Si la primera setmana fou una passada amb els cercaviles d'animalons que interactuaven amb el públic. Recordem: girafes, rates i porquets...la segona setmana no ha quedat enrere. Ni molt manco. Espectacles de carrer, de circ i humor de gran qualitat que no deixaven que els nins sols mirassin cap a una altra banda.
Els espais també ha estat una novetat a valorar d'aquest festival. Les seves múltiples ubicacions han fet seu l'espai públic. Com hauria de ser al llarg de tot l'any. A Cala Rajada hem comptat cinc indrets diferents, un a Capdepera i un altra a Canyamel han diversificat l'oferta. Recordant també els espais socials (Centre de dia i Residència)
El programa va tir segur amb companyies que ofereixen més un espectacle. Espectacles de reconeguda solvència i guardonats a diverses fires. La base sempre és la mateixa: humor, acrobàcies, participació i tendresa.
Hathy, l'elefant més vell del grup, oferí un cercavila molt especial que fou seguit per molta gent tant a Canyamel com a Cala Rajada.
Espectacular!
I com a cirereta del festival un campió del món de baldufes en un espectacle al·lucinant. Destresa, humor, participació,...i un dels lemes del circ: "...el més difícil, encara". Poi va fer gaudir a petits i grans amb un final de retruc amb una baldufa gegant.
Diverses baldufes, diverses superfícies, ulls clucs,...feia ballar les baldufes de totes maneres. Fins i tot ens oferí el so del girar de les baldufes. Im-pressionant!
I el dissabtes fou el dia de les grans emocions. Un final de traca i mocador. Amb un cercavila participatiu de dansa i música que acabava al Cap Vermell, on començava un espectacle increïble al voltant d'un cercle.
Zoraida del Toro i Virginia Vergel es posaren al davant d'un gran repte ballar de son Moll al Cap Vermell en una hora (pausa inclosa per reposar forces per la calor). Tot això acompanyat a ritme de batucada o d'altaveu, segons el moment.
El cercavila fou molt impactant, ho feren molt bé i a més totes elles s'ho pasaren d'allò més bé.
Un espectacle 100% Capdepera que ha de tenir continuïtat.
Les infatigables Zoraida del Toro i Virginia Vergel en acabar encara volien continuar....
I Vaivén circo per acabar. Una companyia de Granada que va fer meravelles amb una senzilla estructura de quatre quarts de cercle. Acrobàcies pures en una història delirant.
Sorpresa rere sorpresa i quan mires el seu currículum veus:
- Premi Nacional De Circo 2016
- Premi Lorca Mejor Espectáculo de Calle 2014
- Nominats Max al Mejor Autor Revelación 2016
- Nominats Max al Mejor Espectáculo de Calle 2017
“Do not Disturb, No molestar” ens trasllada a un dia de treball en qualsevol fàbrica de principis del segle XX. Quatre personatges singulars treballats per a provocar sentiments en el públic de tota mena, aquests sentiments que només afloren quan ens veiem reflectits. Personatges portats al límit: al límit de risc, de absurdez i també al límit de tendresa.
El desenvolupament de l'espectacle transcorre al llarg del muntatge d'una màquina. Una màquina que és una roda de 2,5 metres de diàmetre i al voltant de 120 quilos de pes. Els quatre personatges de “Do not Disturb, No Molestar” tenen instruccions de construir aquesta roda però, en realitat, no saben exactament com ha de quedar i molt menys quin ha de ser el procés de muntatge. Serà aquest desconeixement el causant de totes les situacions divertides, emocionants i arriscades que sorgeixen durant l'espectacle.
“Do not Disturb, No molestar” parla també de petites coses, de relacions humanes i com aquestes poden influir directament en un procés més global. De la idea comuna de la molèstia des d'angles absolutament oposats, de com el que és molt molest per a uns, per a uns altres pot resultar el més normal.
La dificultat del procés de muntatge i la manca de pautes per a aquest, representa el present immediat dels personatges, capaç de portar-los a un sentiment comú, la frustració, encara que això no impliqui, per descomptat, arribar a resignar-se. D'aquí ve que entre tots, més enllà de les diferències, decideixin buscar una solució comuna al problema. Mentre construeixen, apareixen fortuïtes picabaralles, es creen grups… En definitiva, ens veiem embolicats en un joc de nens que sabotegen, sense prejudicis, els marges de la realitat. Però, a mesura que el temps passa, es van fent adults. Noten el pes dels dies i el treball, aprenen de l'experiència i, finalment, es fan majors. Tot ocorre d'una manera gradual amb el propòsit que el públic creixi i s'il·lusioni al mateix ritme en què ells el fan.
Increïbles!
Enhorabona a tot l'equip de programació, Sa Xarxa i Ajuntament de Capdepera. Aquesta dotzena edició ha quedat de bandera. Una vegada més queda demostrat que quan es disposa de pressupost, gent preparada i temps per organitzar els resultats són magnífics!
