En només quatre anys, el concert d'Any Nou de la Banda de Música, en el Centre Cap Vermell, s'ha convertit en un dels esdeveniments artístics més esperats i més celebrats de l'any pels melòmans del nostre poble i per la colònia estrangera. I és que amb un repertori cada vegada més “vienès”, la formació que dirigeix Miquel Gayà ha aconseguit traslladar a casa nostra l'essència de l'esperit musical centreeuropeu i fer-nos-en partícips. Temes que, des de molts d'anys ençà, especialment gràcies a les retransmissions per televisió, han passat a formar part del nostre imaginari musical.
D'altra banda, aquest concert d'Any Nou – i enguany no ha fet més que confirmar-ho – emfasitza el moment especialment dolç que viu la Banda a nivell artístic. Sona com mai, en Miquel Gayà n'esprem totes les possibilitats i, a més, es crea un corrent d'empatia amb el públic com possiblement no s'havia viscut mai. El vincle entre músics i auditori és cada vegada més estret, hi ha comunió i comunicació, i tot això es percep en cada obra que sona. I gosaríem dir que qui més gaudeix d'aquesta situació, en primer lloc, són els músics mateixos. Estam convençuts que ha de ser molt gratificant viure aquesta experiència.
Ens hem referit al repertori d'aquest concert com a més “vienès” cada vegada, perquè el que ha fet la Banda, en aquests anys, és anar deixant de costat els temes contemporanis que solien sonar a la primera part, per a bastir un programa al voltant de la música de Johan Strauss, perlat d'obres d'altres autors molt en la mateixa línia. L'Obertura de Cavalleria lleugera (Von Suppé), Alphorn Polka, (popular suissa), Ones del Danubi (Ivanovici), Dansa hongaresa (Brahms), Aires de Berlin (Lincke), Dansa eslava n. 8 (Dvorak), ila selecció Una nit al ballet, foren aquestes obres què deiem que completaren el programa. Quant a Strauss, i dò el bo i millor: Pizzicato Polka, Vals de l'Emperador, Trischt, Trascht Polka, El bell Danubi Blau, Llamps i Trons Polka i Marxa Radetzky.
La implicació del públic, com hem explicat més amunt, va ser total i les mamballetes marcant el ritme sonaren molt abans que el director així ho reclamàs. Tota la vetllada va discórrer en un ambient de joia musical certament encomanadissa i les ovacions es varen succeir una darrere l'altra, de forma insistent al final i amb tot l'auditori dempeus. Havia passat més d'una hora i mitja i havia semblat un sospir.
Ho dèiem l'any passat i ho repetim ara: la Banda, amb en Miquel Gayà, ens està acostumant malament. Si un dia ens hem de conformar amb menys, ens costarà.
El concert en imatges:
