El passat divendres 28 d'Octubre a les 21 h, al club de lectura de la Biblioteca pública de Capdepera, es va comentar el llibre d'Stefanie Kremser, El dia que vaig aprendre a volar: una història agredolça, narrada de manera original i novedosa que no deixà indiferent a ningú.

Primer de tot, el que es va fer va ser un repàs a les activitats que s'han duit a terme per part de la Biblioteca i del club en relació a la lectura, per part de la bibliotecària, qui informà d'un proper i interessantíssim Curs d'escriptura creativa, que es durà a terme a la biblioteca de Cala Rajada, al Centre Cultural Cap Vermell, per part de la poeta i periodista Joana Abrines, a partir del proper dijous 3 de Novembre. Seguidament, i com és habitual, es repartiren els díptics on hi havia la informació relacionada entorn al llibre proposat. Una característica, que observà un savi tertulià, és la sintaxi complexa del llibre, amb l'ús de moltes subordinades i frases inacabables. Això per ventura es devia a la traducció. La traductora és Anna Punsoda. La presentació de l'obra la varen seguir atentament els tertulians.

Posteriorment, es parlà de la impressió que portà el fet de contar la història de les colònies d'alemanys al Brasil; es comentà també que a altres països hi ha altres colònies alemanyes. A més, va ser interessant el punt de vista narratiu, la veu clara de na Luisa, de qui escoltàrem la seva història poc convencional. El principi de la novel·la va ser impactant, i cridà l'atenció dels lectors. Inclús, es comentà, de retruc, com s'atorguen els premis literaris, com el Planeta o altres locals com l'Alexandre Ballester o el Castellitx; també d'escriptors que han rebut molts de premis literaris, com per exemple, Miquel López Crespí, amb una llista de premis gairebé desbordant. D'altra banda, hi va haver temps per parlar del tema de moda: el Nobel a Bob Dylan. Molt se n'ha parlat i s'ha comentat: que altres premis s'han donat més a personatges populars, que no pas a escriptors trascendents. També es comentà l'ambient que es respira a ciutats com a Sâo Paulo o a Rio, del risc i de viure i de visitar aquestes ciutats, tot relacionat als ambients per a on et mous. Per acabar, es va fer un àpat, carregat amb plats relacionats amb el llibre: uns sandvitxos de lletuga exquisits, una lassanya meravellosa i una coca de fruits vermells d'allò més saborosos. La conversa, el bon ambient, la tertúlia distesa i la rialla, tampoc hi faltaren.





Però hi hagué més: en un intent d'obrir un lloc per a la poesia en el club, Joan Cabalgante va llegir dos poemes del seu darrer llibre Límits infinits (Ed. Documenta Balear-Cap Vermell), que també es comentaren.

 En definitiva, un club més que interessant, d'un llibre ric d'expressions novedoses i de rabiosa actualitat, tot i que, com bé observà un astut lector, amb alguns barbarismes com "trago", mals d'enviar. No sé si aprenguérem a volar, el que sé és que la lectura del llibre d'Stefanie Kremser va ser d'allò més profitosa, i la tertúlia també, perquè et dóna (sí, amb accent) diferents punts de vista d'allò més enriquidors. En el pròxim llibre ens haurem de pujar a un tren, sigueu puntuals. Serà el proper 2 de desembre...si no hi ha res de nou.