SIMONE ZANCHINI
CAMERA TRIO
POSA UN
TANCADOR D'OR
A LES SERENATES
2008
Quan Simone Zanchini es va penjar l'acordió i atacà els primers compassos de l'inoblidable estàndard "How high the Moon" de Morgan Lewis, ja vàrem saber que aquella havia de ser una nit molt especial. Perfectament ecortat pel guitarrista Giancarlo Blanchetti i el contrabaixista Stefano Senni, ens atrevim a dir que l'acordionista italià ens va oferir un dels millors concerts que hem pogut escoltar en la ja dilatada trajectòria de les Serenates d'Estiu. Com anunciava el programa, el trio italià es va moure per un camp força eclèctic; això sí, amb el jazz com a rerefons de tota l'actuació.
Comentàvem, en una crònica anterior, un cert distanciament d'alguns dels intèrprets que passen per sa Torre Cega, aquell punt de divisme que els allunya del públic i que fa que les actuacions semblin més fredes que no són en realitat. No és el cas de Zanchini, un músic impressionant, però també un bon comunicador, simpàtic i didàctic sense embafar.
Quin espectacle veure tres intèrprets mantenint un diàleg fluït amb els seus instruments, des d'una passió desbordant i amb un virtuosisme excitant! I quin espectacle també veure néixer del no res improvisacions totalment agosarades, autèntics regals únics i irrepetibles. Per assolir el clímax que es va viure per moments, a més de saber-ne molt, s'ha d'estimar molt la música.
Després de passar per arranjaments personalíssims de distints temes de la música popular italiana, incloses algunes composicions del mateix Zanchini o del guitarrista Giancarlo Bianchetti, el trio ens va deixar clavats a la butaca amb l'acomiadament: un "Bebop" frenètic, que prenia l'alè. El bis exigit pel públic ens tornà l'assossec, i "The Nearness of You", la bella melodia que Charmichael va escriure el 1938, acomiadava brillantment les XXI Serenates d'Estiu.
Hi hagué alguns espectadors que es perderen, però, ho podem assegurar, no va ser culpa dels intèrprets.
Com ja havíem comentat, sigui pel canvi de dia, sigui per la crisi, o sigui per tot plegat, aquesta vintiunena edició de les Serenates deu haver estat una de les que han comptat amb una resposta més fluixa per part del públic. I és una llàstima, perquè el cicle s'ha mogut per nivells de qualitat més que notables, amb moments insuperables, fins i tot. Com aquest últim concert.
Comentàvem, en una crònica anterior, un cert distanciament d'alguns dels intèrprets que passen per sa Torre Cega, aquell punt de divisme que els allunya del públic i que fa que les actuacions semblin més fredes que no són en realitat. No és el cas de Zanchini, un músic impressionant, però també un bon comunicador, simpàtic i didàctic sense embafar.
Quin espectacle veure tres intèrprets mantenint un diàleg fluït amb els seus instruments, des d'una passió desbordant i amb un virtuosisme excitant! I quin espectacle també veure néixer del no res improvisacions totalment agosarades, autèntics regals únics i irrepetibles. Per assolir el clímax que es va viure per moments, a més de saber-ne molt, s'ha d'estimar molt la música.
Després de passar per arranjaments personalíssims de distints temes de la música popular italiana, incloses algunes composicions del mateix Zanchini o del guitarrista Giancarlo Bianchetti, el trio ens va deixar clavats a la butaca amb l'acomiadament: un "Bebop" frenètic, que prenia l'alè. El bis exigit pel públic ens tornà l'assossec, i "The Nearness of You", la bella melodia que Charmichael va escriure el 1938, acomiadava brillantment les XXI Serenates d'Estiu.
Hi hagué alguns espectadors que es perderen, però, ho podem assegurar, no va ser culpa dels intèrprets.
Com ja havíem comentat, sigui pel canvi de dia, sigui per la crisi, o sigui per tot plegat, aquesta vintiunena edició de les Serenates deu haver estat una de les que han comptat amb una resposta més fluixa per part del públic. I és una llàstima, perquè el cicle s'ha mogut per nivells de qualitat més que notables, amb moments insuperables, fins i tot. Com aquest últim concert.
