Llegir música, llegir solfa, resseguir el paper pautat i fer-ho bé, necessita d’un bon aprenentatge. Llavors, els mestres en la matèria ultrapassen el text, van més enllà de les notes dibuixades en un pentagrama i s’endinsen dins l’ànima d’una partitura i en copsen l’esperit. En canvi els llecs, com jo mateix, anam directament a l’esperit, prescindint d’una “lletra”, és a dir d’unes notes, que l’autor deixà escrites però que nosaltres no sabem llegir.

Per això és d’agrair que hi hagi escriptors que ens apropin a la música a partir de la seva creativitat, o segons la seva capacitat de reflexió, i ens ajudin a entendre millor el fet musical. De literatura al respecte n’hi ha en quantitats inabastables, des de la que n’il·lumina els aspectes purament tècnics fins a aquella altra que pretén, i moltes vegades aconsegueix, emocionar-nos. I a mi, com a llec que ja he dit que soc, però ferit d’amor per la música, és aquesta darrera, la literatura musical que crea i reflexiona la que, lògicament, em té guanyat.

Dit això, ara tot gira al voltant de la pandèmia que assola el món i tot es veu condicionat per aquesta passa de virus. El fet mateix de no poder sortir de casa fa que ens hàgim de concentrar en activitats “domèstiques”, com ara llegir i escoltar música, i encara sort si en som ferits, perquè bé que ens poden ajudar a travessar aquesta llevantada. I, sent, com vol ser aquesta, una secció de llibres, i atesa la situació, què millor que llegir o rellegir llibres que ens parlin de música..., escoltant música!

De l’abundor litrerariomusical a què m’he referit, jo miraré d’apropar-vos a dos textos que aquestes setmanes han passat per les meves mans: Errata, de George Steiner (1), i Si Beethoven pogués escoltar-me, de Ramon Gener (2), llibres tots dos que, per motius distints i que miraré d’explicar, m’han ajudat a estimar la música una mica més, encara. I disculpau-me si ja coneixeu aquestes obres, simplement botau-vos el meu article amb tota tranquil·litat.

De George Steiner, com a pensador, no en diré gairebé res, sent com ha estat uns dels intel·lectuals més destacats del segle XX, perquè, pobre de mi, m’exposaria a fer el ridícul. D’aquest savi, que ens deixà el passat mes de febrer, n’he llegit uns pocs llibres, massa pocs, i no m’ha estat fàcil apropar-me a la profunditat del seu pensament, però sempre m’ha incitat a la reflexió. De la seva obra, abundant i diversa, Errata, sense ser autobiogràfica, deu ser la més personal, una mena de confessió en què tresca per la font d’on ragen els seus valors i els seus orígens intel·lectuals. A través d’onze capítols, que són altres tants assaigs, Errata ens apropa, com es diu a la contracoberta, a qüestions que abasten el multilingüisme i la traducció, el bé i el mal, la decadència de la cultura occidental, la música, la relació entre el mestre i el deixeble, el declivi de l’excel·lència i la banalització de la cultura, la qüestió jueva o l’epistemologia humanística i l’hermenèutica. Quasi res! I ja ho podeu suposar, és del capítol que té la música com a motiu central, el sisè, concretament, del qual m’ocup aquí. Aquestes són unes pàgines escrites ja fa un grapat d’anys (1997), que a mi m’arriben en una edició del 2018, amb tot el valor d’allò imprescindible, i per tant intemporal.

De què tracta la música?, què significa?, a què s’assembla en aquest món? Aquestes i altres preguntes, es fa Steiner, i llavors s’embranca en la confluència de música i llenguatge, com a expressions essencialment conflictives, o en la concordança entre música i matemàtiques, que des dels presocràtics ha estat observada i posada en pràctica. Segons aquest autor, la música i la dansa estan entre els moviments i les figuracions primordials de l’esperit humà que anuncien un ordenament de l’ésser més pròxim que el llenguatge al misteri de la creació. En una altra part del capítol, es refereix a la música com a aliena a la veritat i la falsedat i admet que no conec cap altre enigma tan profund, tan negligit en l’epistemologia, la semiòtica i les sciences de l’homme cognitives. Afirma, aquest pensador, que tots els que s’han acostat a la dissecció, no ja de la música en el seu conjunt, sinó simplement d’una partitura, i més encara els que simplement en son oïdors, només son capaços de fer-ho acudint a la xerrameca que convoca la metàfora, el símil, l’analogia en un magma més o menys impressionista i totalment subjectiu.  Steiner, no obstant la seva incapacitat de cantar o tocar un instrument, com reconeix, assumeix que la música sovint em treu “de mi mateix” o, per ser exactes, em posa en una companyia molt millor que jo mateix. I tanca les seves reflexions musicals tot dient: Eludeixo ni tan sols imaginar les limitacions, la dissort humana que infligeix la ceguesa, però em pregunto si la sordesa no seria (no serà?) la foscor més fosca.

