El passat divendres, 18 de novembre, se presentà el poemari “Els seus secrets escarlata“ a la Biblioteca de Cala Rajada amb una nombrosa assistència de públic, destacant l'elevat percentatge de joves presents.
 

El regidor Pere Terrassa va donar la benvinguda al públic present a la presentació del llibre i va felicitar a la jove escriptora local. Acte seguit la bibliotecària, Magdalena Melis, va  donar unes pinzellades biogràfiques d’Ana Maria i ressaltà que era una bona lectora i usuària de la biblioteca des de ben petita.
 

Acte seguit començà la presentació a càrrec de Joan Cabalgante qui, després d’una breu introducció, va llegir el text que havia preparat. Joan comentà exhaustivament el llibre publicat per Ana Maria Torres, incidint en els aspectes literaris. Podeu llegir una versió resumida de la seva intervenció al final d’aquesta publicació (*). 
 

N’Ana Maria va començar la seva intervenció elogiant la improvisació i tot seguit va explicar la gènesi del llibre. Ens comentà perquè començà a escriure, i a escriure poesia, quines motivacions personals tenia, com es sentia quan ho feia... I com uns poemes personals i introspectius (eren el seu diari) van acabar publicats, afortunadament pels seus lectors “mai m’havia plantejat escriure un llibre, per jo era com un somni”.

Una intervenció sentida i emotiva, “ aquest llibre és la meva història dels darrers quatre anys”. Parlà de la sensació de soledat quan anà a Palma a estudiar i se separà de la família i dels amics i se qüestionà moltes coses. Va descriure el seu procés creatiu i aclarí que no ha publicat tots els seus poemes, sinó una selecció, comentant alguns que per a ella són molt significatius.

Acabada la seva intervenció va llegir alguns poemes que havia seleccionat i va haver hi hagué un interessant torn de preguntes i l’acte acabà amb la tradicional signatura de llibres.

Enhorabona Ana Maria!.

ELS SECRETS D'ANA MARIA TORRES DURAN

Per Joan Cabalgante

Bona tarda, amigues i amics dels poetes: 

Tinc el gust de presentar-vos un llibre singular, no només per qui l'ha escrit, sinó també per allò que ha escrit. I no és que hagi escrit res dolent, ni escandalós, ni tràgic, que és el que avui s'estila, sinó per haver cultivat un gènere únic i necessari, però també estrany per aquestes llars: em refereixo a la poesia. Aleshores Ana María Torres Durán ha publicat un llibre, una pedra preciosa en aquest codi lingüístic, titulat Els seus secrets escarlata.

Aquesta Òpera prima, composta ni més ni menys per 49 poemes, presenta un punt de vista sobre la vida en què la poeta pressent la Història, així amb majúscules, amb sentit crític cap a la raça humana, i també per ell deambulen la desesperació i l'insomni, alguns topos literaris com puguin ser l'Ubi sunt? El locus amoenus... cal no oblidar que el seu poeta favorit és Jorge Manrique (i Bécquer), aquell autor d'armes i de lletres que parlava de la mort del seu pare, però que potser també l'hauria valgut la pena escriure les Cobles per la mort de la seva mare, però aquest és un altre tema. En aquest sentit, Ana María, també recorda la mort i el seu pare, així com el seu germà.

D'altra banda, en la seva poesia, com en una faula de poema neoclàssic, també hi ha comparacions amb animals, en versos on es desemantitzen els substantius, mitjançant la preposició «sense», tal com algunes composicions de Leopoldo María Panero: així tenim « el cel sense ocells», «el mar sense peixos», etc. on impera el tall nihilista cap al precipici del buit.

Pel que fa al punt de vista, predomina la primera persona, el «jo poètic», encara que apareixen alguns poemes on es fa servir la 2a persona del singular, sense oblidar que el títol del poemari es refereix a una tercera persona.

També, els poemes d'Ana, aprofundeixen sobre els sentiments humans, senzills i simples, com ella els percep: riure, plorar, sentir, somiar... En algun d'ells hi ha una anàlisi sobre la noció de pàtria, inquietuds de país, que ens poden arribar fer recordar les mateixes inquietuds que presentaven Machado o Jaime Gil de Biedma als seus poemes, no sense alguns tints crítics. I de Machado també hereta el to narratiu d'una altra de les seves composicions, concretament el Poema IV.

La mirada, que a l'Edat Mitjana s'interpretava com el lloc per on les ànimes s'intercanviaven els sentiments amorosos, també es tractada per Ana Maria:

Els teus ulls color peix

En aquest vers, que presenta una sinestèsia pot recordar d'altres com Els ulls del color de la coca cola, de Fito i Fitipaldis, i que l'autora modifica en altres sintagmes, com és el cas d'«ulls color castanya».

Pel que fa a la rima, els seus versos presenten rima consonant en comprar, cafè, oblidaré... D'estrofa breu, però contundent, més aviat de vers lliure que no en síl·labes comptades. Una altra temàtica que apareix en aquest opuscle poètic és l'existencialisme, expressat en un to que pot recordar certes composicions d'Extremoduro, per exemple, al poema Noscèntrics, de títol original s'aprofundeix en l'humanisme i en la crítica humanista. També la llegenda forma part d'alguns poemes, com Albaida (potser el lloc, potser la planta de flors grogues) o Les moiras, que eren les personificacions de la destinació, que en mitologia romana equivaldrien a Les parques.

En definitiva, l'autora està d'enhorabona i es pot dir que aquest poemari és fresc i nou, alhora que romandrà als annals literaris, fins que el lector i les Moires ho decideixin. La lectura d'aquests poemes us enriquirà l'ànima, al mateix temps que us farà créixer com a persones, com segurament li succeirà a l'autora, que com a plantes de jardí ha aconseguit regar els versos perquè floreixin, encara que, això sí, sense revelar els seus secrets escarlata. Enhorabona, Anna!

Joan Cabalgante Guasp