Presentació de DIC MAR de Miquel Àngel Mas
Jaume Fuster Alzina

Amics tots que ens acompanyau, moltes gràcies per ser-hi. Sabedors com som que la gent llegeix poc, i encara menys si és poesia, i no diguem si és en català, trobar-vos avui al nostre costat és el millor estímul i l'esperança que no tot s'ha perdut. Gràcies.

La cita era, és, amb Miquel Àngel Mas, un poeta que va néixer a Maria de la Salut, és diplomat en Educació Primària, llicenciat en Pedagogia i té estudis de doctorat. Treballa de mestre d'Educació Terapèutica.

Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades en educació (Guix, Tresquarts, Pissarra i Revista Iberoamericana de Educación). És coautor del llibre Programa de conducta social. Una experiència des de l'escola (2008). Des del caire estrictament literari és autor dels llibres Sutzura 25 (2010), Sushi per a un caputxí (2012), L'ungla més... (2015), Quinze bars (2019), Camps dalladors (Premi Pollença de Poesia 2021) i, finalment, Dic mar (Premi de Poesia Vila de Lloseta 2024).

Aquesta informació que us acab de donar té poc mèrit, per part meva, perquè es pot trobar tranquil·lament a Internet, però m'ha semblat oportú recordar el currículum d'en Miquel Àngel, a fi de contextualitzar l'obra que avui presentam i de fer-nos una idea de qui és el protagonista d'aquesta presentació. El fet és que amb l'autor que avui ens acompanya, tot i conèixer una part de la seva obra des de fa uns quants anys (d'ell havia llegit L'ungla més..., Quinze bars i Camps dalladors), i per bé que imparteix classes en el col·legi S'Auba de Cala Rajada, és a dir, aquí mateix, no hi he establert una relació personal fins fa relativament poc temps, entre altres coses perquè desconeixia el fet de la seva tasca docent entre nosaltres. I això que els meus dos néts han estat, i el petit encara ho és, alumnes d'aquest centre escolar. De manera que aquí em teniu, mirant de fer la introducció d'un bell poemari, i fer-ho de manera que els qui heu tengut l'amabilitat d'acompanyar-nos, no ens abandoneu abans que acabi l'acte. No puc oblidar unes paraules del mateix Miquel Àngel en una entrevista que va publicar “Cap Vermell”. Deia: S'ha de repensar i modificar l'acte de la presentació d'un llibre. Les presentacions en general són avorrides i embafoses. I, com podeu suposar, a mi em resultaria penós que aquesta fos una presentació avorrida i embafosa, cosa gens difícil, d'altra banda. Ja veurem.

En el cas d'en Miquel Àngel Mas, no n'estic segur del tot, però crec que em vaig enamorar primer del fotògraf que del poeta. A Facebook ens regala sovint imatges com corrents que ens arrosseguen mar endins i moltes de les quals expliquen perfectament bona part d'aquest poemari, Dic mar, amb Son Serra de Marina com a teló de fons. I aquí vull aprofitar per dir el que tots sabem, i és que, per als illencs, i més si es tracta d'una illa petita com Mallorca, la mar condiciona la nostra existència, cisella el nostre caràcter i esculpeix el nostre temperament. Fins i tot per a allò que en deim la Mallorca profunda, aquella més allunyada de la costa, la mar és una frontera a tocar, el límit imminent que, dues generacions enrere, representava una dificultat difícilment salvable i que, tradicionalment, havia estat interioritzada com a font de perills més que no com a porta de sortida cap a altres realitats.

Bé, anem per feina i parlem de poesia, i voldria que  m'entenguéssiu. Tot el que en diré és una apreciació purament subjectiva perquè, abans de continuar, he de confessar que no en soc un especialista, ni tan sols un lector empedreït, per més que m'atrevesc a escriure qualque vers. Jo, de poesia, en sóc un consumidor homeopàtic, a glopadetes, com faig amb el vi. Crec que és la manera més saludable de fer-ho: ni el vi s'ha de beure per calmar la set ni un llibre de poesia s'ha de llegir de dalt a baix, sense aturar, com si fos una novel·la. Tampoc sóc un gran entès en matèria vinícola, però sé quan un vi m'agrada, i amb el mig tassó que tenc com a ració per al dinar he après a distingir quan un vi és bo, ja veis quin atreviment. Llegesc a vegades notes de degustació, on l'especialista parla del final en boca, amb rertrogust de fruites del bosc o de fruits secs, amb aromes florals o de cafè. Jo no arrib a tant, només sé si un vi m'agrada i, com he dit, crec que sé quan és bo. Crec que, de vi, avui no se'n fa de dolent, però sempre n'hi ha de millor i, quan en trobes d'aquest, vols que sigui el glop final d'una menjada, i el deixes que s'escampi per tots els racons de la boca i que llengua i paladar et transmetin sensacions difícilment superables. També amb  la poesia. Sé quan m'agrada un poema, o un poemari, i m'atrevesc a dir quan un poema és bo, ja veis. Subjectivitat absoluta. Però, al marge de la ciència, no és això, la vida? No ens emmotllam a les circumstàncies i no ens deixam seduir pel que ens agrada? Com faig amb el vi dins la boca, quan un poema m'agrada deix que navegui pel meu cervell una vegada i una altra, gairebé com si en pogués sentir el gust. O no en fan, de gust, els poemes? Jo diria que sí. I una altra cosa, de poesia sí que n'hi ha de dolenta, gairebé il·legible.

