L’espectacle “Mestres de la paraula” s’emmarcà dins el cicle “Al recer de les murades” celebrat al castell de Capdepera.

L’entorn del Castell de Capdepera va ser l’escenari ideal, perquè Bàrbara Sagrera, narradora; Bàrbara Nicolau, actriu i Alícia Olivares, música, representessin l’espectacle “Mestres de la paraula. El potencial comunicatiu a l'abast dels parlants del s. XXI”. El públic assistent, entre els quals hi havia alguns artistes de la comarca, gaudí d’allò més amb la interpretació d’aquestes vertaderes deïdores que posaren en boca dels assistents refranys o expressions conegudes o no tan conegudes, com “Tenir la Seu Plena d’ous”, “Fer un ou amb dos vermells” o “Fer els ous en terra”.

Primerament, dir que l’espectacle està molt ben conduït per Bàrbara Sagrera, a qui devem el premiat “Corpus de fraseologia de les Illes Balears”, que segurament serví com a motor per engegar aquest projecte. Les hàbils actrius aproparen algunes expressions xocants que divertiren el públic, que trobà que l’espectacle estava molt ben fet. A més, hi hagué una reflexió entorn del llenguatge, amb el que es pot dir i el que no, amb usos incorrectes i socialment poc permesos. A més, hi hagué una part amb un àudio sobre la ràdio, que apropà els assistents als mitjans de comunicació i va fer veure que la paraula és el que interrelaciona totes les persones. S’advertí sobre les diferències entre comunicar i informar amb la gràcia informal de les grans actrius; cridà també l’atenció que les intèrprets fossin de Manacor o de Felanitx, pobles de gran tradició literària i cultural entorn a la paraula.



Les protagonistes, gairebé ensenyaren al públic la importància de defensar la llengua pròpia, i varen fer veure que aquesta està constantment castigada per intrusions o omissions que en aquest món esbojarrat en què vivim, on sembla que el pes econòmic pot més que el pes cultural, es va perdent de mica en mica el seu ús col·loquial i algunes paraules que formen part del bagatge lingüístic de tot un poble. També es va fer menció a les confusions que tenen els parlants entorn de la llengua, amb falses convencions socials que anul·len la riquesa lingüística de la llengua mare. El patriarcat també contraresta el poder alliberador de la paraula (no s’ha d’obviar que la majoria de filòlegs de renom, són homes, per dir-ho d’alguna manera). 

Seguidament, les cançons d’Alícia Olivares, lluïren per la seva clara veu i per la senzillesa temàtica, amb algunes sentides interpretacions dedicades a l’àvia traspassada i tot el seu bagatge cultural que se’n va amb ella, dominadora dels cossis, dels noms dels estris de la cuina i d’altres entorns com el del camp, amb una micro-llengua que sembla que s’està perdent i a poc a poc abandona la societat mallorquina actual ( si no és ella que abandona la llengua catalana). La nítida veu de Bàrbara Nicolau apropà amb simpatia i naturalitat expressions com “ser més llarg que la corema”, “de porcs i de senyors n’han de venir de casta” i un llarg etcètera de veus que acompanyaren un públic entregat a què li obrissin les portes del món de la paraula.


Finalment, el petit xilòfon ens transportà al Japó, per fer-nos veure que els clixés culturals preestablerts i els prejudicis lingüístics també ens enganyen, que no tot és vàlid en la llengua, que té el poder democratitzador i igualador que hi hagi hagut mai. L’execució de l'espectacle, que també tenia un cert component pedagògic, va merèixer l’aplaudiment del públic, qui quedà embadalit davant de la humilitat i l’entusiasme demostrat per crear una línia expositiva de gran bellesa, i claredat, que va immergir al públic en la conxorxa del parlant, que sobreentén algunes expressions i frases fetes, que la ironia també acompanya i fa que un altre parlant d’un altra llengua no arribi a la cosmovisió que ofereix la particularitat d’un llenguatge propi i estimat, on la riquesa lingüística es fon amb la vivesa. En definitiva, l’espectacle va ser una demostració d’amor, cap una llengua, la catalana, que supurà per les murades del Castell de Capdepera. La música la posaren les paraules en boca d’aquestes tres grans intèrprets que “dispararen” amb un llenguatge colpidor, que també pot servir si cal com a mecanisme de defensa en contra de la ignorància humana, que bé pot ser un dia ben estudiada com ho feim amb la intel·ligència. Enhorabona i gràcies per la resistència, sense oblidar allò de que “de metge, de boig i de poeta tots en tenim un poc”. I com va dir mossèn Pere Orpí a dalt del castell, amb empenta: «Tot lo que puja ha de davallar!»

Joan Cabalgante Guasp