Dia 9 d’agost tingué lloc al Teatre de Capdepera, amb un gran èxit de públic, la presentació del llibre-homenatge a Joan Rai i la projecció de la pel•lícula-documental sobre la seva vida i obra. Simultàniament s’inaugurava una exposició a Can Creu d’Inca, sobre la seva vida i obra, que romandrà oberta fins dia 25 d’agost.
A l’acte de presentació el batle de Capdepera, Bartomeu Alzina; el coordinador del llibre, Miquel Flaquer, i el director del documental, Arnau Serra, oferiren unes sentides paraules.
Alguns lectors ens han comentat que estaven interessats en llegir els discursos. Cap Vermell els reprodueix com un petit homenatge a Joan i als qui han l’esforç de recollir el seu llegat en aquest llibre i documental.
Intervenció del Sr batle de Capdepera. D. Bartomeu Alzina
Bon vespre a tothom:
És un plaer, i,un honor com a Batle de Capdepera poder ser avui present en aquesta presentació del llibre-documental d’en Joan Rai i el seu petit país.
Primer de tot, la més sincera enhorabona a tota la família per la cura i l’amor que han tengut per poder dur endavant l’homenatge a en Joan Rai persona, i a Joan Rai artista. Moltes gràcies i felicitar-vos per la gran tasca que heu desenvolupat en Miquel Flaquer, n’Arnau Serra i na Marina Forteza per a treure endavant aquest projecte, i també el meu agraïment per a tots els col•laboradors i la gent que heu fet possible aquest magnífic treball, una herència que ja tendrà per sempre el poble de Capdepera i que ens ajudarà a entendre un poquet més el nostre passat més recent, i que ens ajudarà també a interpretar on s’ha errat i on podrem millorar per evitar que s’esborri el nostre llegat més apreciat: la llengua, la cultura, els paisatges,i, les tradicions d’aquest petit país anomenat Capdepera.
En Miquel del Recreo em va recomanar que no m’havia d’estendre gaire per no fer l’acte molt extens....
En Joan fa menció al reconeixement del mestre don Toni Solleric, perquè a banda d’ensenyar-li les quatre regles primàries de l’ensenyança li va despertar la necessitat de llegir... Aquestes paraules extretes del llibre “A la recerca d’un poble perdut”, em varen fer entendre un poquet més la personalitat d’en Joan Rai.
En Joan va viure una infància i una època molt rostida, en què es varen mutilar les llibertats, en què es va patir una repressió ferotja durant quaranta d’anys... Cal fer un exercici d’empatia molt gros per a entendre la situació de milers de famílies obligades a restar mudes a ca seva, a ser humiliades al carrer, i a patir moltes d’altres injustícies que a dia d’avui encara no han estat restituïdes.
Però en Joan ens ha deixat una lliçó de vida, guiat en les primeres passes pel mestre Solleric, del qual en va seguir la lliçó i, lluny de tombar el coll i deixar-se endur per les agres circumstàncies que l’envoltaren en la seva infantesa, va mantenir la seva ment forta, i va mantenir la seva dignitat com a persona, lluitant per uns ideals i per uns valors que restaven bastant lluny dels que havia volgut imposar el règim franquista. Ell ens ha transmès el seu amor per la llengua, la terra, la cultura i les tradicions d’aquest petit país.
Ara la nostra tasca és difondre l’exemple d’en Joan Rai. Pens que, com a gabellins, hem de difondre pertot arreu la seva figura i demostrar l’orgull que tenim de haver tengut en Joan entre nosaltres.
Ja per acabar, vos contaré una petita anècdota personal. De fet hi he trobat una coincidència amb un dels col.laboradors del llibre.
