L'he vist a la televisió i implacable, sortir de la redacció d'un diari amb la seguretat dels grans lluitadors de la paraula, a taules redones, on parlava d'art i vessava cultura pels quatre costats, comissari d'exposicions que regalen als ulls pintures recomfortants, l'he tastat com a prologuista de Te deix, amor, el mar com a penyora, de Carme Riera, l'he escoltat a la ràdio a tertúlies interessants i sobretot l'he palpat quan esmolava el mot per arribar a una idea que escarrufa: la corrupció. En definitiva, Guillem Frontera ( Ariany, 1945) és un autor per gaudir amb els cinc sentits.
Guillem esperava sota el vermell rabiós d'una buguenvíl.lea, al pati de la biblioteca de Capdepera, atendre a la convidada que amablement li oferí el club de lectura, la vesprada de dia 17 de juny de 2016, en el que seria l'acte de cloenda del club d'enguany. Ell es va sentir com a casa (o això semblava), els tertulians també; a l'ambient hi havia una rialla afable que donava a entendre una trajectòria literària correcta, justa i necessària, no de bades Sebastià Alzamora, a la contracoberta de Sicília sense morts, el llibre que tocava comentar, qualifica l'autor com el millor en llengua catalana, que existeix actualment. Frontera no ho admetrà, però pot viure tranquil, perquè ja té les feines fetes i el cel guanyat...o l'infern. A la seva visita ha deixat frases lapidàries, ben bé com a titulars de diari que serveixen per punyir el mecanisme sociopolític que ens envolta, l'estranya condició d'illencs, la mediterrània manera de ser en el món: "Has de ser un home de ningú", "La realitat supera a la ficció quant a xifres", "La corrupció neix dins una societat corrupta", "El poder amb el poder crea estranyes afinitats", així com "Guanyar la vida ha estat una lluita brutal".
Després, la bibliotecària de Capdepera, en va fer la presentació, com habitual mestra de cerimònies, amb l'exposició d'una acurada tria de llibres de l'autor: Una dolça tardor, Bombolles de sabó, L'islam a les Balears, etc. La tertúlia va esdevenir distesa, amb moltes ganes de participar per part dels assistents. Tot gran escriptor té un gran lector, en aquest cas Biel Barceló, li va treure punta amb apunts com a que Capdepera i Cala Rajada es citada en els seus llibres en tres ocasions, una d'elles per parlar de "Can Marcos", el financer Joan March, o en una altra quan, indirectament, cita a Gina Lollobrígida, que romangué a l'hotel Aguait per grabar escenes de La dona de palla. Es citaren detalls sobre la seva creació, que fins i tot sorprengueren el mateix autor, que confessava, com un infant murri, que ni recordava haver escrit sobre tal o tal altre personatge, o fins i tot la sorpresa davant d'una edició de l'any 78, resultat d'un premi literari, que la bibliotecària sabé filar, per mostrar-li, a ell i a tota la teulada. També es cità la nova edició de Els carnissers, amb un gran pròleg de Nanda Ramon, que agradà a l'autor, així com una moderna e innovadora coberta.
Seguidament, arribà un moment interessant en les preguntes de Ricard, un altre tertulià que li demanà quan de temps li portava escriure un llibre, "Fer un llibre es treure una part de la meva vida", comentava. Després sorgiren alguns dels mecanismes de l'escriptura, com , per exemple, que segueix un consell a l'hora de crear personatges: en crea un, a partir de tres personatges diferents. S'elogiaren alguns noms inventats per l'autor, com el restaurant "Los sabores del mundo", "La Nefertiti Balear" o "La marquesa de sa Pipida". Moments després, la paraula terrible sonà a la sala: corrupció, que com afirma Frontera, va ser com una espurna. Ens contava una anècdota, on un personatge volia vendre una cinta que contenia material "explosiu", sobre un fet que afectava el president. Deia que tenia unes cintes que corroboraven l'affair. Frontera demanà per escoltar les cintes i resultà que en realitat no existien. A partir d'aquest fet, defineix la corrupció, com que "venen allò que no existeix". Les analogies amb la realitat són pura coincidència. Ara, Frontera, sap quan és el moment de publicar el seu llibre en el club dels novel.listes: quan la realitat batega sota el signe de la injustícia. No es tracta només de recollir els fets, ni de fer coincidir personatges reals amb ficticis, és més que una simple interpretació de la realitat.
Posteriorment, les conclusions varen ser brutals: hom no pot viure amb tot el sofriment del món. Les imatges feren, com el purins dels porcs, que ens poden fer un mal, que no podem transformar en realitat. Com deia Anaïs Nin, a Guillem no li agrada dur monstres dins del cap i sap que viure és un ofici difícil. Seguidament, un altre Biel, demanà sobre un tema tan delicat com els drets d'autor. Frontera feia aquesta reflexió: per què els drets d'autor han de passar a domini públic passats 50 anys de la mort de l'autor. S 'hauria de potenciar que l'obra es difongués com a element cultural, s'hauria de defensar a nivell superior, i que contradictòriament, no apreciam el que no pagam.
Per acabar, l'àpat tradicional, serví per cohesionar el grup i per cloure un dia amb ous farcits, pastissos, peix amb salsa, humus de l'Àfrica, Tirannossaurus i Carnissers, cors massa madurs... com el de Guillem Frontera que tastà la dolçor en espiral de sucre de les terres gabellines. Una cloenda exquisida d'un club, que continuarà el més de setembre amb la lectura de El que hauria pogut ser de Julie Kibler, rebreu un whatsapp. Bon estiu.
