RITARDANDO: EL TESTAMENT POÈTIC D’ANTONI ALOMAR
Ara que fa poc que s’han atorgat els darrers premis ciutat de Palma, us venc a parlar d’un poemari que en va ser finalista en la modalitat de poesia l’any 1981. De vegades navego per l’indesxifrable límit entre la vida i l’obra del poeta. En el cas d’Antoni Alomar i Perelló (Llubí 1946-1989) he de dir que he traspassat la línia vermella. Primera, perquè qui me va fer arribar el poemari Ritardando, va ser un erudit gabellí, amb qui mantinc certes (no totes) afinitats poètiques, Miquel Llull. La segona perquè el fet que fos un poeta de la part forana i que visités a Gabriel Janer Manila, un hivern de 1993, per certes confidències poètiques me va encetar la curiositat. Certament, no ho va tenir fàcil Alomar, la seva sobtada mort ho demostra, però la seva dèria per conèixer alguns dels integrants de la nova cançó el va dur a agafar la guitarra i a mantenir aquesta doble vessant poètica-musical fins a la fi dels seus dies.
Però anem al moll de l'ós. Primerament, dir que Ritardando és un poemari ple d’imatges sugerents i que beu del gènere surrealista. Sense titular gairebé cap dels seus poemes, tan sols amb una numeració romana en algunes seccions, Alomar es decanta pel poema breu i lleuger, amb contrastos i contrapunts ben interessants. El poemari està dedicat a la seva filla, ben clar ho manifesta en els seus primers versos:
Ara que fa poc que s’han atorgat els darrers premis ciutat de Palma, us venc a parlar d’un poemari que en va ser finalista en la modalitat de poesia l’any 1981. De vegades navego per l’indesxifrable límit entre la vida i l’obra del poeta. En el cas d’Antoni Alomar i Perelló (Llubí 1946-1989) he de dir que he traspassat la línia vermella. Primera, perquè qui me va fer arribar el poemari Ritardando, va ser un erudit gabellí, amb qui mantinc certes (no totes) afinitats poètiques, Miquel Llull. La segona perquè el fet que fos un poeta de la part forana i que visités a Gabriel Janer Manila, un hivern de 1993, per certes confidències poètiques me va encetar la curiositat. Certament, no ho va tenir fàcil Alomar, la seva sobtada mort ho demostra, però la seva dèria per conèixer alguns dels integrants de la nova cançó el va dur a agafar la guitarra i a mantenir aquesta doble vessant poètica-musical fins a la fi dels seus dies.
Però anem al moll de l'ós. Primerament, dir que Ritardando és un poemari ple d’imatges sugerents i que beu del gènere surrealista. Sense titular gairebé cap dels seus poemes, tan sols amb una numeració romana en algunes seccions, Alomar es decanta pel poema breu i lleuger, amb contrastos i contrapunts ben interessants. El poemari està dedicat a la seva filla, ben clar ho manifesta en els seus primers versos:
S’adorm la nit i tu tens els ulls clars
Filla del vol d’un plaer renadiu
L’encís de pau en joguina reviu
serà l’amor de l’orfebre i els mars.
Aquests decasíl·labs posen de manifest que l’autor manter certa rigorositat formal en l’estructura interna dels seus poemes tot i que l’alegria del to festiu ens pogués fer pensar el contrari. El préstec lingüístic del títol del llibre de l’Italià ens dona una pista sobre l’autor: es tracta d’un poeta eminentment mediterrani, tot i ser de terra d’interior i el color dels seus textos ens apropa a les cançons que vindrien després, com les d’Antònia Font, que també porten la poesia a les bagasses. El seu objectiu dibuixa imatges sorprenents mesclades amb la melodia dels seus versos de referències musicals:
Un luxuriós piano dins el llarg i ample somni de l’illa.
Seguidament, comentar que aquesta musicalitat també es reflecteix en alguna de les seves repeticions anafòriques que poden recordar la tornada de certes cançons pop, passades pel túrmix de la poesia, que oscil·la entre el surreal i l’imaginari.
S’afina la casserola de la mar.
Dóna la capacitat de projectar
el soroll extraordinari de les veles i banderes.
S’afina la casserola de la mar.
Posteriorment, es pot pensar que el fons d’aquest poemari és posar de manifest l’extraordinària vàlua de la llengua catalana, com així és i com darrerament ha recordat la poeta guanyadora del recent premi Joan Alcover de poesia als Ciutat de Palma 2023, Marina de Cabo: «El fet d’haver elegit escriure en català ja és un posicionament polític». Però més que un activista polític en Alomar hi veig aquell home sensible, malabarista de paisatges poètics, imitador del foc de viure, alquimista del somriure melancòlic, que tria el món i el mar com a camps d’experimentació, perquè al cap i a la fi, què és la poesia, sinó un mapa obert cap a nous mons imaginaris? Tal vegada, fóra més senzill i com bé deia Joan Fuster: «escric en català, perquè em dóna la gana».
Finalment, pel seu poema breu, sense complexitats sintàctiques tot i que trencadores, m’ha recordat els poemes de Nòmades de Joan Josep Barceló, si salvam les distàncies, és clar. D’altra banda, l’erudit gabellí, també m’havia fet arribar un o dos anys abans ( aquest article n’és la frontissa), el poemari Una mar sense armes del mateix autor, publicat dins la reconeguda col·lecció poètica campanera «Guaret» i del que extrec un últim poema que em sembla colpidor i que ha de servir de coda final d’aquesta ressenya, que no vol ser més que un sentit homenatge al seu autor:
UN ABÚS DE LLENGUATGE
pot trencar la família més antiga.
Joan Cabalgante i Guasp
ALOMAR i Perelló, Antoni: Ritardando. Ajuntament d’Inca (Producció Documenta Balear), 1993.
