Rafel Duran dirigeix amb mestria una obra que planteja una intensa dialèctica entre tres de les millors actrius de l'actual panorama teatral illenc

 

Diumenge 21, a les 19h, al teatre de Capdepera, es va dur a terme la representació d'Un matrimoni de Boston, una obra interpretada per Lluqui Herrero, en el paper d'Anna; Claire, per Agnès Llobet, i la criada (Catherine), per Maria Bauçà, les tres en una molt professional actuació. L'obra està dirigida per Rafel Duran.

Primerament, un amic m'ajudà a situar l'obra en el segle XIX, ho posava de manifest també l'acurada decoració de l'escenari: una cortina central vermella d'època, tauletes i cadires petites, encoixinades i poca cosa més, bastà per ambientar l'obra en l'alta burgesia victoriana, on la moral es veu debilitada per les relacions entre els personatges. El pas del temps marca l'evolució psicològica d'Anna, acompanyada per una amiga que li serà fidel fins al final, no sense patir les conseqüències de la superioritat, perquè haurà d'esperar la seva aprovació en una relació lèsbica amb una jove menor que ella. Tot dit i res fet, vull dir amb això, que tot i que el llenguatge és prou explícit, amb una articulació ràpida, treballada a consciència, sense artificis, de vegades presenta oracions difícils de seguir. El doble sentit del llenguatge, les connotacions sexuals implícites, la manera de donar peus, de fer interpel·lacions, etc. era del tot encertada i d'allò més divertida i genuïna. Les actrius fan pujar la temperatura de la platea, amb unes confessions a una casa, on el gènere masculí no hi és de cos present, però sí en les paraules d'unes dames que critiquen la condició de l'home, i es rebel·len com a dones per la seva injusta situació. L'habilitat que presenten és grandiosa, amb la imaginació per bandera, no sense presentar els prejuicis de l'època, amb una criada menystinguda per la seva ama, amb la continua fidelitat per part de la criada i el menyspreu constant de la senyora, que defineix les relacions que hi havia a l'època entre la classe treballadora, el servei i la societat benestant. L'equilibri es trenca quan en el nivell de la moral s'oscil·la entre l'amor i l'aversió més punyent, que es posa de manifest també en el tracte verbal: "turba" o "esclava" anomenen a la criada aquests dos rèptils de Boston, i dic rèptils, perquè la seva xenofòbia, el seu classisme i la seva relativa indecència és allò que en diem, propi de la condició humana, amb tots els seus ets i uts. 

Seguidament, la situació es trenca degut a una denúncia que fa la suposada jove (que no intervé en escena), pel robatori d'un collar que porta l'Anna, i que el seu "marit" va furtar. Aquí la senyora es veu ferida i fins i tot diu que ella mateixa s'emportarà els seus estris i abandonarà la casa pel seu propi peu. Una nota d'atenció al vestuari, que està magníficament confeccionat sota el disseny de Rafel Duran, però també i sobretot duit a terme per Antònia Fuster.

Posteriorment, s'ha de considerar que l'idea de portar aquesta obra a les Illes, prové de la representació que es va a dur a terme per part de Josep Maria Mestres, llicenciat amb ciències de l'Educació i diplomat per l'Institut del Teatre, el 2005 amb el Teatre Lliure de Barcelona. La seva llarga trajectòria ratificava la seva genial tria, com ho corrobora també l'elecció que ha dut a terme Rafel Duran, amb Joan Porcel com a ajudant de direcció, amb una traducció de Joan Sellent. D'altra banda, David Mamet, l'autor, és un director i guionista de teatre i de cinema dels Estats Units.

Finalment, s'ha de dir que el "matrimoni il·licit" entre dues persones del mateix sexe és un fet a reivindicar, tant ara com en el segle XIX, tot i que en aquella època, només dramaturgs com Òscar Wilde, qui aconseguí posar el mirall, on la societat burguesa pogués riure's dels seus propis defectes.  Ara, ja més habituats a aquests tipus de relacions, per sort, ens alimenta sobretot la dialèctica entre els tres personatges, on Catherine és l'observadora de les relacions entre Anna i Claire, on la més jove, vol corrompre la encara més jove i imitar la més gran, en un seguit de situacions que fins i tot seràn el delit i el somriure a queixalada forta del públic assistent. És d'agrair, que hi hagi una aposta per aquest tipus d'obres, on l'esforç dramatúrgic és garantia del seu bon resultat.

Felicitacions, des de Capdepera...fins a Boston o onsevulla!