Dia 23 de gener
a les 20.00 h al
Teatre amb les
intervencions de
Pep Cortès (dibuix)
Toni Nicolau,
Felip Munar
i Francesc Vallcaneras.
També hi haurà la Banda de Música de Capdepera i xeremiers.
I en Pere ha volgut que sia Capdepera el lloc on es presenti. Allà on te les seves arrels i sobretot al vídeo hi ha participat molta gent coneguda.
El llibre coonsta de mésde 450 pàgines. Vegeu l'índex:
I MÚSICA I RITME sonant-sonant
A FESTA I REVETLA
Xeremies
Flabiol
Tamborí
B BALLS I SERENATES
1) Corda
Guitarra
Guitarró
Violí
Bandúrria
Llaüt
Mandolina
2) Percussió
Canyís
Ossos
Xorrac
Rasca
Castanyeta de canya
Botella (gratellosa)
Culleres de fusta
Maça i morter
Olla i cullera
Carabassa amb pinyols
Carabassa amb mòsses
Ferreguins
Pandero
Castanyetes
Cascavell
Pastera
Ximbomba
3) Vent
Acordió
Harmònica
Ocarina
C DANSES RITUALS
1) Instruments profans “batiats”
Flabiol d’Alaró
2) Altres (rítmics)
Broquer
Macetes
D CELEBRACIONS RELIGIOSES
Orgue
Harmònium
E INSTRUMENTS DE CONCERT I DESFILADES
Banda de música
Quatre notes
Instruments de vent o aeròfons
Els aeròfons de metall
Caixa clara
Bombo
Platerets
Flauta travessera
Clarinet (i requint)
Saxofon
Oboè
Cornetí
Trompeta
Fiscorn
Trompa
Trombó
Onoven
Bombardí
Tuba
Ministrils
Història
Els instruments
Timbal
Darbuka
Cromorn
Tarota
Bombarda
Baixó
Trompa natural
Sacabutx
Tambor
Piano
II AVISOS I SENYALS cridant-cridant
F RELIGIOSOS
Campana
Dades històriques
Fabricació
Parts de la campana
El nom de les campanes
Usos
Inscripcions
Altres campanes
Esquella
Campaneta
Rodet
Corís
Tintinacle
Campana auxiliar
Campanes casolanes
Setmana Santa
Introducció
Trompeta
Fas
Maçoles, matraques
Roncadora
Roc
Rumbo
Esclafits de Pasqua
G PROFANS
Corn
Banya
Les eines del saig
Tambor
Corneta
Botzina
Sirena
Rellotge
Baula de porta
Timbre
Generalitats
Timbre de bicicleta
Timbre de botiga
Timbre de porta
Timbre de taula
Timbre de tramvia
Xiulet
Quan el tren “pitava”
La campana de l’estació
El xiulet de la locomotora
Esmoladora
Bufacanyes
Enclusa de ferrer
Un, dos, tres sus
Càvec
Llauna de fer coques
Castanyola escolar
Cascavells d’ungles de porc
Esquella
Picarol
H RECLAMS
Introducció
Reclam de guàtlera
Reclam de perdiu
Reclam de tord
III INFANTILS I LÚDICS jugant-jugant
Venim d’un silenci
I INSTRUMENTS FABRICATS
Instruments de compra
Siurell
Rossinyol
Introducció
Rossinyol de canya
Rossinyol de llauna
Rossinyol de test
Mata-sogres
Granot
Samsònia
Sonall
Corda de juli
Metal•lòfon
Xilòfon
Vibràfon
Marimba
Celesta
Campanes tubulars
Litòfon
Sons de teresetes
Amunt el teló
La llengüeta
El garrot
La pella
J INSTRUMENTS IMPROVISATS
Reciclatge sonor
Bicicleta amb motor
Xiulet de pell de sobrassada
Nunú
Castanyetes de test
Castanyeta d’anou
Harmònica de vidre
Macs
K INSTRUMENTS EFÍMERS
Sons de collita
1) Cereals
Xeremió
Xiulador
2) Altres herbes
Colissos
Fulla de garrover
Fulla de ginjol blau
Fulla de porrassa
Bibliografia i fonts
Cap Vermell vos n'ofereix un saborós tast en exclusiva del vídeo i el pròleg de Jaume Ayats:
Una topografia sonora viscuda
JAUME AYATS
Fins fa no gaires anys –i alguns dels majors encara ho practiquen–, un pagès sempre duia un ganivet a la butxaca i, trepitjant els camins i els sementers, no s’estava mai de tallar una canya, d’aprofitar un avellaner, o de treballar amb destresa qualsevol fusta. I d’aquesta acció irreprimible en sorgien tota mena d’estris, molts que servien per sonar. La construcció d’objectes que sonaven era una manera inevitable de ser damunt la terra i de navegar pel mar, de conèixer i de fer-se conèixer per una relació molt estreta, sonora, física i emotiva, amb això que ara –amb mots massa neutres i distants– en diuen «el medi ambient».
