Pensava orientar la crítica del concert que va fer la Banda de Capdepera, La Banda, o millor "LA BANDA" (per la seva qualitat) pensant que la major part d'aquests joves músics encara no deuen tenir els vint anys d'edat. És a dir, molts d'ells deuen ser nascuts a mitjans de la dècada dels 90 del segle passat. Per aquelles dates, musicals com West Side Story, Jesucrist Superstar, o bé All That Jazz ja feia uns quants anys que havien quedat enrere, la música moderna i les noves tecnologies havien envaït el mercat de nous gèneres de música i infinitat de nous temes. Aquests músics potser ja van néixer amb les noves tecnologies incorporades al xumet i al bressol. Bé, el que volia dir és que els temes que van interpretar ahir, magníficament, segurament es van estrenar quan ells encara ni corrien a quatre grapes per aquestes contrades... Però és clar, aquí està la meva errada, la que em fa plantejar la crítica d'una altra manera: segur, i puc recalcar la paraula, amb cometes i majúscules, "SEGUR" que cap dels músics actuals ni, fins i tot, cap dels grans músics (o petits) del segle passat, tampoc no eren vius quan en Johann Sebastian Bach va compondre les seves obres. I bé que les interpreten!

Doncs sí, diumenge 21 d’abril, al Centre Cap Vermell de Cala Rajada, un grup de joves músics de Capdepera (i voltants) va interpretar magníficament una sèrie de peces extretes i arranjades dels grans musicals del segle passat. Seguint la batuta del seu director, Miquel Gayà, transportaren molts dels assistents a unes èpoques ja passades però difícils d’oblidar. Podíem veure membres del públic movent el cap a banda i banda seguint les melodies, o fent esforços per aguantar-se i no posar-se a ballar. Era fàcil recordar-se asseguts al terra de la sala de casa davant la tele veient una pel·lícula com West Side Story, en blanc i negre (les teles en color van arribar més tard que les pel·lícules) i algunes ratlles que distorsionaven la imatge en funció del senyal d'antena d'un dels dos canals existents (UHF o VHF). O també imaginar-se un grup d'estudiants amb les carpetes de cartró folrades amb fotos dels cartells de Jesucrist Superstar, ben protegides amb aquell plàstic adhesiu transparent (Airon-Fix), anant a classe amb melenes que arribaven a les espatlles, una armilla texana, unes sabates de pell girada que tapaven mig turmell, i un sarró de loneta gris o verda, lligat amb dues tires de pell i sivelles metàl·liques, i algun dibuix en tinta de bolígraf (Bic, segurament) a modus de grafiti.

Uep! Sembla que ja torno a desvariar. Estava parlant del concert de La Banda de diumenge 21 d'abril al Centre Cap Vermell i me'n vaig per les rodalies! Bé, potser aquestes ja no són rodalies, són èpoques pretèrites... Però si et posen una banda de músics a tocar aquests temes i aconsegueixen traslladar l’espectador als temps passats, deu ser que van transmetre amb molta fidelitat l'essència d'aquella magnífica música. I el mestre de cerimònies, en Miquel Gayà, per rematar la feina va treure molts somriures del públic fent-lo participar amb la darrera peça, de Sonrisas y Lágrimas (The Sound of Music), fent-nos recitar l'escala musical. Desconeixem si també va provocar alguna llàgrima, però no ens estranyaria gens, i ben segur que va ser de melangia.

Gràcies, músics de "La Banda", per dur-nos per una estona a aquells moments.