El passat diumenge 5 de novembre en el teatre de Capdepera es presentà una obra titulada Tenim un do, que serví per encetar el cicle de Teatre i salut mental. L’entrada era de franc i hi va haver bastant de públic. L’obra comptava amb presència gabellina amb la participació actoral de Joan Genovard. L’obra explica com un grup de «somiatruites» s’ajunta per a aconseguir crear una màtria per viure i fer-se enfora de qualsevol govern mundial i fundar el seu propi llogaret a una oficina de correus abandonada; aquesta no-pàtria rep el nom d’Helpo, que significa ajuda en Esperanto.

D’altra banda, fa bastants d’anys que vaig conèixer el director d’aquesta obra, Manel Serrano i de seguida em vaig adonar que no era com la resta de directors teatrals que havia conegut. Ja només en la manera que va tenir de saludar-me (i ho dic sense cap prejudici) vaig percebre que la seva qualitat humana estava intrínsecament lligada a la feina que realitzava, amb això vull dir que avantposava el tracte humà i proper, afectiu i amable a qualsevol deliri dramàtic-creatiu que darrerament sovinteja pel Llevant de Mallorca.  En aquest sentit, crec que la seva implicació en el món del teatre va molt més enllà del que succeeix entre bambolines, perquè ell és capaç d’arribar a l’essència humana de qui es vol expressar amb el gènere, per aconseguir no només una obra ben feta, ans també fer créixer l’actor en tota la seva dimensió humana i social.

Seguidament, l’obra comptà amb els següents intèrprets: Agustí García, Joan Genovard, Miquel Gomila, Miquel Jaume, Maria Bel Llaneres, Abdel El Miri, Alicia Olivares, Nena Perelló, Antoni Ramon, Teresa Riart, Carme Serrano, Esther Sierra, Antoni Sitges i Arcen Torres. Tots ells varen demostrar que havien realitzat una gran feinada, no només actoral, sinó també a nivell personal, alhora d’interpretar els papers que hàbilment Manuel havia escollit. Tots s’hi deixaren la pell i no n’hi va haver cap que no s’esforcés de valent. Em cridà l’atenció la naturalitat amb la que s’expressaren davant l’escenari, fet que, tal i com es comentà al col·loqui, els hi va dur hores d’assaig i molta passió i dedicació per dur endavant una proposta col·lectiva que els hi ha donat molt bon resultat.

Posteriorment, també de gran importància la participació de dues actrius manacorines que incorporaren a l’espectacle la cançó tradicional mallorquina amb ximbomba, i també es va comentar en el tercer acte que en l’eixida que realitzà la companyia a Barcelona, elles encara ballaven quan la resta ja no podia més, un fet que les honora degut a la seva avançada edat. També, cal destacar la participació gabellina de Joan Genovard. Si abans comentàvem la qualitat humana del director Manuel, Joan multiplica aquesta dimensió, car bé s’hauria pogut distanciar amb l’experiència que té d’aquests tipus d’obres i cercar altres drames, però s’hi llançà sense prejudicis per créixer com actor, però també perquè la seva personalitat és indestriable al fet de fer feina amb persones, en un acte de realització sense comparació. 

Finalment, el tercer acte serví per tancar aquesta experiència teatral i en certs moments va ser fins i tot molt divertida, perquè donà a conèixer el procés creatiu d’aquesta companyia (perquè tal i com va recordar el regidor de cultura, Pere Terrassa, en la seva intervenció, ja es tracta d’una companyia) i l’esforç personal que han hagut de fer cada un dels personatges (des de la pistolera cow-boy, fins a l’animador ressonant dels cartells), que va molt més enllà de la superació dels límits humans. Així doncs, aquest cicle  de teatre i salut mental a Capdepera s’ha encetat de bona manera.





La propera, Jutipiris, dia 4 de desembre a les 19h, teniu-ho en ment!

Joan Cabalgante Guasp