Diumenge 4 de desembre a les 19h, el Cicle de teatre i Salut mental a Capdepera oferia la seva segona obra, Jutipiris. L’argument era senzill, aparentment: Pere i Blai són tiet i nebot, que cada dia comparteixen confidències i jocs al bosc de devora casa seva. Aquesta peça teatral parla dels vincles entre dues persones i tracta temes com puguin ser la mort, la màgia i les discapacitats intel·lectuals i socials.
En aquest sentit, l’argument cobra força quan el vincle entre aquests dos grans actors com són Àlvar Triay i Guillem Galmés es veu estretament lligat i condicionat per la malaltia de Blai, qui pateix la síndrome d’ics fràgil, la forma més comú de discapacitat hereditària, causada per un gen específic. Durant el tercer acte, va ser l’autor qui va aclarir que curiosament coneix la discapacitat d’aprop. Aquest fet va fer que s’interessés per aquest perfil de personatge i pogués crear un protagonista a partir de la tendresa i una sensibilitat poc usual entre els dramaturgs. Serrano ens presenta una història plena de referents culturals, que com explicà a la tertúlia posterior, sortiren en els assajos, d’una conversa amb els actors, amb total espontaneïtat.
Després, el que es va veure a l’escenari, amb l’enèrgica interpretació de Guillem Galmés i l’experiència actoral d’un mesurat Àlvar Triay, va ser una història que gira al voltant de la veu en off de l’àvia, qui situarà en la vigília del somni les peripècies d’ambdós personatges, que somriuen com a dos adolescents mentre van en cotxe, enmig del bosc, a la intempèrie dels sons de la guerra. L’ambientació de l’obra és exquisida i l’escenografia de Joan Aguiló és digna de ser premiada. Tal i com relatà a la tertúlia, només per fer el tronc central del bosc, varen haver de realitzar 150 talls.
Seguidament, l’obra planteja les dificultats de pair emocionalment certs cops vitals que es donen entre les relacions familiars, però també entre amics, amb els rols de Pierrot i Arlequí ben distribuïts, els personatges es mouen i parlen sobre l’escenari com a dos peixos dins la mar. Crida també l’atenció la il·luminació d’Olivier Auclair i el vestuari de Pau Aulí. D’altra banda, aquest in crescendo, fa que la tensió dramàtica augmenti fins el moment final de l’obra, tal vegada de to massa estrident per la història que es vol contar, un relat que t’obri en canal les personalitats juganeres dels protagonistes, però també et deixa veure la seva vulnerabilitat en un món hostil, on el bosc revela a l’espectador tota la seva càrrega simbòlica i permet que els actors es refugiïn d’una vida on la marca familiar i la malaltia genètica hi són presents i condicionen les relacions entre els éssers humans. Tot i així, amb el crit final queda palès el missatge que vol transmetre l’obra: seguir cap endavant, costi el que costi i deixar oberta una escletxa cap al futur.
Finalment, les paraules de Catalina Florit en el tercer acte (qui disculpà els actors perquè no pogueren quedar-s’hi) varen donar a entendre que el binomi creat amb en Manel funcionà a la perfecció, i es confirmà una vegada més la seva capacitat analítica alhora de seccionar l’ànima humana i fer-nos arribar vides molt peculiars que segurament suraven dins el sac del nostre passat gairebé sense que l’espectador ho sabés. No de bades, aquesta obra ha comptat amb l’assessorament de Sergi Belbel. Jutipiris és la consagració professional de tot el qui hi ha format part i la seva creació és una clara demostració que el pols dramàtic illenc és ben vitenc i pot presumir d’originalitat d’inventiva i esma teatral. Així, doncs, que no pari aquest cicle, per la salut del teatre, per la salut mental!
Joan Cabalgante Guasp