Quan vaig acabar de llegir “A la recerca d’un poble perdut”, jo no havia pogut assistir a l’acte de presentació, i per tant no tenia el llibre signat per l’autor. Finalment, entre dubtes de si vaig a veure’l perquè me’l firmi, o no hi vaig, demà, en tenir un moment... El febrer del 2007 en Joan Rai ens deixava, i jo em quedava amb el llibre sense signar. La veritat és que m’hagués agradat conèixer-lo més, però pens que ell, amb la seva extensa obra, ens ha deixat a tots l’oportunitat de conèixer-lo i de descobrir realment el que val la pena i el que no. Ell, en les seves obres, ens hi ha deixat molta tasca, molta feina, que hem de fer entre tots perquè el nostre raconet no pateixi més degradació i perquè lluitem per recuperar les coses que cal recuperar.
Amb l’anècdota del meu llibre fora firmar, m’agradaria expressar-vos una sentència molt alliçonadora que en vaig treure del fet: L’aplaçament de les coses és l’assassí de l’oportunitat. Gràcies a les lliçons d’en Joan tenim l’oportunitat de refer el camí que, un maleït dia, persones de mala fe, varen voler esborrar.
Enhorabona a la família Rai
Enhorabona als autors i a tota la gent que ha fet possible la publicació d’aquest llibre-documental.
Enhorabona al poble de Capdepera que, a partir d’ara, disposa d’un tresor entre les seves mans.
Salut i molts d’anys!
Intervenció del coordinador del llibre “Joan Rai i el seu petit país”, D. Miquel Flaquer
El mateix dia que l’amu en Xerafí Rai em va proposar, per no dir ordenar, que m’implicàs en la elaboració d’un llibre i d’un documental sobre el seu pare, en Joan Rai, me vaig trobar pel carrer a l’amu en Pep de na Maians i ho vàrem comentar una estona.
Arribàrem a la conclusió que s’havia de parlar de tot el poble, que quedàs clar que en Joan Rai no havia sortit del buit, sinó que era el producte d’una època i d’una gent que havien habitat aquest poble nostre que encara es diu Capdepera.
I amb aquest esperit ens posàrem a la feina. Però la figura d’en Joan ha resultat ser tan enorme, que potser tot ha quedat una miqueta eclipsat per la seva ombra.
Hem intentat ser objectius, però també hem de confessar que no ho hem aconseguit del tot. La història d’en Joan i de la seva família, ens ha colpit tant, que ens hem deixat dur per la simpatia cap a ells i cap el que representaven i encara representen. I a més, hem descobert que això que els va passar a ells, també va passar a mig poble. Mig poble va guanyar i mig poble va perdre, i no varen perdre unes eleccions: varen perdre la vida, les il•lusions, la feina, la família, la casa, els fills, el carro, l’ase, els llibres… la llibertat.
Però en Joan Rai va tirar endavant i per això nosaltres estam aquí ara, perquè ell no es va rendir i va donar tota una lliçó als derrotistes, als que diuen sempre que no hi ha res a fer, que tot està perdut, que tot està dat i beneït…
Avui i aquí presentam un llibre i un documental que intenta recullir una part del seu esperit, una llumeta del seu univers. Hi ha rialles i hi ha plors, talment com sol ser la vida. Perquè vida és el que trobareu en aquestes pàgines i en aquests fotogrames, encara que sempre hi plana, talment com ho fan les seves milanes, l’ombra amenaçadora de la mort.
En Joan Rai és fill d’una tradició molt arrelada al poble de Capdepera, com és el socialisme i l’internacionalisme… Una tradició que ell va aprendre del seu pare i, sobretot, de la seva mare Maria Vaquer Moll. Una dona que va sebre captar la importància del moment que li va tocar viure i va voler dir-hi la seva, aportar el seu granet d’arena. I ho va fer, entre altres coses, escrivint a la premsa obrera uns articles plens de bones intencions, plens de pau i de solidaritat, que foren recullits minuciosament, ja des del 1931, en plena democràcia republicana, pel comandant de la guardia civil d’Artà i, marcats amb llapis vermell amb la paraula “OJO”, serviren més tard com a prova de càrrec per condemanar-la a mort en un judici trucat, com tots els de la seva época.
