Un grup d'excursionistes realitza una estada a una casa rural, i el guarda forestal els informa de les normes de convivència que hi ha al bosc i, de sobte, una de les actrius mira fixament en un punt fixe entre el públic.

- I aquella casa d'allà dalt?

Can Carabina és el lloc on tots miren, la causa de la intriga, un lloc on el mateix guarda, interpretat de forma visceral per part de Tolo Alzina, recomana oblidar. Els personatges que surten a escena estan molt ben caracteritzats, amb una experiència d'haver treballat amb el director altres vegades. A l'escenari hi havia un decorat realista, que no li mancava fins el més mínim detall, digne de premi, perquè es notava que hi havia una gran feina al darrere, i els efectes de llum i so estaven meticulosament pensats. És difícil crear una obra de qualitat, i Arnau ho va aconseguir amb obres anteriors com Magdalenes o Cinc germanes, ara bé, és extraordinàriament més difícil mantenir-se, arrissar el ris, arribar a superar-se amb originalitat, i el director gabellí crec que ho arriba a assolir, si més no, ho fa, des de la seva aposta de canvi argumental. Aconsegueix mantenir en tensió a l'espectador, en escenes de marcat dramatisme, on la violència i la violació hi són gairebé de manera explícita, no de manera gratuïta, sinó més bé, per a crear una emoció i una ansietat que supera amb escreix, si aquest és el llistó que se volia posar.

D'altra banda, cal destacar els personatges antagonistes, tant els masculins com els femenins, els dos primers semblaven influència de la novel·la A sang freda de Truman Capote, on Nick i Perry ( Miquel i Guillem a l'obra), assassinen tota una família de grangers de Holcomb, un poble a l'oest de Kansas. Capote, s'inspirà en un fet real i la documentació va ser exhaustiva, amb entrevistes als encausats; va crear tot un gènere des de l'assaig periodístic. Sembla que Arnau també ha escollit la realitat més sòrdida com a font d'inspiració per a la creació de la seva història, fet que comporta un cert risc, però qui no arrisca, no pisca, i és aquest fet que el fa un director genial, és a dir, que no se conforma amb ser políticament correcte ( una violació a damunt de l'escenari ho corrobora), sinó que a sobre intenta innovar el seu teatre, anar més enllà, transgredir límits, ignorar el fet que el públic el tengui sota el seu punt de mira crítica. El contrapès punyent és que la realitat és massa crua per ser contada sense filtres i que la gent acudeix al teatre, en la seva major part, no per passar pena, ni perquè li contin històries tristes. Si ignoram aquesta premisa, ens topam amb un director exigent, no sols amb els seus actors, sinó també amb el públic que el ve a veure. Una obra convencional no significaria gaire esforç per a l'autor, qui podria, d'aquesta manera, tenir el públic content. Però Arnau va més enllà, vol que el seu públic s'exciti i s'emocioni, no de bades és teatre en el seu estat pur el què es va a veure. També hi ha en un dels seus personatges una referència als docents que és d'agrair, tot i que no surtin ben parats: la professora excursionista és el contrapunt d'humor que la història necessita, tot i que aquesta vegada, s'ha donat la rialla amb comptagotes. Si tornem a la font del text, no ens ha d'estranyar que l'autor s'hagi documentat. De vegades la realitat és més literària que la mateixa literatura, en aquest sentit hi ha històries rurals per donar i per vendre i segrests a sòtans obscurs amb humiliacions humanes a balquena. Basti recordar el cas de Tor, aquell poblet del Pirineu Català, o de la mort recent de dos agents rurals per part d'un caçador també a Catalunya, i en el cas de la Jerònia, el personatge víctima de maltractament que surt a la meitat de l'obra, protagonitzat per Núria García, ens pot recordar casos com el del Josef Fritzl, l'austriac de 76 anys que va tenir tancada i va violar a la seva filla durant un bon grapat d'anys, i tants d'altres. Com veiem, el punt de vista i el tractament de la història no pot esser abordat des de la comicitat.

