La Junta Comarcal de Llevant de l’AECC agraeix l’assistència a l’obra de teatre i la predisposició de Miquel Mestre per interpretar-la. 

Divendres 11 de Febrer de 2022, a les 19:30h es va dur a terme al Centre Melis Cursach de Capdepera la interpretació per part de Miquel Mestre, que tants d’anys va ser metge de Capdepera (a més d’un reconegudíssim i premiat autor), de la funció teatral titulada El meu nom és Teresa, una obra que com el mateix actor i poeta indicà «és un monòleg de l’actriu catalana Teresa Manresa, una dona que va patir en carn pròpia un tumor de mama que va superar». L’espectacle va comptar amb una segona funció a les 21h, perquè la primera va tenir les entrades exhaurides. Així i tot, l’actor recordava que no per ser la segona gaudiria de menys força interpretativa. Les entrades foren un donatiu a benefici de l’Associació que lluita contra el càncer, l’actor no cobrà res per aquesta representació.

En el monòleg s’explica tot el que un tumor maligne significa en el sí d’una família a nivell personal, a nivell emocional, a nivell de mares, pares i parents. Una eclosió d’una malaltia amb mala fama. L’actor i poeta artanenc és el protagonista de l’obra, per desig explícit de l’actriu que havia de representar la peça dramàtica, però que no va poder dur-la a terme perquè va finar. El gran mestre de la paraula va fer d’una Teresa convençuda i profunda que va dur un missatge clar i ple d’esperança, tot i les moltes malalties i tots els patiments. La interpretació va ser més que convincent, després de la presentació per part dels representants locals i de l’Associació de Víctimes del Càncer, Mestre es posa en la pell d’una amiga, confident i gran professional, amb una versemblança aclaparadora, que posà de manifest que el dramaturg artanenc, no només té qualitats de gran rapsoda i d’escriptor, sinó també presenta una formació actoral magnífica. A la sala, tothom estava pendent de cada gest, de cada moviment de l’actor-actriu, de la pacient-doctor, del mestre-deixeble, de l’admirador-admirat, que sota la llum senzilla i tènue, presentava cada emoció augmentada per una intrèpida dicció que l’apropà a una veu que ja no existia, però que aquella nit hi era, com un alè i un desig amatent que va commoure tots els assistents sota la volta de marès soterrada d’un Centre Melis Cursach, que a partir d’ara també dona espai al teatre, com una finestra oberta a un drama íntim. Miquel Mestre va conèixer de primera mà, no només el text, sinó a la mateixa actriu, que qualificà de «gran professional», tot i que no s’havia atrevit a donar el salt a Barcelona. Ell contà al públic com havien anat els assajos, com de mica en mica, l’actriu abandonava aquella representació que havia de ser l’última, però que no va poder acabar i com gràcies a l’oferiment del tot desinteressat de Miquel Mestre, tan sols per pura amistat, s’ha pogut representar al poble de Capdepera, que ha acollit tant l’obra com l’actor de la manera més respectuosa possible, però també des de l’admiració més sincera i reivindicativa, perquè la lluita contra el càncer encara no ha acabat.

Seguidament, també el moviment de pintar-se els llavis, d’asseure’s a l’hamaca, del somriure càlid i lent ens apropà a la figura d’aquesta gran artista i a la seva història, que el poeta d’Artà va saber contar, com a gran comunicador que és, en un gest que l’honora i el fa aprofundir, una vegada més en un paper molt delicat, un híbrid que conjuga les dues vessants vitals del poeta: per una banda, la d’actor i per l’altra la de doctor, dues professions que ha desenvolupat des de la més estricta seriositat, pregonesa, rigor i qualitat, i que últimament ens regala, actuació rere actuació. Estam davant d’un artista universal que mostrà el seu caire més humà, des d’una gran dignitat, que posa de manifest que la història que conta, la del càncer és una batalla, que lluiten dia a dia moltes dones, i que paga la pena que vegi la llum també de manera dramatitzada. 

Finalment, el ritme que va saber transmetre, amb el pes de les paraules que rodejava tota la sala, amb l’acústica òptima per dur a terme la declamació, en una lectura impecable, va ser notable, i de ben segur que hagués agradat molt a l’actriu que l’havia de representar. Aleshores l’amic agafa el seu testimoni i posa les seves arts en funció d’un projecte no només solidari, sinó també artístic, i perquè no dir-ho, sanador. Els aplaudiments merescuts deixaren a l’aire aquella última escena on l’actor contempla la imatge somrient de l’actriu mentre la música sona; així la recordarem i s’espera que aquest foc cobegi l’esperança per continuar en la lluita contra aquesta lacra, aquesta «pandèmia silenciosa», tal i com recordà la presidenta de l’Associació de víctimes contra el càncer, satisfeta també pel resultat. La tornada a casa també fou lenta i meditativa, un passeig entre els llums ocres i taronges, mentre la nit ens proporcionava nous racons insospitats en una última escena gabellina. Gràcies per la calidesa de les teves paraules!
 

Joan Cabalgante  i Guasp