             La veritat i els colors
                de Francesca Artigues

Cada dia, en aixecar-se, ben sovint abans del desdejuni, Francesca Artigues mira la mar des de casa seva. Allà, a l’altre extrem de la bocana del Port de Felanitx. Aleshores veu tots els colors, que, de cop i volta, li semblen repte, somni, record, sotsobre, meravella. Els colors de la mar són infinits com les nostres quimeres. Francesca Artigues ho sap, i també sap que contenen incomptables secrets i algunes respostes. Per això els interroga freqüentment, amb aquella set antiga que tenim les persones de conèixer el món i de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Els quadres que pinta són un bell testimoni d’aquest diàleg. De la història d’amor, que reneix a diari, entre aquesta dona jove, intel·ligent, sensible, i els colors de la mar que han anat tenyint la seva mirada.

Si contemplau aquestes teles acríliques amb els ulls nets amb què cal contemplar la matèria de l’art, hi trobareu figures humanes - cossos i rostres, que són símbols i geografies de l’ésser -; hi trobareu paisatges ideals - terrestres i marins -, el sol sever dels grans deserts d’arena, amb ecos de la lluita per la supervivència dels seus pobladors; hi trobareu la química eterna de les flors boscanes i del cant dels ocells, la sensualitat de la fruita madura: figues, taronges, cireres...que esdevenen metàfora del desig, de la bellesa i de la fugacitat de la vida.

Sens dubte hi trobareu l’univers de la pintora. Una de les veritats més íntimes d’aquests quadres és la veritat de Francesca Artigues. La veritat de les seves mans pròdigues, amb què rega l’hortet de Binifarda - lloc de silencis moros i paradisíacs -, on ella passa els estius; mans que enamoren les tecles del piano quan interpreten un tema d’algun dels grans mestres de la música o la feliç realitat de les cançons de “Llunàtiques”, durant un concert. La veritat de la ment inquieta d’aquesta investigadora del patrimoni artístic, que fa anys que estudia la presència de la lira i de l’arpa en la iconografia musical de Mallorca. La veritat d’un cor que estima i que lluita a favor del país i d’una natura en perill d’extinció a causa de la cobdícia de tants de mercaders i de l’estupidesa humana.

La veritat de Francesca Artigues. Com la de la mar i els seus colors, no té res d’imperativa. Aquests quadres que exposa a Capdepera - lírics, valents, autèntics - són manifestacions compatibles amb les inquietuds i les conviccions de qualsevol mortal. Més que res, com la mar, obren camins.

Antoni Vidal Ferrando