Primerament, una obra amb les entrades exhaurides i amb la pròrroga per a dilluns al vespre és un símptoma de qualitat teatral i un gest favorable cap a un autor i una companyia que han sabut mantenir-se sobre els escenaris amb la gairebé professionalitat més que notable. Arnau, té consciència d’autor i aquest fet li ha permès projectar sobre aquesta darrera obra, Tal qual, tota la seva trajectòria, que algun dels seus actors s’encarrega de presentar sobre l’escenari. Però no us enganyeu, és l’autor qui parla per boca dels seus personatges. Sap el que la gent vol, perquè li demanen i Arnau respecta els seus espectadors i els hi atorga aquesta concessió: el públic vol riure. I no és per a menys, la situació actual porta aquesta necessitat evasiva.

Seguidament, la valoració dels actors és la següent: senzillament ho fan bé, molt bé. Seria una mica simplista quedar-nos amb aquesta anàlisi, cal doncs esbrinar els components de l’èxit. Per una banda, la directora sembla ser el personatge més equilibrat i mestre de cerimònies, que compleix bé el seu paper; d’altra banda, el personatge de la sogra és el que més va fer riure el públic, amb aquesta malaltia que la fa repetir les frases dues vegades, un risc en el guió, però que arriba a donar bon resultat, per no parlar de la sortida triomfal de l’escenari amb salt inclòs; també hi havia en Paco (Joan Genovard) i el seu enfilall d’anècdotes teatrals, fins que arriba la directora de càsting i li ha de contar la seva falsa aparició a La filla del mar, una aclucada d’ull de l’autor al teatre clàssic català, però el tractament és diferent, com també ho és la fabulosa i còmica interpretació del  “to be or not to be”, per part de Suso Reixach, que ha fet un treball de veu força interessant i divertit. També hi ha la secció femenina que és tot un terratrèmol sobre l’escenari, amb les seves anades i vengudes, les seves gracioses corregudes. Des de l’actriu que interpreta Nicole Serapio (monstre actoral), amb la seva negació a entrar a escena i les seves filmacions en directe a manera de reallity, fins a Pilar Díaz, qui posa la nota d’humor amb el vestit esfilagarsat i amb les seves sortides pels laterals de l’escenari, juntament les seves companyes, amb un resultat estètic força interessant. També les ensopegades i la veu estil Gracita Morales del personatge interpretat per Ani Muñoz desperten el somriure fins i tot dels més petits, que havien acudit a la funció, perquè no s’ha d’oblidar que ja comencen a ser moltes les generacions que ha ensenyat Arnau Serra a estimar el teatre. Graciosos també els personatges interpretats per Tolo Alzina i Jaume Torres, un més murri que l’altre, però ambdós molt ben caracteritzats. Núria García en el seu paper d’altiva directora de càsting serà l’element nuclear al voltant de qui tothom gira, perquè en el món del teatre també hi ha interessos creats. També cal destacar la interpretació de la resta d’actors com Xesca Vicens, Ana Vivancos,  Esperança Morey, Magdalena Navarro (qui crea la confusió en no sentir-hi bé) o Maribel Frontera.





D’altra banda, l’obra pot recordar a Pel davant i pel darrere de Michael Frayn, estrenada a Londres, l’any 1982, de disposició escenogràfica semblant, però en aquesta el públic queda als bastidors del teatre mentre se suposa que a l’altra banda hi ha la vertadera representació. Comèdies semblants han creat un estil de teatre que afavoreix la comicitat. Els dobles sentits, les ambigüitats, els equívocs cobren forma en aquesta disposició escènica. A més, el fet que l’autor hagi triat el teatre dintre del teatre fa que el tema sigui recurrent i més que oportú en aquests 10 anys de la companyia.





Finalment, l’escena plantejada en dividir l’escenari en obra de teatre i pantalla de cinema és senzillament genial i divertidíssima, amb les còmiques entrades i sortides dels personatges i la sobreactuació rocambolesca dels que estan en el cel·luloide. L’hilarant desenllaç dóna peu a un final que hauria pogut tenir més complexitat argumental i fugir d’uns tòpics que si bé no desentonen amb el tema de l’obra, són bastant fluixos. Així i tot, com bé suggereix l’autor al principi de l’obra, n’hi ha per a tots els gustos i mai no plou al gust de tothom. Així que el públic marxà més que satisfet amb una comèdia que ja podem qualificar d’arnauiana i que ha estat més que necessària. I l’enhorabona a la companyia que com ells diuen hauria de durar 10 anys més, com a mínim! Gràcies per ser tal i com sou, per ser Tal qual!

Joan Cabalgante Guasp