Ha
mort
BIEL
MOLL,
l'actor
i
gestor
teatral
gabellí
(foto: El País)
És cert que ningú no és profeta a la seva terra, com diu l’aforisme, i menys si la terra pròpia és tan esquifida com aquesta i el panorama cultural tan limitat. Se’ns ha mort en Biel Moll i molts no saben ni qui és. Ah, sí, un fill de don Joan Moll, el metge, germà de na Bel Moll; és aquell que habitava per Catalunya. Feia teatre, no? Sí, aquest! Tampoc des de “Cap Vermell” no li vàrem parar gaire esment, la veritat sigui dita. Ara en Biel ens ha deixat als 68 anys d’edat, arrossegat per una malaltia irreversible i absolutament desconegut a ca seva. Va morir el passat dia 17, dimarts, a Barcelona, i ara que ja no hi és, clar, ens entren les presses per recuperar la seva figura i la seva obra. Facem-hi una ullada:
Gabriel Moll Blanes va néixer a Capdepera l'any 1941, encara que va ser al Principat on bàsicament va desenvolupar la seva activitat dins el món del teatre, una activitat en què va abastar quasi tots els camps professionals, des de la interpretació fins a la gestió, sense deixar de banda la direcció i la dramatúrgia.
Com deim, va dedicar tota la seva vida al teatre; des de molt jove dirigí i interpretà textos de Miller, Bretch o Mihura en la Residència d´Estudiants Ramon Llull, i la seva activitat es va mantenir fins que es va jubilar, el 2006, gestionant el departament audiovisual del Liceu.
Moll va destapar el seu talent en l'Escola d´Art Dramàtic Adrià Gual, entre 1966 i 1970; uns estudis d'interpretació i direcció, que va finalitzar adaptant Mort de dama, de Llorenç Villalonga (estrenada després en el Romea amb direcció de Ricard Salvat). Va ser la seva carta de presentació, pas previ a uns anys intensos com a actor a Madrid i Catalunya, tantes vegades dirigit per Mario Gas.
Va ser el seu tarannà àcrata que el va acostar al grup liderat per Mario Gas, que l'any 1971 el dirigeix a Remena, nena, l'espectacle de cuplés de Guillermina Motta a “La Paloma”, i a l'any següent a l'èxit de Tango, amb Motta i Enric Barbat, que romandrà dos anys en cartell, a les sales Martin's i Gaslight, i on Moll es dóna a conèixer amb la seva creació del refinat i llibertí mestre de cerimònies Maurice de Berangourt.
Després d'una estada a Madrid, on actua a l'Equus de Peter Shaffer que va dirigir l'any 1975 Manolo Collado amb Juan Ribó i López Vázquez, retorna a Catalunya per a treballar a les ordres de Ventura Pons al Rocky Horror Show (Romea, 1977).
Va escriure el guió del film "La otra imagen", d'Antoni Ribas, que va representar a Espanya al Festival de Canes de 1973.
El 1979 -ja demostrada la seva eficiència en tasques tècniques en el Festival Internacional de Sitges (1977-1978), va començar el seu periple com a gestor. Possiblement sigui en aquest camp que la feina de Biel Moll ha estat més reconeguda. Va ser responsable del Festival Grec de Barcelona a principis dels anys 80 i va ser director adjunt del Teatre Lliure entre 1986 i 1988, quan el director era Fabià Puigserver. Durant aquesta etapa es va posar en marxa la Fundació Teatre Lliure, de la qual Biel Moll n'era patró fundador. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona´92 va ser contractat pel COI com a responsable de la programació de teatre, dansa i òpera de la ciutat, i del Festival de Tardor i el Festival Olímpic. Del 89 al 91, el tàndem Gas-Moll va dur a Barcelona espectacles de Bergman, Chereau, Sybeberg, Tabori, Langhoff i Corsetti, entre altres lluminàries, mentre que pel certamen del 92 desfilaran, entre molts altres, el Quijote de Scaparro-Flotats, la Medea de Núria Espert-Irene Papes, el Tirano Banderas de Pasqual, el Cabaret de Savary, Fernando Fernán-Gómez (en el seu comiat de l'escena) i Matthias Langhoff amb Edipo Tirano. Més tard, entre 1994 i 1999, tornà al Festival Grec com a subdirector, i des del 2000 treballava al Gran Teatre del Liceu, on va desenvolupar diverses tasques de gestió, fins a la seva jubilació.
Com a actor cinematogràfic destaquen els seus treballs a les ordres de Joaquín Jordá (Numax presenta, 1979), Jaime Camino (La campanada, 1980, i El llarg hivern, 1992), Ventura Pons (El Vicari d'Olot, 1981) i Josep María Forn, per a qui va rodar Companys (1979) i el seu últim treball en la pantalla, El coronel Macià (2006).
Ha mort un gran professional, un gabellí reconegut i admirat pertot on ha passat, i d’aquests no en tenim gaire, per desgràcia. D’altra banda, tos els que el varen tractar el recorden com una persona entranyable, plena de sentit de l’humor i apassionada pel seu treball.
Des d'aquí volem fer l’únic que se’ns ocorre: donar el condol a la seva família i sobretot a la seva germana, Isabel Moll, col·laboradora habitual en la dinàmica cultural del municipi.
