Traduttore, traditore diu la coneguda expressió italiana. Traductor, traïdor. Expressió fonamentada en la manca de fidelitat del traductor al text original, o, altrament, en una fidelitat literal exagerada, que fa que la traducció perdi molts dels seus atributs en la llengua d'arribada. Sigui com sigui, una traducció acurada no és sempre fàcil, i en poesia encara manco.

I si ens hem permès aquesta disquisició abans de referir-nos al concert del diumenge dia 21, en el Teatre Municipal, ha estat perquè ens trobam davant una vertadera joia en molts d'aspectes, però i indispensablement, en el de traducció dels textos de Luís Eduardo Aute al català, feta per Joan Isaac, en col·laboració amb el també cantautor Miquel Pujadó. Una traducció en què les cançons d'Aute flueixen amb tanta naturalitat, amb tanta elegància, que semblaria que el seu autor les hagués escrites originalment en català. I així ho va reconèixer el veterà artista damunt l'escenari del Teatre Municipal.

D'altra banda, Joan Isaac n'ofereix una versió que, essent molt respectuosa amb l¡original, sona molt personal, molt pròpia, amb uns arranjaments preciosos que es tradueixen en un piano i un quartet de corda capaços de vestir cadascuna de les cançons del lirisme que freturen, o, en els casos en què així ho demanda l'obra, del ritme necessari, en un conjunt en què la percussió segurament hi hauria fet més nosa que companyia.

 El fet és que aquest Auteclàssic sona molt i molt bé, arriba directament al cor de l'espectador i els temes, per més que coneguts, semblen nous de trinca. Joan Isaac els diu amb respectuosa personalitat, i la presència d'Aute a l'escenari no fa altra cosa que avalar un treball que ens atrevim a qualificar de rodó. L'adjectiu "clàssic" li escau perfectament, perquè quan uns textos i uns partitures resisteixen el pas del temps impertorbablement, plenament vigents, vol dir que han assolit aquell estatus d'obres de referència i esdevenen model  per a noves fornades de músics. I quan noves generacions d'aficionats a la música, molts dels quals no havien nascut quan Aute componia bona part d'aquests temes, s'incorporen ara a la nòmina d'admiradors, vol dir que ens trobam davant això que dèiem, i que diu el títol del disc de Joan Issac: un clàssic.

Tot plegat, el concert del diumenge és d'aquells que no s'obliden fàcilment. El públic que va estibar el Teatre en va reconèixer tots els mèrits i va aplaudir llargament cadascuna de les interpretacions i ho va fer de manera incansable al final. Era el premi a un concert i a un treball de primera categoria. Pensam que comprar-ne el disc és un regal que mereixem fer-nos per a les properes festes. No en trobarem molts de millors.

          Amor meu, si tu sabessis
          com temo la matinada!
          No sé per què les estrelles
          fereixen com amenaces
          ni sé què sagna la lluna
          al fil de la seva dalla.

          Potser quan la nit s’acabi
          vindrà una altra nit més llarga.
          No vull pas que m’abandonis,
          amor meu, a l’alba.
          A l’alba...