El quartet de vents ofereix un concert magistral en el Teatre de Capdepera 
Dissabte dia 29 de Novembre, a les 19:30 hores, en el Teatre de Capdepera, es va dur a terme el concert de DUNA: Quartet de saxos. L’esdeveniment ja s’havia ajornat un mes abans, quan s’havia de celebrar al castell. Els components d’aquesta fresca i nova formació són Marina Moyà, Pablo Goterris, Mariabel Serra i Ma de Lluc López.
Primerament, cal destacar que el públic que es va congregar per al concert hauria pogut ser més nombrós, fet que és altament injust per a la qualitat musical que s’oferí. Així i tot el públic que hi havia va saber agrair una interpretació d’alt nivell, en una formació de música de cambra relativament jove, però que demostrà amb escreix conèixer les possibilitats d’un instrument que és un atractiu segur i que per ventura es relaciona més amb la música moderna. La gabellina Marina Moyà va fer els honors de presentar i explicar les composicions, que varen ser: Concerto italiano de J.S. Bach, Quartet KV60, W. A. Mozart, Música de l’òpera de los tres peniques, peça de Kurt Weill, també es pogué escoltar Un americano en París, de G. Gershwin, així com Suite hellenique de Pedro Iturralde, i per acabar, un bis titulat Sevilla del famós compositor Isaac Albéniz.
Seguidament, tot amant de la música va poder gaudir d’allò més amb les peces que allà s’hi oferiren i que ens allunyaren per una bona estona, de ritmes coneguts, melodies previsibles i músiques avorrides, perquè, molt contrari del que es pugui pensar, la intensitat del concert va fer que la tècnica que demostraren els intèrprets lligués amb una rapidesa d’execució que feia vibrar cada un dels dits dels intèrprets. L’acte va deixar palesa la maduresa d’uns músics senzills i sense presses, però tampoc sense vessa. Les notes recorrien des del saxo baix executat per la gabellina hàbil en les arts musicals Marina Moyà, qui presentà l’acte amb la naturalitat que la caracteritza, mentre deixava pinzellades d’anècdotes de compositors i de l’elaboració de l’obra, sense pretendre en cap moment deixar de fer allò que s’hauria de fer: defensar la música i gaudir de l’instrument.
Posteriorment, la lleugeresa desenfadada de la resta d’intèrprets deixava clara que el domini de l’instrument i l’avinença entre els membres del quartet era cohesionada per una bona manera de fer, sense deixar de ser ells mateixos, però també rendits a la festa de la música de cambra, tot i que fos sense canelobres. Entre bufada i bufada, es notava que l’espera havia valgut la pena i que la connexió entre els músics era l’adequada per a poder pensar que aquest no és un projecte efímer i que perdurarà com un fet constant que ens regalarà nous recitals com el que es pogué gaudir aquest vespre sota l’aixoplug d’un teatre que es demana a què pot dedicar el temps la gent quan es presenta un concert d’aquestes característiques. Però bé, cadascú del seu pa en farà sopes!
Finalment, el públic semblava aplaudir cada una de les peces quan tocava, fet que vol dir que l’auditori estava format per un públic que estava educat musicalment, que no és poca cosa. A més, les peces varen respectar un temps adequat i el concert no es va fer gens pesat, ans el contrari. Això no vol dir que la complexitat interpretativa no deixàs ningú sense pensar que havia presenciat un concert poc elaborat. Els temes estaven seleccionats a consciència i els músics varen ser també generosos amb el públic assistent, car donaren el millor de sí mateixos. Així doncs, s’espera el proper concert de Duna amb candeletes!
Joan Cabalgante Guasp
