Divendres 10 de febrer de 2017 a l'auditori del Cap Vermell de Cala Rajada, Joan Isaac oferí un concert per a un petit públic però fidel, que s'emocionà en cada una de les seves cançons. De vegades, la nostàlgia ens visita amb una paraula com llibertat o amor, aquesta paraula a alguns els acompanya gairebé tota la vida, en un repte de fidelitat cap a raons nobles i crítiques amb el món que ens envolta. Amb aquesta idea la música d'autor planà per l'auditori, mentre obria cors i arrancava aplaudiments.

Primerament, un piano de coa, esperava sobre l'escenari, que s'omplí amb el poeta Joan Manresa, amic i prologuista del darrer llibre de Joan Isaac, Intimíssimi, una creació sobre la poesia de la quotidianitat que no abandona el seu esperit de crítica social, amb temes tan recents com el dels refugiats. Cinc minuts de lectura de les paraules introductòries del llibre, serviren al poeta Joan per presentar un concert que havia de ser tota una bomba de literatura i música, i així ho va ser. Joan incidí en que l'altre Joan, una de les veus més prestigioses de la cançó d'autor en català, fa una poesia sense por de deixar el negre de la tinta sobre el blanc del paper i com un anunci publicitari, anuncia el llibre com a "carn de lectura" , perquè la poesia esdevingui nua.

 Seguidament, aparegué sobre l'escenari el pianista i Joan Isaac, que es mostrà content i enèrgic en una terra que no li era estranya i de la qual en conservava un bell record i grans amics. Tan sols pel pianista valia la pena presenciar aquest concert, que es realitzava després d'un altre la nit anterior a Felanitx. El poeta i cantant començà amb temes d'amor, de la mala llet que hom es gasta quan es lleva els matins, de la lectura crítica als diaris o a les televisions, etc. Encetava la seva aparició, assegut en un taburet amb la partitura de les cançons al davant, en una disposició clàssica a íntima dels components. Les sugerents melodies, trencadisses, de vegades, varen ser el delit del públic assistent, de qui arrancà alguns "Bravos!" del tot merescuts. D'altra banda, el pianista, s'exercitava amb una enèrgica interpretació, que fins i tot va fer que s'aixequés per introduir la mà dins el piano i percudir amb les notes més greus de l'instrument, l'agilitat de les seves mans passava per ritmes de jazz i de música moderna amb l'experiència d'aquell qui surt de la demanda de mercat, per buscar un lloc en l'excelsitud musical, una bellesa acústica que confirmava la bona elecció de l'autor Joan Isaac alhora de fer duet. La cançó que va marcar l'equador del concert va ser No vull miralls, que explica un fet que afecta a noies, l'anècdota d'una noia de 16 anys que volia arribar a pesar zero, va colpir a l'escriptor i li dedicà aquesta cançó, contrària a les imposicions de la moda i del mercat. 

 Posteriorment, sonaren cançons com "Minut 89", dedicada a la població de Gaza, o Carpe Diem, tot un alegat a la llibertat de viure cada dia com si fóra l'últim. Entre cançó i cançó Joan, ens explicava fets i reflexions davant els mitjans de comunicació o d'experiències amb persones del seu voltant o que li havien cridat l'atenció, com el viatger Manfred Gnädinger o com popularment se'l coneixía "Man el alemán", que acabà vivint en una cova de A Costa da Morte a Galícia, fins que el "chapapote" va inundar el seu particular museu; ell no ho va poder soportar la pena i moria allà mateix, on deixà una nota amb el seu primitiu castellà que posava que els homes són dolents, i raó duia i així ens ho recordava Joan en una cançó que també feia referència, a més de a la pitjor catàstrofe natural que ha viscut el nostre país al 2008, als comentaris del president del Govern sobre "unos hilillos" que feriren la sensibilitat d'aquella persona i de moltes més:

                                                 Fa deu anys, em moria, sí,

                                                 em moria de pena de morirme.

  Tot i que el cantant estava ben allluny de la mort, que digué que deixava enrere, que se la tirava a l'esquena, per viure cada dia, amb l'apurada de cada segon: un cantant ben viu. També feia referències a la ràdio, "mentres m'afaito" comentava "escolto de tant en tant els tertulians", que no els deixà sense una critica, pels personatges que "parlen de tot i creuen que ho saben tot". Altres temes que sonaren foren "Física elemental" on afirma que els somnis són "estels de paper, fràgils i indefensos" o "M'agraden els llits desfets"  que narra el "sacrifici dolç dels déus del plaer". Tampoc hi faltà el son cubà, un lloc, La Habana, pel qual el poeta manifestà tenir una gran devoció. La fantasia s'apoderà de l'escena i les filigranes del pianista es fongueren en una abraçada amb el poeta en una combinació de llum i de so, més que notables. L'emotivitat estava servida:

Admiro els artistes humils,

aquells que quasi s'avergonyeixen de ser-ho,

els que es declaren ignorants i aprenents de tot.

  Finalment, va fer dos "bisos" i un acomiadament espectacular amb una cançó molt reconeguda com és A Margalida (1976) la parella de Salvador Puig Antich, que es trobava present a la sala, una Margalida que irradià tota l'emoció del concert en una nit que era seva. També dedicà altres temes a amics i coneguts com a uns companys que havien vengut expressament de Barcelona per veure'l o a Pere Cortada, capvermellenc de pro i lluitador incansable per a una cultura digna. La darrera cançó va demostrar que Joan Isaac està encara "connectat" a la realitat, amb una crítica esfereïdora al món virtual que ens envolta, on sembla ser que el contacte humà físic és una cosa estranya i que la nostàlgia es pot embolicar amb paper de cel·lofana, per sort els que aquest vespre eren al concert sabien que això no és la realitat ni el desig de l'ésser humà. Després d'un calorós aplaudiment, quan els llums s'apagaren, i la gent sortí a la sala contigua, el cantant aprofità l'ocasió per signar llibres, per saludar els amics i per unir la nostàlgia d'una cançó que exigeix una llibertat ben viva. En un altre ocasió, la ressenya del llibre. Gràcies a la poeisaac!