Des que art és el que fan els artistes, una vegada les avantguardes han fet impossible l’establiment d’uns cànons majoritàriament acceptats, els més sensibles d’entre ells, i els músics Juanjo Gillem, Armando Lorente i Ernesto Schmied en tenen per donar i per vendre, investiguen nous camins per tal de trobar i transmetre noves experiències sensorials que captivin al públic.

Els tres músics ens proposen un experiment musical que anomenen música intuïtiva que va, segons ens diuen, “un pas més enllà de la improvisació. En aquesta, fem sonar material que ja coneixem, o bé improvisam a partir d’un tema o d’un bagatge harmònic. Però, en la música intuïtiva tot està verdaderament obert”.

 
Una música que a estones es fa difícil d’escoltar i a d’altres, sobretot quan hi reconeixem ritmes jazzístics, esdevé engrescadora; però clar, això ja és jazz. En alguns passatges, si es pot dir així, reconeixem la fusió de música de la tradicional societat tibetana (la flauta de pic fa miracles) amb música pròpia de l’estadi fabril-industrial, quan l’hem superat i estam vivint  l’etapa del terciari i alguns, no sé si amb ironia, diuen que ja ens endinsam en el quaternari.

 
En definitiva, si l’art ha d’emocionar, és fa difícil saber quina experiència visquérem els qui acudírem a sa Torre Cega.  Pels comentaris, que sempre es fan a la sortida dels espectacles, una estranya sensació de no saber ben bé el que havíem sentit, un agredolç m’ha agradat/no m’ha agradat, interessant/avorrit. Un despistament potser volgut pels intèrprets.

Posats a no deixar les coses a mitges, els organitzadors de les Serenates, juntament amb l’entrada, haurien d’haver entregat una dosi d’àcid lisèrgic per a facilitar la recepció dels sons dels instruments de percussió per part del cervell, possibilitant així l’estat d'ànim més adequat  per a la ingesta de la música intuïtiva.