurar quaranta anys parla de persones que han estimat i estimen el poble, de capacitat de resistència, de treball en equip, anònim i constant, de saber passar el testimoni al relleu, al qui seguirà la cursa (i potser s’endurà el mèrit de l’arribada).

                “Déu escriu dret amb retxes tortes” deien els nostres vells. No em cansaré mai de donar gràcies a Déu per haver-me ofert la gran oportunitat de compartir durant vuit anys la vida dels gabellins i calarajaders. Va ser una experiència social i religiosa molt rica que sempre duré dins el cor. Em demanau què faria i què no si tornàs començar. Amb l’experiència adquirida crec que deixaria de fer algunes imprudències i posaria més esment en coses que potser en aquell moment no vaig tenir prou en compte. El que sí sé és que tornaria compartir vuit anys amb els gabellins; amb les limitacions que inevitablement em segueixen acompanyant.

                Enhorabona, Cap Vermell! I que pugueu celebrar els vuitanta anys amb la mateixa vitalitat i sense pandèmies!!

NOTA DE REDACCIÓ: Iniciam amb aquesta una sèrie d'articles i entrevistes amb tots els col·laboradors de CAP VERMELL al llarg d'aquests 40 anys. Ho hem demanat a alguns, sobretot a aquells que hi foren en els seus primers anys, però que tothom se senti convidat a escriure la seva experiència amb Cap Vermell. Com sempre les publicarem totes. També ens agradaria que ens suggerissiu qualsevol inciativa per celebrar aquest aniversari en temps de pandèmia. 


Ah! i no ens podem oblidar, ni ens cansam d'escoltar, la història d'amor que ens contà en Biel fa deu anys, al complir els 30: