Medievalitzant per la plaça des Sitjar, divendres vespre, dia inaugural del mercat, a les 23:00, els aficionats al metal gaudiren d’un dels concerts més esperats pel jovent del poble. Sigramaça no era la primera vegada que tocava al mercat, i la seva experiència es va deixar notar en un escenari decorat per les xerxes dels pescadors, com si haguessin entrat dins la mateixa cova on el fotògraf  Andreu Beltran els hi fa un magnífic reportatge que els hi ha vengut meravellosament per presentar aquest EP, amb quatre temes: Unfeared, Noltros Som Sigramaça, Domain of a Dream i Night Crawler. Aquest curta durada es pot aconseguir tant en format físic com digital.

Seguidament, la veu contundent de Toni Serra, frontman ideal pel conjunt, es va passejar pels racons de la plaça en un eco doom que era suavitzat pel virtuosisme del violí de Lluc Barbon, que va deixar palesa la formació com a músic amb la destresa de la interpretació. Els temes varen sonar compactes i els membres del grup executaren bé el seu directe. A les esquenes ja portaven els de La Factoria de So, Tunnel, Manacor, etc. Els seguidors del grup, no tots, ja saben d’on ve aquesta paraula tan singular que els dóna nom; l’etimologia ens porta a la paraula sigrimaça i a la definició “carussa grotesca o ganyota”. Alguna que altre ganyota vérem en una nit i una plaça adequades per rebre el grup. A més d’un espectador, la combinació entre música folk d’arrels celtes i el so metal de les guitarres, com la de Miquel Àngel Jaume, li va agradar d’allò més. Ells es defineixen com a més tendents al metal, però s’ha de dir que els han considerat com “celtic metal mallorquí”. El seu públic es mou entre les dues tendències i a alguns segur que els hi costaria escollir, posats a triar, em quedo amb el metalfolk.

 Posteriorment, la flauta de Rodrigo Tenorio i la percusió d’Adrián Torres feren del concert un festival de bona rítmica i melodia, que el públic agraïa amb ball i festa. Tino Torvisco va tornar a demostrar la seva habilitat amb l’instrument. El tema Testing de hell (no us podeu perdre el seu videoclip), va sonar molt bé, amb reminiscències de Metallica o de Tool, amb els teclats de Sergio Perez ben tocats. A mi me varen recordar el grup Mago de Oz, a estones, tot i que sense les floritures dels madrilenys i amb una seriositat en l’elaboració d’un temes amb riffs enganxadissos i harmonies ben pensades.

 Finalment, s’ha de dir que Lluis Serra porta molt bé la micromercadotècnia o merchandising de la banda i que és un suport imprescindible en els concerts del grup. La banda oferí la seva millor versió de sí mateixos, amb un bon so, ben equalitzat, i va fer que el mercat medieval fos més medieval, i que la dignitat i la bona imatge de la banda i del metal illenc tornés al lloc que li correspon. A partir d’ara, cada vegada que escolti Sigramaça em sentiré una mica més Garbelien.