Ja arribats al punt on volia arribar, més o menys, donades unes explicacions segurament prescindibles, he de dir el que volia dir des del principi: els poemes d'en Miquel Àngel són bons, en Miquel Àngel és un dels millors poetes catalans de la seva generació i el que escriu és un vi literari que et deixa sensacions gairebé físiques. Fan gust, els seus poemes, bon gust, i és un gustàs paladejar-los. I ja té mèrit, això, en té molt, en temps de confusió, en dies en què un youtuber amb milers de seguidors penja a Internet qualsevol disbarat, al qual gosa de qualificar com a poema, i rep milers de likes dels seus prosèlits. Però si els demanau, a molts d'aquests poetes de les noves tecnologies si coneixen alguns dels nostres poetes, Ausiàs March, Joan Salvat-Papasseit, Joan Alcover, Blai Bonet, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Àngel Riera, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu..., per exemple, resulta que no n'han sentit ni parlar. ¿Que a les xarxes socials, tan prolífiques i abassegadores, hi podem trobar també vertaderes perles, amb poetes inconeguts que són capaços d'expressar tot de sentiments i d'emocions, i de reflexionar sobre la bellesa, l'amor, la vida i la mort, i fer-ho amb el millor dels llenguatges? Sí, segur, però aquestes perles que dic, massa sovint queden extraviades per la intransitable selva digital., en el núvol, que se'n diu, on possiblement passaran totalment desapercubudes. I, a les escoles, se'n llegeix de poesia? Quina poesia es llegeix, per exemple, a Educació Secundària? Se'n llegeix de cap casta? Són temps de confusió, com deia, en què una màquina, un ordinador, pot escriure un poema pel seu compte, o pel teu compte. Davant aquesta realitat i com deixà escrit el mateix Espriu, 

Oh, que cansat estic de la meva   
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure...

El drama és que, nord enllà, les coses no sembla que vagin gaire  millor. Per això, quan et capbusses en poemes “de veres”, i això de “de veres” ho he escrit entre cometes, per a distingir-ho de tanta pseudopoesia que navega per mons virtuals, quan et trobes amb poesia com la d'en Miquel Àngel Mas, saps, com amb el bon vi, que aquesta és la bona, perquè hi ressona la veu de la consciència i saps que te'n quedaran aromes que el pas del temps no diluirà. Aromes també de mar, com els d'aquest poemari que avui ocupa el nostre temps. Escoltau com en parla el poeta. (pàg. 15) Assaboriu-ho!

Per desgràcia, tenim davant nostre un vertader perill, i és la possibilitat que desapareguin els poetes a mans de les noves tecnologies, amb la corresponent banalització de la poesia i la pèrdua de la memòria literària, la poètica en concret, com els passa a alguns dels youtubers que he dit. Davant aquest repte, i davant els desafiaments que ens assetgen rere cada cap de cantó, des del canvi climàtic fins a la pèrdua dels valors democràtics, ens fa falta com mai la veu dels poetes. Poetes capaços d'ajudar-nos a entendre la complexitat de l'existència amb l'eina de la paraula, prosa poètica també, de la qual gaudir i amb la qual, en aquest segle carregat d'amenaces, entendre millor les pròpies angúnies i contradiccions.

