Així ens ho explica:

La proposta consisteix en reconstruir la imatge del castell d’Alaró a partir del relat dels veïns i veïnes del poble.
El castell d’Alaró és un lloc emblemàtic, segurament present en l’imaginari dels alaroners i alaroneres. Jo som d’un poble amb castell també (Capdepera) i això em connecta amb aquesta idea. El castell d’Alaró és un lloc on no hi he estat mai. Com molts d’altres llocs de Mallorca.
Aquest és un tema que me preocupa: som mallorquina i aviat farà la meitat de la meva vida que visc fora de l’illa. No conec prou el meu territori. Quan hi venc, dos o tres cops a l’any, sempre per vacances i a visitar a la família, el temps no dóna a bastament per veure a tothom i per suposat tampoc queda temps per visitar altres pobles.
El projecte que es presenta connecta amb el territori i explora conceptes que són vertebradors de la meva pràctica artística, com són: la construcció del coneixement i la memòria, en aquest cas relacionats amb l’imaginari i el paisatge dels veïns i veïnes d’Alaró.
Consisteix en conèixer una icona, el castell, per veu i memòria dels seus veïns. D’aquesta manera, es vol connectar amb la experiència i amb la transmissió oral de les persones del poble.

Els meus projectes se centren en la investigació sobre els mecanismes de transmissió i pèrdua del coneixement, establint un inevitable diàleg entre memòria i oblit. Aquest ha estat un tema constant que he desenvolupat i treballat posant el focus d’interès en qüestions diverses com els rastres, l’absent, el record, la memòria col·lectiva, les permanències i els descarts en la Història, els magatzems de la memòria com les biblioteques o els arxius… emprant diversitat de tècniques i formats que m’han permès expressar-me conceptualment.

Entenc la Memòria com a construcció de discurs, coneixement i pensament. Com el mitjà que permet preservar els records i les experiències viscudes i evitar l’oblit que suposa cada canvi de generació.
En el meu treball són habituals les instal·lacions on entren en joc diversos dispositius que sovint el públic activa, ja sigui a través d’una acció específica que se’ls demana, un intercanvi… o a través de la pròpia experiència sobre un fet concret. Cada espectador pot accedir a l’obra  a través de l’empatia o la familiaritat amb una situació que es presenta. Tot i la diversitat de formats i tècniques amb que treballo, es pot reconèixer una certa coherència o estètica comuna. No nego el color d’entrada però el predomini del blanc i l’absència de color són característics.