Escultures i gravats
al vestíbul del Centre Cap Vermell
El regidor de cultura de l’Ajuntament de Capdepera, Rafel Fernàndez, va inaugurar ahir horabaixa una nova exposició al centre Cap Vermell. L’obra és de l’autor Jaume Fullana i consisteix en escultures i gravat.
Els visitants podran veure peces de fusta amb diferents formes i composicions i gravats en blanc i negre. Les obres són dels anys 1996 fins el 2008 i s’han exposat a Manacor i Felanitx i forma part del projecte triangle.
L’exposició es troba situada a la planta baixa de l’edifici. D'ell s'ha dit:
JAUME FULLANA: CONCORDANÇA INNATA
Les escultures de Jaume Fullana, a més de singulars en la seva ambició integradora de dos conceptes oposats com són naturalisme i geometria, s’insereixen en aquest discurs plàstic universal deutor tant d’aquelles contribucions fundacionals que ens remunten a Brancusi i Moore, a Caro, Oteiza i Chillida, com també a aquella geometria essencial amb què artistes com Judd, André, Serra o Morris expandiren la nostra comprensió de la vibració de l’espai[1].
Concebudes tant com a actes d’imaginació com d’interpretació d’una tradició occidental particularment influent, la de l’escultura minimalista, les obres de Jaume Fullana componen una particular constel·lació estètica que subratlla, entre d’altres, el potencial metafòric de la geometria i les qualitats apel·latives de les formes més pures. De formes molt senzilles i depurades, les podríem definir com aquella casta d’obres que susciten el que Jean Marie Schaeffer recorda que Hume[2] anomenà “acord estètic”, és a dir, formes les qualitats intangibles de bellesa, harmonia, proporció o presència de les quals provoquen una concordança innata amb la sensibilitat humana. És precisament aquesta qualitat el que distancia el treball de Jaume Fullana dels minimalistes, que rebutjaven totalment l’experiència estètica, o la relació subjectiva de l’espectador amb l’obra, quedant el paper d’aquest reduït a la presa de consciència de les relacions formals entre l’obra i ell mateix o l’espai que l’acollia[3].
Així, per exemple, en la seva sèrie de peces rectangulars de fusta de 1997, observem la introducció de variables “dinàmiques” –com les ondulacions– que rompen l’estatisme de l’horitzontal per projectar el camp vibratori d’aquestes peces –tant individualment com col·lectivament– molt més enllà dels seus propis límits. Meticulosament pensades, tant pel que fa a la grandària i grossor com a aquestes inflexions a què ens hem referit, existeix una gran distància entre el que seria un simple “mòdul” i aquestes peces úniques capaces d’evocar tant aquesta força invisible que les ha modelades, com el moviment de la matèria en l’espai. Essent solament “rectangles de fusta tallats i modelats”, posseeixen la facultat de fer vibrar l’espai que les conté i envolta, evocant –molt més enllà de elles mateixes– aquestes lleis físiques que expliquen la constitució de tota creació.
Pilar Ribal i Simó
[1] A més d’aquestes possibles connexions artístiques, s’ha de constatar la possible influència d’algunes escultures de l’artista mallorquí Josep Maria Alcover, similars en el seu plantejament formal.
[2] Vegeu Schaeffer, Jean Marie: Adiós a la estética. La Balsa de la Medusa, 153. Madrid, 2005. Pàg. 105.