Com ja va passar a Manacor amb els col•laboradors del setmanari d’esquerres Nosotros, els escriptors i articulistes gabellins foren perseguits i, en alguns casos, exterminats: li va passar a Bartomeu Gili “Buuc”, mort a Menorca, a Miquel Serra, mort a Porreres, als pares de Joan Rai, tots dos condemnats a mort, encara que amb la pena commutada per anys i anys de presó, i també li va passar a Antoni Domínguez Moll, el més gran escriptor i articulista d’esquerres que hem tengut mai a Capdepera, i que va morir afusellat a Menorca després d’un judici sumaríssim on va comparèixer vestit de milicià de l’exèrcit popular i en el qual no es va poder defensar.
Joan Rai, per tant, és part d’aquesta tradició que tenia una gran fe en l’escriptura i en la cultura global, que creia que el món era ca seva i Capdepera una petita habitació, un petit observatori per veure’l evolucionar sempre cap a la llibertat.
Però això no és tot: Joan Rai també és fill d’una altra tradició, més conservadora políticament si voleu, d’una tradició també molt arrelada al nostre poble i que no és altra que aquella que intenta dignificar la nostra llengua i la nostra cultura, que la vol fer reviure i fer-la escapar de les urpes ferotges i immisericordioses del colonialisme, que ha atrapat no només el nostre cos, sinó també el nostre esperit.
Com en el conte tan conegut d’El vestit de l’Emperador, molts de nosaltres, per conveniència, per por o pel que sigui, ens negam a veure que l’emperador va despullat i li reim les gràcies i fins i tot admiram els colors d’aquest vestit inexistent que porta posat davant nosaltres.
Talment ens passa amb el colonialisme, que s’ha despullat davant nosaltres i en canvi nosaltres el veim vestit de “democràcia”, perquè no volem assumir les conseqüències de dir en veu alta que el colonialisme va despullat i que sense cap mirament vol xuclar fins el darrer alè del nostre territori convertit en moneda de canvi i vol substituir la nostra llengua i la nostra cultura per una altra.
En Joan Rai va veure clarament que l’emperador anava despullat i no va voler fer-se el desentès.
Per això m’agrada en Joan, perquè va aprendre d’Antoni Domínguez Moll i dels seus companys que la justícia social és una meta que s’ha de perseguir incansablement; però també va aprendre de Joan Alzina i Melis, un dels gabellins més il•lustres i il•lustrats que hem tengut mai, i dels que serien membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca, que la nostra llengua i la nostra cultura tenen els mateixos drets que les altres, i que si la nostra pàtria és la nostra llengua, aquesta és la llengua catalana o, com deia Joan Alzina i Melis ja al 1903, “els mallorquins fomam part d’aquella gloriosa nacionalitat que s’estén des de València a Perpinyà…”, és a dir: Catalunya, o Paísos Catalans si vos agrada més light.
A les tertúlies dominicals de l’Orient, un altre gabellí il•lustre i català universal, com és l’amu en Pep Ruís, de Taller Llunàtic, sempre em repeteix obsessivament que les ideologies passen, van i venen, però Catalunya resta aquí dins cada un de nosaltres, i que fa més de mil anys que dura. Jo crec entendre que vol dir que la sort del nostre país no pot anar lligada a una ideologia concreta, que la llengua i les ideologies són dos nivells diferents de les curolles humanes. Així ens passa que amb la llengua podem expressar moltes coses diferents i fins i tot contradictòries, ens podem estimar i ens podem odiar amb ella, però és el que dóna sentit i coherència a la nostra personalitat.
Bé, ja per acabar, voldria deixar clar que tots som fills dels nostres pares i de les nostres obsessions i, per tant, avui he parlat en realitat del meu Joan Rai. Al llibre i al documental en trobareu més de Joans, perquè, com totes les grans personalitats, les lectures sobre la seva persona i sobre la seva obra, sempre són múltiples i variades. I Joan Rai, com molt bé diu l’amu en Llucià Rinyon al llibre, era i és un homenot de Capdepera, un homenot que encara té molta corda i encara donarà molta guerra.
