Cada dia, un poeta gabellí  ens ofereix la seva obra

L’arbre som jo, i avui em sent alzina
plena d’ombra i fullam, arrels i soca,
camins de l’Arxiduc, sang de fontana
i quart creixent, rebroll de lluna plena.

 L’arbre ets tu, garrover de fruit perenne,
sigui verd o madur. Les oronelles
declinen el teu nom; un batec d’ales
conjuga el verb llatí de la calitja.

L’arbre és ell: és el pi de Formentor
o el parral de la clastra,
que es despulla a l’hivern
avançant la nuesa dels turistes.

 Els arbres som nosaltres: l’olivera
dels marges ancestrals, la rondallaire
del pa amb oli i la llàntia votiva.

 Els arbres sou vosaltres: la mimosa,
la magnòlia, el ficus del xalet
o els desmais de la plaça.

 L’arbre són ells: l’avet del Pirineu,
la palmera africana,
el cedre libanès,
el roure de Guernica...

 Multiplicau l’abril: no trob llacor
per a tantes arrels ni tantes llàgrimes.

                   Pere Orpí Ferrer

                 (Juliol 84. Després d’escoltar el “Canto General” de Neruda – Theodorakis)
                (del llibre “A cara i creu”. 1986)