Divendres dia 21 d'octubre a les 20h al Teatre
presentació d'aquest arxiu de premsa (1962-1978)
de Bartomeu Melis "Meyme"


Acàrrec de Llucià Rinyon, prologuista del llibre.També intervendrà Joan Amer, autor de l'estudi introductori; en Tomeu Meyme i per acabar tendrà lloc una projecció de fotografies preparada per Arnau Serra. Girant l'ullada cap enrera està editat per Cap Vermell i Documenta Balear amb el suport de l'Ajuntament de Capdepera.



Aquest llibre, el que el lector d’ahir té entre les seves mans, és perillosíssim i convé llegir-lo protegit amb armadures, protectors i escuts espirituals adequats.
(Del Pròleg)

El desenvolupament turístic de masses de Capdepera i Cala Rajada constitueix un bon exemple del que succeeix a diferents racons de les Balears en els anys
seixanta i setanta del segle passat, i del que s’esdevindrà a diversos indrets del litoral de l’Estat espanyol i de la Mediterrània europea. Estam parlant d’una societat gabellina, bàsicament rural i agrària, que en tot just dues dècades experimentarà una transició cap a una societat turística i de serveis. Amb el relat proper de la premsa forana, podem acostar-nos a les transformacions socials que acompanyen aquest procés turístic, i les cròniques de Meyme recollides en aquest llibre constitueixen en aquest sentit un testimoni valuós de la modernització social i econòmica de Capdepera i Cala Rajada.





Bartomeu Melis i Melis


«gabellí de soca-rel» –Meyme per als qui han seguit
les seves dèries periodístiques–, va néixer a
Capdepera el 25 de febrer de 1946, un dia de fred
i neu, al carrer del Llum, gairebé a la postguerra,
amb les mancances pròpies de l’època, les quals,
gràcies a la seva infància i adolescència, li varen
passar una mica desapercebudes.

En Meyme va començar a escriure acabats de
complir els 17 anys, acabat el batxillerat, en què la
seva assignatura preferida fou la literatura. Fruïa
de la lectura dels llibres més variats i s’entusiasmava
amb els diaris dels seus temps estudiantil i
juvenil (premsa del Movimiento o de l’Església catòlica),
que li despertaren l’afecció a escriure i la
il·lusió de fer feina en una redacció de periòdic o
revista.

De fet, Bartomeu Melis va prendre part, va contribuir
de qualque manera –malgrat la seva joventut–
a la conversió del Diario de Mallorca en un rotatiu
independent i líder en difusió de l’illa. Els corresponsals
dels pobles varen tenir una especial rellevància
en l’expansió del Diario de Mallorca i la
progressiva desaparició de la premsa oficial del
règim.
Durant anys, i ja a les darreries de la seva segona
etapa (entre 1990 i 2004) –la primera és la que
arre plega aquest llibre (1962-1978)–, la seva presència
a les redaccions de Via Roma o Conflent, a
Ciutat, l’avesaren a l’ofici, sobretot amb el treball
silenciós i quasi anònim d’elaboració d’informació i
notícies de caire insular, comarcal o local.

En Tomeu deixa palesa, en les cròniques, els articles
i els comentaris vessats en aquest llibre la
seva devoció –compartida amb l’escriptura– envers
el cinema i el teatre, en definitiva la cultura, una cultura,
la de l’època que ens ocupa, mancada del
més essencial, i per això mateix més meritòria davant
la impossibilitat de poder-la declarar obertament
i haver de lluitar amb les prohibicions
imposades pels qui tengueren al seu abast la responsabilitat
de governar en aquells anys sòrdids.