Intervenció del director del documental “Joan Rai i el seu petit país”, D. Arnau Serra Nebot
J.Rai i el seu petit país, dissabte 9 d’agost de 2008
Bon vespre a tothom; primer de tot em presentaré per als qui no em coneixen: som n’Arnau Serra, nét de Joan Rai i responsable d’aquest documental.
M’agradaria començar explicant el perquè de tot això. L’any passat pel febrer, quan en Joan ens va deixar, ens vàrem trobar que tenia reservada la sala d’exposicions. Com cada any, ell confiava exposar per les festes de Sant Bartomeu i nosaltres, la família, vàrem pensar que, a més de quadres, també podríem mostrar una pinzellada de tot lo que ha tocat, perquè en Joan ha estat molt més que un pintor. En aquell mateix temps, l’Ajuntament va proposar fer-li un homenatge, i quan vàrem començar a recopilar tot el material, es va veure que era molt precipitat fer-ho el mateix estiu. És per això que ho hem allargat fins enguany.
Aquest documental s’ha dut a terme per diverses raons, la primera és que no es pot plasmar en un llibre tot lo que representa en Joan. Ha estat pintor, escriptor, actor, director de teatre i de cinema; a més d’amic, padrí, pare i home. Tot això necessita més que un format escrit per poder transmetre tot lo que representa. La segona és que per entendre la seva obra s’ha d’explicar la seva vida, i no es pot explicar la seva vida sense mostrar la història.
Amb aquest documental he après i he entès la figura del meu padrí: la infància que li va tocar viure i de la qual mai volia xerrar, el perquè de tot el que feia i de com ho feia, i de l’estimació que li tenia a Capdepera. Però com ell mateix, jo tapoc he arribat a entendre com hi pot haver gent que mata per no compartir les mateixes ideologies.
Vull agrair, en nom de tota la família, el recolzament i totes les facilitats rebudes per part de l’Ajuntament, així com també a Documenta Balear per l’edició del llibre-documental. A Bàrbara Ferrer i la Perifèrica Produccions, per deixar-me incondicionalment el material. A la documentalista Núria Garcia, per la seva ajuda i els seus consells. D’altra banda, vull dir que el documental no hagués estat el mateix sense l’ajuda de sa meva cosina, na Marina Fortesa. I vull destacar la feinada que ha fet en Miquel Flaquer en quest projecte, tant amb el llibre com amb el documental. Ell ha remogut cel i terra per arribar a trobar la vertadera història i ha cercat fotos impossibles per a il•lustrar-la. També vull donar les gràcies a totes aquelles persones que sense conèixer a en Joan ens han donat es seu punt de vista de la seva obra, i a tota la gent que sense sortir en el documental ens han facilitat tant el material il•lustratiu com l’explicació del moment històric que li va tocar viure. I finalment, vull donar les gràcies als familiars, amics i companys d’en Joan per contar-nos en primera persona la part més anecdòtica de sa seva vida.
I ara per acabar, m’agradaria llegir-vos la dedicatòria que em va escriure en Joan, quan va presentar “A la recerca d’un poble perdut”, que diu així:
"Arnau, només vull dir-te dues coses i que possiblement ja saps: la tècnica i el sentiment.
El primer ho trobaràs als llibres i a l’escola t’ho ensenyen i perfeccionen. El sentiment no. El sentiment te ve donat com un do i cal cuidar-lo perquè sense sentiment o sensibilitat no hi ha art possible. L’art es comunica per l’enrampada de l’aire i aquesta enrampada no es produeix si no surt dels fondals de la teva persona. Cuida bé el sentiment".
Joan, ja saps que fent aquest projecte han brotat de dins meu molts de sentiments, però m’has faltat per donar-me els teus consells. Gràcies per ensenyar-me tot el que sé i per polir-me com a artista.
Desig que t’agradi...
Desig que vos agradi...