Joan Alzina, de catalanista a tradicionalista
Miquel Llull
Joan Alzina i Melis (1883-1979), psiquiatre i pedagog.
Vicepresidència i Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme, Palma, 2017.

Hem de donar notícia d’un llibre absolutament excepcional, tant per la seva extensió com pel seu contingut. Es tracta d’una obra de 855 pàgines, fruit d’un llarguíssim treball en arxius, en hemeroteques i fins i tot acudint a la tradició oral de Capdepera. L’objectiu d’aquesta àmplia recerca és arrodonir la biografia d’un personatge singular, nascut precisament a Capdepera el 1883, d’una família relacionada amb l’integrisme carlista. Fins ara, teníem sobretot notícies de la gran activitat del jove Joan Alzina i Melis, membre de l’Acadèmia Catalanista de la Congregació Mariana de Barcelona, gran amic de Josep Carner, de Guerau de Liost, de mossèn Antoni M. Alcover i d’altres escriptors del moment, col·laborador assidu de la revista «Montserrat», òrgan de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i sobretot de la revista «Catalunya». Les recerques de Miquel Llull (pseudònim de Miquel Flaquer) ens permeten d’eixamplar extraordinàriament la informació que teníem fins ara sobre Alzina, que aviat va estudiar medicina a Bolonya i a Munic, i que es va convertir en un psiquiatre important, director del manicomi de Salt, del de la Santa Creu i de l’Escola de la Vil·la Joana. Tot aquest currículum era poc o molt conegut, encara que Miquel Llull ha pogut precisar-lo d’una manera molt detallada. Però l’aportació més sorprenent del llibre és l’actuació de Joan Alzina durant la Segona República i especialment durant la Guerra Civil. Segons la documentació que ha pogut tenir en compte l’autor, Joan Alzina va anar deixant enrere el catalanisme conservador que havia professat i defensat amb energia durant els anys anteriors i, juntament amb algun dels seus fills, va retornar al tradicionalisme que havia mamat durant la joventut.

El seu canvi ideològic es va traduir en una participació directa en els fets del 19 de juliol de 1936 a Barcelona i en la intervenció en l’espionatge profranquista des de l’Ajuntament de Barcelona, amb la complicitat de molts altres funcionaris de la casa. Aquesta activitat va provocar que fos detingut pel SIM i sotmès a judici que el va condemnar a trenta anys de presó. El triomf de les tropes de Franco el 1939 el va «alliberar» i va poder reincorporar-se a la feina de l’Escola de Vil·la Joana, tot i que alguns dels seus companys van ser assassinats a darrera hora abans que les forces republicanes entressin a França.

D’aleshores ençà, Joan Alzina es va incorporar al nacionalcatolicisme que s’havia imposat a la zona anomenada «nacional» i va defensar l’ús del castellà per Miquel Costa i Llobera, entre altres mostres del seu canvi de rumb ideològic, a to amb el que s’esdevenia al seu entorn.

Josep Massot i Muntaner

Serra d’Or, octubre 2018