Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor, escriu lo foll Ramon en el Llibre d’Amic e Amat; aquest és un dels pensaments seleccionats per l’actriu Montse Germán per interpretar, amb la companyonia de la dolça guitarra renaixentista de Ferran Pisà un dels autors que més ha representat la llengua, la literatura i la cultura catalanes en la nostra Història. Succeí al castell de Capdepera dia 15, d’un dissabte de maig de 2021 dins el cicle A recer de les murades.
Primerament, dir que el dia i el lloc acompanyaren el recital, si més no el vent va fer que la microfonia fallés en el començament de l’actuació, però que de mica en mica s’anà arreglant, perquè el vent va anà minvat. Algun espectador en feu menció a les acaballes del concert, i suggerí que es fes obrint les portes de la capella, però no va poder ser. Però el fet més emotiu de l’esdeveniment es va donar a la presentació, quan l’actriu catalana va comentar que dies abans el seu pare havia traspassat, a ell li dedicà l’actuació, amb presència també de la seva germana.
Després, l’espadanya de la capella governava l’espai escènic, on una senzilla presència de guitarra i veu bastaren per crear una expectació i un gaudi com feia estona no s'havien viscut en el cicle Al recer de les murades, que és la perla sagrada dels esdeveniments culturals gabellins. La poesia és fonamental en aquests temps d’incertesa, el perquè es veu quan hom es deixa embadalir per aquest verger que va ser el castell i les paraules de l’Amat en la veu de l’actriu, que també feia de Foll i d’Amic, amb uns canvis de registre i una tècnica molt acurada, que la portaven des de l’optimisme impulsor de les paraules de Llull, fins a l’enigma de la revelació passional i creadora de l’amor, que segurament visqué l’autor, quan el va escriure. La guitarra acompanyava molt bé, amb tonades medievals i arpegis dignes d’un palau, on la cort haurien pogut esser ben bé aquells espectadors que asseguts i no amb quantia es deixaven cargolar les orelles amb la melodia seductora de les cordes i amb la veu encisadora de l’actriu.
Foll, digues què és amor – Respòs que amor és aquella cosa que los francs met en servitut, e a los servs dóna llibertat, la tria dels mots de Ramon està feta amb una cura inusual, amb els millors vocables en les reflexions lul·lianes; el mallorquí més venerat, estudiat, bibliografiat, respectat, continuat i estudiat en moltes universitats dels Països Catalans va fer el text que donà peu a l’espectacle. A la UIB hi ha grans especialistes sobre ell i a Sant Francesc s’han realitzat fins i tot congressos. Però dissabte 15 de maig, bastaren les senzilles paraules posades a la boca d’una actriu, que molts ja coneixien per la seva presència a la sèrie televisiva de TV3, Com si fos ahir, en el paper de Sílvia. Segurament, el lloc no podia ser més idíl·lic, allà on Jaume I signà un tractat per la conquesta de Menorca. Així una placa commemorativa ho recorda. A la seva vora, un dels altaveus tremola per mor del vent, però la digitalització gràcil i entusiasta de Ferran, com si d’un gran trobador es tractés, puja l’ànim i fa vèncer l’espectacle. A la meva vora, sent el xiuxiueig d’una veu que repeteix de memòria els versos que acaba de dir l’actriu, es tracta, ni més ni menys que de Pere Orpí, qui a l’any 1966, la revista Lluc li atorgà el Premi “Blau d’Argent” de poesia per «Salm de l’Amic», que diu així:
SALM DE L’AMIC
No t’allunyis, Amat. La nit és fosca
i llarg el meu camí. No, no t’allunyis.
Encén el meu fanal davant ma petja.
Desferma rius de música
que ofeguin els lladrucs dels cans salvatges.
Les meves mans de jove
mendicaren amor per les finestres,
ompliren els graners de joies vanes.
Mes un dia tocaren a la porta
del teu casal patern: Tu m’abraçares
i em llescares Amor damunt la taula.
Canviares el nord de mes follies
i ungires el guaret de pluges fortes.
Ara tot és novell: l’ànima nua,
retorn cap a la Pàtria,
retorn cap a la Llar per la drecera.
Prodigarà raïms la vinya eixorca
i aroma el fonollar, i en la bardissa
salmejaran ton nom les caderneres.
Redreça mes pregàries,
i encalçaran estrelles
com els xiprers extàtics de l’ermita.
Desvetla mes petjades
i escamparan ta Llum per les riberes
que escalfa de buidor la Mitja Lluna.
La tasca d’estimar no m’és feixuga
mes la nit de l’exili és massa llarga.
¿Quan cridaràs l’anyell de sang frisosa
que, enfora de la Pleta
pastura desconhort i beu nostàlgia?
Esmola el ganivet, tala ma gorja,
i estremirà el fenàs de la garriga
un baptisme de sang enamorada.
Pere Orpí Ferrer (1965)
650 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232-1315)
Seguidament, cridà l’atenció la fortalesa de l’actriu, qui va demostrar tenir una gran professionalitat, personalitat i energia, per a poder dur a terme la interpretació dels versos de lo Foll, amb un somriure a la cara, que va ser el més sentit agraïment pels espectadors que havien pujat fins el castell a veure el recital, la delicadesa de algunes de les assistents demostrava ja seva sensibilitat vers la paraula del poeta i vestides amb colors alegres convidaven a viure la remor de la primavera. No sabem si va ser a Miramar o a Montpeller que Ramon Llull gestà aquesta obra, el que sabem però és que la seva interpretació en el castell de Capdepera cobrà una dimensió més propera a la gesta de lo foll, a la seva intenció i a la seva època. L’ànim canviant apropava les dites de Ramon en la veu de l’actriu, com ara aquesta:
- Digueren a l’amic: –On vas? – Venc de mon amat–.–On vens? –Vaig a mon amat– Quant estaràs ab ton amat?–. –Aitan de temps con seran en ell los meus pensaments.–
En el pròleg del Llibre d’Amic e Amat de l’Editorial Barcino (gràcies, Pere!) Salvador Galmés explica que es tracta d’una poètica de gran excelsitud, i en ella Ramon Llull desferma les passions amoroses franciscanes i hi aboca tota la seva saviesa i fortalesa espiritual, també n’explica la seva gènesi, l’autor diu «Després de molt cogitar» la manera com iniciaria el Llibre, pensà en l’amor que professava a Déu i Déu seria qui el guiaria a escriure el llibre. Com veis, la intenció pertany a allò que se’n diu revelació mística i és una demostració de l’autor compon, poleix i elabora la seva creació.
Finalment, el públic va quedar molt complagut d’escoltar a Montse Germán i el músic Ferran, qui alçava les mans enlaira en la finalització del concert per dedicar el concert al seu pare. La nit s’havia apoderat del recinte i les murades escortaven totes les persones que havien fet l’esforç de pujar fins al castell. La poderosa paraula de Ramon encara ressonava entre les espilleres, mentre es parlava de Papes que havien fet desastres i del llibre de Blanquerna, de retrobades de cara a l’estiu entre amistances i de més moments, segur que tant reveladors com aquest, que de ben segur que ens oferirà aquests cicle de concerts. Ab senyals d’amor se parlaven amic i amat. La resta s’ho emportà la lluna a recer de les murades!
Joan Cabalgante Guasp