Posteriorment, no es pot obviar el treball dels actors i les actrius per a dur a terme aquesta obra. Esperança Morey, Matías Praticis, Mateu Mercant, Mónica Viejo, María José González, Nicole Serapio, Ani Muñoz, Claudia Páez o Ana Vivancos han fet una bona feina en equip, on cada un aportava un tret que el caracteritzava, així, teniem la provocació, la ingenuïtat o la solidaritat... Sabem que el conflicte és l'inici de tota obra dramàtica: la casa, uns joves que volen gaudir de la natura i els propietaris de la muntanya són els agents d'aquest conflicte. D'altra banda, els antagonistes (sense voler caure en el maniqueisme dels bons i dels dolents, podem dividir els personatges en dos eixos: el del bé, representat pels excursionistes i Jerònia; i el del mal: amb els personatges de Can Carabina i el corrupte guarda forestal), i la prohibició transgredida, marcaran aquest conflicte i el durà al seu extrem màxim l'elenc d'actors. El treball actoral és considerable, on els personatges s'han treballat a consciència. La llei de la natura regna en les dues germanes folles, molt ben interpretades per Pilar Díaz i Magdalena Albertí, i els dos caçadors, Joan Genovard i Jesús Crespí, que, com el personatge d'Ànima a l'obra Solitud de Víctor Català, viuen a la muntanya i cacen llebres entre garrigues i arbusts. Al drama rural de Caterina Albert (vertader nom de l'autora) Ànima és un personatge que representa la falta de sensibilitat ecològica, l'instint animal, és violador i també destructor de la natura, tal i com la gent de Can Carabina, acostumada a la seva llei, no perdona i destruirà tot allò que li faci nosa. Una altra característica que podem relacionar amb les dues obres és la muntanya; a Solitud representa un personatge més, un espai salvatge, on no hi ha llei que valgui, igual que les muntanyes de Refugi, on s'amaguen els secrets més obscurs i on també s'erigeix, en aquest cas, també com un personatge més, del qual el públic en forma part, i tot l'espai escènic servirà per dur a terme escenes de terror, amb llanternes que busquen éssers desfets pel maltracte i la natura.

Seguidament, es tracta d'enfrontar dos móns com a l'obra Terra Baixa d'Àngel Guimerà, els éssers instintius i primaris amb els de la terra alta, més complexos i educats. A l'obra d'Arnau aquesta complexitat la representen els excursionistes, més civilitzats, enfront a l'incivisme i la bestialitat de la família de Can Carabina, que no dubte a saltar-se la moralitat per aconseguir una entrada de diners  amb el contraban de marihuana, que és per altra banda la seva manera de subsistència. També s'ha de considerar molt important el paper que juga Jerònia dins l'obra, amb una forta càrrega simbòlica, que representa la inocència i la puresa (no oblidem que va vestida de blanc) com ho feren Maria Josefa, l'àvia folla que creà García Lorca per el també drama rural La casa de Bernarda Alba, o entre les pel·lícules de culte de l'any 80, Sltoh Fratelli el monstre cridaner que apareix encadenat, també maltractat pels germans Fratelli, a la pel·lícula dels Goonies, inspirada en una història d'Steven Spilberg. Talment com el personatge del pare al drama El Tragaluz de Antonio Buero Vallejo, Jerònia és també un personatge que surt de la normalitat pel seu simbolisme.Tal vegada, són massa els gemecs que porta a escena. Finalment, la brutalitat assassina la innocència, i acaba amb la vida de Jerònia, tot un missatge per als temps que corren.

Finalment, podem dir que REFUGI és una obra innovadora, no tant pel tema sinó per haver portat una escenificació notable de la història, amb el risc de transgredir la convencionalitat. Tal vegada, se li podria exigir a l'autor un text més complexe, amb un ús del llenguatge més enriquit i una història molt més recercada. Però probablement, aquest tret formarà part de l'evolució de l'autor. Haurem d'esperar a una pròxima obra per saber-ho. De moment, procurarem allunyar-nos de Can Carabina.