"El judici" a què es va sotmetre
Pel que havíem pogut veure en els assaigs i a partir del text mateix que es posava en escena i de la bona mà del director Luca Bonadei, sabíem que el personal d’Es Mussol podia clavar-la, en aquesta ocasió. La veterana companyia teatral ja té una experiència prou ampla com per saber què vol i com dur-ho a terme, i en aquesta ocasió ha fet una passa més en la consolidació de la seva trajectòria teatral. “El judici”, si més no el dia de l’estrena, va constituir un dels millors moments d’aquesta carrera i es va assolir una complicitat del públic com poques vegades havíem vist en el teatre de Capdepera.
L’aposta tenia, té, riscos. Com apuntàvem en la crònica prèvia a l’estrena, Matei Visniec és un autor que es decanta pel teatre de l’absurd, o fins i tot pel surrealisme. Ens referíem, també, a la influència de Kafka. Ara, després d’haver assistit a la representació, hem d’afegir-hi que Visniec s’embranca igualment en una fórmula tan recurrent com complicada, si no es resol degudament, com la del teatre dins el teatre. Establir, o confondre, els límits entre ficció i realitat, entre actors i personatges, constitueix un joc engrescador que s’ha de desenvolupar de manera que l’espectador pugui controlar la situació en tot moment i no perdre’s, com en el cas d’”El judici”.
Visniec, atenent que, com hem dit, recorre a la gènere de la paròdia, concretament del món de la justícia i especialment de quan aquesta esdevé objecte i no mitjà, no es podia posar transcendent, ni pedant, ni moralitzant... El que fa, clar, és posar-se senzillament irreverent, i s’agraeix. I no només irreverent, sinó francament divertit, fins i tot hilarant, per moments. El muntatge, en aquest context narratiu, exigia, per a ser eficaç, un ritme adequat, allegro assai, sense precipitacions i sense pauses. I així va ser, afortunadament.
El fet que tot discorregués com el text exigia, va ser gràcies a tres elements que s’associaren eficaçment. En primer lloc, s’apostà per una escenografia senzilla però clara, piramidal, amb un vèrtex ocupat pel jutge i amb elements que es traslladaren directament al pati de butaques i que aproparen la dramatúrgia als espectadors, fins a convertir-los en elements dinàmics de la representació. En segon lloc, els actors, tota la colla d’Es Mussol, molt entonats, molt ficats ens els papers i al mateix temps molt “ells mateixos”; els personatges duien el nom dels actors mateixos (com a part del joc del teatre dins el teatre) i per moments dubtàrem de quin era el paper d’algun actor/espectador (l’acusat). Finalment, Luca Bonadei, el director –actor, també, en un moment determinat–, que va saber esprémer tot el suc del material humà i artístic de què disposava i, al nostre parer, va aconseguir un dels millors resultats que “Es Mussol” ha assolit en tota la seva trajectòria.
Tot plegat, un gran èxit, amb el teatre ple els tres dies de la representació. No es pot demanar més.