En aquest punt, em faig una pregunta: Podem encasellar Miquel Àngel Mas dins alguna tendència, alguna escola poètica, passada o actual? D'entrada, la poesia, la literatura en general, i qualsevol manifestació artística, com la música mateixa o la pintura, avui inclouen tot d'estils i tècniques, en una mena d'avantguardisme força eclèctic, on sembla que tot hi cap i on cadascú pot manifestar-se lliurement sense por de transgredir cap estètica deterrminada. Llegesc d'una conferència de Narcís Comadira el següent paràgraf: “Crec que va ser Mallarmé qui va dir que un poema s’escriu amb paraules. Doncs sí, però no: no solament amb paraules perquè les paraules soles no poden fer un poema. Un poema s’escriu, tal com ja va establir Jakobson, amb paraules organitzades. És a dir, la selecció dels mots i la seva combinació és el que fa la literatura: els mots s’han de seleccionar i combinar i aquí és on intervé la gran responsable de la literatura, la sintaxi. I és que quan es parla de forma en poesia no s’han d’entendre les formes clàssiques, les formes tradicionals, sinó que per mi la forma és una altra cosa més profunda, és l’espinada que sosté el poema per dins. La forma d’un poema és la unió entre el sentit i la seva manifestació lèxica i sintàctica. En art no hi ha més contingut que la forma i no hi ha més forma que el contingut. És una simbiosi perfectament travada de tots aquests sentits. Això és el que jo entenc per forma, aquest nervi que uneix tot el poema per dins”. Diríem, idò, que en Mas és un poeta formalista? No ho sé, però sí que és, almenys, un poeta formal. Perquè l’art, en el cas concret de la poesia, no és sinó una formalització d’experiències, com va dir el mateix Comadira. I, donant aquesta hipòtesi per bona, he d'aclarir que no he fet, ni faré, cap referència als recursos retòrics del nostre poeta, als quals, a parer meu, i molt saludablement, recorre amb gran seny i mesura. Però sí que vull advertir els futurs lectors de Dic mar sobre la riquesa del seu lèxic: celistre, baldriga, bròfega, refiladissa, garbellets, cucs fariners, moires, solpostades, asfòdels, tanyades, llimerols, tenasses... I així, pàgina rere pàgina, hom té la sensació de trescar per viaranys coneguts, entranyables i, en molts casos, lamentablement abandonats en favor d'un diccionari insípid. En Miquel Àngel Mas té el do de sublimar el llenguatge i d'elevar el més genuí, autèntic i propi de la nostra llengua a cotes de la més alta qualitat.

Per fi, i per anar acabant, he de dir que Miquel Àngel Mas, amb aquest llenguatge tan ric i pertinent, ens parla d'una realitat immediata que és també, i per desgràcia, una realitat universal: la nostra ceguesa i la incapacitat de capgirar la nostra pròpia destrucció. Ell ho diu amb aquestes paraules: No malbaratem la bellesa, aquesta, tan barata / i excepcional (...) La silueta peregrina d'un veler, / que sempre se'n va, serà l'epíleg del que hem perdut. En un altre poema, encara amb més contundència, ens frega pels morros que un fotimer de plàtics encarcarats sura a la mar petita / de davant ca nostra. Somortes gavines tacades d'oli, de lleixiu, / amb fretura, mussiten admonicions i els noms dels difunts. I, uns poemes enllà, rebla el clau: La veu ampla del desvari arriba per estribord: plàstics / i prediccions de guerra. Coixins de sutge i una pìlota / de mil colors, feréstec pandemònium, damunt peixos / contrafets. I, per fi, el poeta ens adverteix que els déus avisen que no podrem al·legar tara.

Sí, necessitam poetes compromesos amb el seu temps, i Miquel Àngel Mas és un d'aquests, un poeta que mira fit a fit aquest present sovint inhòspit, però sense oblidar d'on ve i qui és, com ell mateix explica: De qualque manera, els records ens regalen els últims paradisos, i la mica de força per arribar-hi. Sí, Miquel Àngel, arribar-hi, des de la poesia i amb la poesia també, sense perdre l'esperança. Tu ho expresses prou bé: Com un avís irredempt ja n'és l'hora, de la gratitud / eterna. Amb afany cal deixar sobre l'arena aquesta /  estúpida altivesa per inhalar el polsim de les margalides / que bandeja el temps reclòs i fecunda la mar. Si no som / necis del tot les Illes seran un portent d'ametlers en flor.

Amics, deixem, idò, la nostra altivesa inútil i, si em permeteu el consell, seguiu la meva recomanació, llegiu Dic mar, m'ho agraireu. Assaboriu-ne cada vers, cada frase, cada paraula, deixau-vos penetrar per la bellesa a vegades cruel d'aquestes pàgines i faceu d'aquesta poesia, de tota la poesia, la millor companya de viatge, un vertader antidepressiu. Quan et deixes seduir per un poema, veus la vida d'una altra manera i descobreixes una bellesa que no sospitaves ni que existís.

Acab i, com no podia ser d'altra manera, ho faig amb paraules del mateix Miquel Àngel Mas, molt més estimulatns que tot el que jo pugui afegir:  Vull pensar que a l'ampit de la calma, / vull pensar-ho, hi haurà la llum de les algues per captar / l'eternitat que hi ha davall les aigües de Cala Matzoc.

Jo també vull pensar-ho, Miquel Àngel. I tant. I moltes gràcies pels teus poemes. Moltes gràcies per aquest bell, esplèndid, Dic mar.

Jaume Fuster Alzina