I tant se val si no sou ferits d’amor per la música, a Errata hi trobareu motius més que justificats per a la seva lectura, amb el benentès que la lectura, com escoltar música, resseguint les reflexions de Steiner, fretura d’una purificació prèvia i, com no, del silenci. Per més que, enmig del brogit de la vida moderna, no sigui fàcil trobar espais per al recolliment. 

I ara facem un salt en el temps i l’espai i anem fins a Barcelona per a trobar-nos amb Ramon Gener, el per molts conegut presentador dels programes de televisió Òpera en texans, This is Opera o This is art, emesos a més de cinquanta països i pels quals ha rebut nombrosos premis i reconeixements. Amb una vasta formació musical, aquest divulgador que va començar  com a cantant, ens ha llegat una obra que a mi m’arriba en la seva vuitena edició!, Si Beethoven pogués escoltar-me, la qual, per poc que vos deixeu dur, vos transmetrà tota la passió desbordant que l’autor hi posa. Ramon Gener vessa, en cadascuna de les pàgines, l’efervescència, l’entusiasme i el calor de qui coneix i estima la música. I ja és ben curiós que Steiner, a l’assaig de què hem parlat, acabi demanant-se si la sordesa no seria la foscor més fosca, i Ramon Gener es refereixi, ja des del títol, al sord més famós de la història de la música. Un enllaç entre dos llibres que han arribat molt aleatòriament a les meves mans.

Gener va bastir, ja fa sis anys, una obra mala d’encasellar i que també té molt d’autobiogràfica. Una biografia, la seva, que se’ns presenta com la d’una persona que es relaciona amb la música com si fos una muntanya russa, amb pujades i davallades, a vegades de vertigen, fins assolir un cim d’estabilitat que ara ja sembla definitiu. Estudià música de nin, fins que als 11 anys va dir fins aquí hem arribat; hi tornà uns anys després de la mà de la gran soprano Victòria dels Àngels, perfeccionà estudis i començà la carrera de cantant, com a baríton, fins que ho deixà estar altra vegada, en considerar que mai arribaria a l’excel·lència que s’havia proposat; la tercera retrobada amb la música, en tant que motor de la seva vida, ja va ser per a compartir aquella passió seva amb qui volgués escoltar-lo. O llegir-lo. I ha estat en aquesta faceta de divulgador en què, amb tota seguretat, ha assolit aquella excel·lència que perseguia.

A Si Beethoven..., Ramon Gener ens apropa a un ramell de grans músics, amb les vivències dels quals descriu el camí que ell mateix voldria traçar, posant-hi imaginació, llibertat, sentiments, amistat, geni, passió, curiositat, capacitat de compartir... Grans músics, vides apassionants, però amb un centre de gravetat que, per a Gener, no pot ser altre que Ludwig van Beethoven, de qui diu: Com un gra de cafè, Beethoven em colpeix i em transforma d’una manera molt especial (...) Com si d’alguna manera em trobés sempre fora del meu temps, la música de Beethoven, especialment la del període heroic, i més especialment encara la cinquena simfonia, em parla sempre directament i sense embuts.

Passió, molta passió, d’aquest ferit d’amor per la música. Siguin unes paraules seves les que tanquin aquest lliurament, molt més il·lustratives que tot quant jo hi pogués dir: “La música és la millor companya de viatge que hagués pogut somiar. Una companya que no ha deixat mai d’ensenyar-me alguna cosa nova cada dia. He arribat fins aquí gràcies a ella i seguint sempre el dictat del meu cor. Moltes vegades m’he equivocat. Moltes. Moltes vegades no me n’he sortit. Però, tant se val les vegades que m’he equivocat, mai m’he penedit d’intentar-ho. Sempre ho he fet de bell nou, perquè sé que si segueixo el dictat del meu cor i de la música, tot, absolutament tot, serà possible.

I res més, per ara. Aquí teniu dues lectures que em semblen molt recomanables. Si no, no us les proposaria.

(1) Errata, George Steiner. Atmarcadia, S.L. Barcelona 2018
(2) Si Beethoven pogués escoltar-me, Ramon Gener. Ara Llibres SCCL. Barcelona 2016