Cap Vermell - "Bandes sonores", un concert de pel·lícula

Detalls: Escrit per: Cap Vermell; Categoria: Noticies; 29.05.2016; Vist: 3008

El C.C. Banda de Música oferí un brillant concert dedicat a la música del cine

Des del mític “El cantor de jazz” (1927), quan el so s'incorporà a les pel·lícules, fins als nostres dies, la música ha esdevingut no sols un element essencial del cine, sinó que ha assolit la categoria d'obra d'art en molts de casos. I és així fins al punt que les bandes sonores cinematogràfiques poden considerar-se un dels grans corrents, si no el principal, de la música clàssica del segle XX. Són molts els compositors i les obres d'aquest gènere que s'han enlairat per a entrar a l'Olimp musical i noms com els de John Williams, Ennio Morricone, Nino Rota, Jerry Goldsmith, James Horner o John Barry ja fan part de la nòmina de grans músics de tots els temps.

Hi ha una anècdota, al respecte, que és prou divertida i aclaridora. Fins als anys 40, la música de les pel·lícules havia de “sortir” d'alguna part que l'espectador pogués identificar: un músic que apareixia en escena, encara que no vengués a tomb, una ràdio que sonava, un orquestra en un teatre... En aquest context, es conta que Alfred Hitchcock, quan dirigia la pel·lícula “Bot salvavides”, va voler prescindir de la música perquè, deia ell, d'on surt la música, enmig de la mar? Aquí sembla que el compositor David Raksin li hauria contestat: I d'on vénen, les càmeres?

Feta aquesta introducció, per tant, és d'agrair un concert com el del diumenge dia 29, en el Centre Cap Vermell, en què la Banda de Música, a les ordres de Miquel Gayà, ens oferí una selecció perfectament representativa de la música de cine – “Bandes sonores”, l'havien titulat – i que, diguem-ho, va despertar l'entusiasme del públic assistent. Aquest, per cert, no va acabar d'omplir l'auditori, encara que el concert fos gratuït.

No entrarem a valorar cadascuna de les interpretacions de la Banda, des de “Indiana Jones” fins a “Joc de trons”, perquè totes elles, al llarg de més d'una hora, varen moure's per la part alta del llistó d'exigència. Potent i brillant, la formació dirigida per Gayà no mostrà cap fissura que, almanco des de les nostres orelles profanes, poguéssim detectar. Bona part del repertori l'havíem pogut escoltar l'any passat, per Sant Bartomeu, però dins l'auditori del Centre Cap Vermell tot sonà distint. Molt millor, en tots el sentits, inclosa la projecció d'imatges que il·lustrà cadascun dels temes que sonaren, en un exercici de coordinació gairebé mil·limètrica, realment sorprenent. I per acabar d'adobar-ho, responent a la llarga ovació final del públic, els músics ens regalaren el famosíssim “Do-re-mi”, tema de Richard Rodgers del film “Somriures i llàgrimes”. Un colofó immillorable.