El jovenet que des dels set o vuit anys actuava d’aquesta manera, sol i en colla, acabava coneixent totes les possibilitats de fer sonar qualsevol cosa. I així es feia seu, físicament i sentimentalment, el món i, sense saber-ho, «el món» també se’l feia seu i el feia motor de sons i de cultura arrelada a la vida més immediata. Era una lògica de relació amb un món que es feia món precisament perquè es podia transmetre sonorament. Per mitjà dels objectes sonors es bastia la festa i la feina, el diàleg entre la gent i amb els ocells, les bèsties i els conreus.
En el nostre món mediterrani, això ha estat d’aquesta manera –i amb mil i una variants i intercanvis– des de fa prou segles i segles. I les canyes es varen transportar d’Orient ja en el neolític per a ajudar a la vida agrícola i per a fer-ne
el so. I els flabiols de set canons, del déu Pan, alhora ajudaven als camps i comunicaven els esperits que els habiten, com passa a La flor romanial, que s’explica per totes les ribes del mar.
Però en els darrers decennis comencem a tenir una altra relació amb el món (això que ara en diuen «el territori», com si nosaltres n’estiguéssim fora!), molt més distanciada i molt condicionada per mediacions múltiples. Algú pot dir, amb l’aire nostàlgic que als mediterranis ens agrada, també, des de fa mil•lennis, «el món ja no és el que era!». Però el món no canvia tant, sinó que som nosaltres que canviem i que, de retop, el canviem.
En aquesta relació antiga, moltes persones –especialment delimitat als homes– coneixien gairebé tots els procediments bàsics de l’acústica i els podien posar en pràctica damunt dels estris i de la vida. Per això, eren capaços de fer i d’inventar qualsevol objecte sonor. Els instruments o objectes no eren només el resultat d’una transmissió de sabers aplicats, sinó que eren el resultat d’una potència inventiva, com ara un home de Palafrugell que va inventar la flabivara (amb una notació gràfica molt pràctica per a no llegidors de solfes), o el flabiol més petit del món (d’uns 3 cm). Això també passa a altres cultures, com és el cas de determinats pobles amazònics de la Guaiana francesa, on el recercador se sorprèn de trobar més tipologies d’estris sonors en ús que no pas habitants –que no passen del centenar–, i on cada setmana s’obliden sense recança algunes tipologies sonores, i cada setmana «se n’inventen» de noves, tot i que potser ja havien existit fa un parell de generacions. La regió mediterrània abans de la indústria i dels instruments per a comprar, també era així, amb instruments que anaven i venien, s’oblidaven i es reinventaven als dits dels curiosos i dels feiners.
Precisament ara, en els temps dels objectes acabats, catalogables i museografiables, del coneixement mediatitzat i dels infants que juguen menys pels carrers i pels camins (ara ja carreteres i poliesportius), Pere Orpí, amb els dibuixos magnífics de Josep Cortès i la coordinació de Felip Munar, ens proposa un llibre DVD que fa un llarg tomb pels camins de la memòria de quan era jove. I amb el pretext de recordar i cercar el què i el com i els racons de tot allò que sonava, es passeja per un món que estima. El resultat n’és una intensa topografia sonora d’un paisatge que s‘està transformant molt. El llibre és una síntesi molt detallada d’objectes i d’instruments, tots històricament documentats però, sobretot, personalment viscuts. No penseu pas que és una relació erudita de detalls (que n’hi ha, i moltíssims!), sinó que allò que m’ha colpit més són els records que l’autor aporta de la pròpia memòria, i els riquíssims testimonis del dir de la gent: les gloses, les dites, les rondalles i les vivències.
Fa temps que anem repetint que els objectes sonors no tenen valor en si mateixos, sinó que el valor els l’adjudiquem quan a partir de l’objecte arribem a les activitats i a la vida de les persones. Els objectes són el rastre, les traces, d’allò que fem i vivim, o que hem viscut. Els instruments ens parlen de les persones, del seu fer i dels seus problemes, de com les persones viuen/vivien aquest món que compartim. I el llibre que teniu als dits comunica molt bé la gent d’aquest món –nostre i a la vegada tan comú– encara que l’ordre dels objectes i dels usos prengui una aparença exterior de catàleg de descripcions.
Obriu-ne qualsevol pàgina, i deixeu-vos endur per la imaginació dels racons de memòria que hi ha estotjats! Corns i xeremies, picarols i maçoles, dissabtes de glòria i santantonis, reclams de caça i orgues solemnes us conduiran per viaranys desconeguts, coneguts o potser sospitats, però que l’encís del so us empenyerà a resseguir.
