DISQUISICIONS POÈTIQUES:
«UN MAL GLOP» I «UN POBLE PER SERVIR UN AJUNTAMENT»
La comèdia fa possible que ens distanciem de la realitat i alhora que en vegem el seu revés amb sentit de l’humor
Els passos són un subgènere narratiu del teatre, unes peces breus d’origen italià que tenien un caire hilarant i còmic i que es representaven entre acte i acte de peces més llargues, eren el precedent dels entremesos i varen ser inventats per l’autor castellà Lope de Rueda, que n’escriví alguns com per exemple «Las aceitunas».
Primerament, de la mà d’Antoni Flaquer «Coix» m’arriben dues d’aquestes peces curtes, una més tragicòmica que l’altre, de dos autors singulars. Per una banda la gabellina Maria Esteve de Vicens, que era una monja terciària de Sant Francesc, qui escriu Un mal glop[1], pas còmic mallorquí, l’any 1937. S’ha de dir que els personatges són Don Toni Borino, que és un senyor pagès; Sen Catxassa, foraviler; un falangista i un requetè i que l’escena passa dins un carrer de qualsevol poble de Mallorca (podria ser ben bé Capdepera). La història presenta la picabaralla política entre sen Catxassa i don Toni en vers rimat i la disputa per la llibertat d’expressió que acabarà amb la redempció de Don Toni, qui ingerirà el malaurat oli de ricí (esper que no es faci efectiu, en aquest cas, allò de «no hi ha temps que no torn») davant de la por a la mort, amb ¡Viva España inclòs! I també retrata la mentalitat d’una època, on la violència masclista i la moral catòlica també hi eren presents:
Diràs a sa meva dona
que jo li deman perdó!
Que n’estic apesarat
d’haver-li donat pallisses!
Que’m fassi dir moltes misses
i que torni lo robat!
Ara que estam en temps d’eleccions, pensau per un moment què significava haver escrit la primera obra acabada la guerra civil i el to propagandístic del «Movimiento» que hi portava i , d’altra banda, la valentia de Pere Sancho de publicar una obra còmica sobrel’Ajuntament en plena transició i quan «El Caudillo» feia les darreres coejades: Un poble per servir un Ajuntament[2]. Si atenem a l’actualitat i a la llibertat d’expressió i la censura, veim que aquesta obra porta a debat no un tema nou, sinó una qüestió que ja afectava a la situació del país, després d’una guerra incivil, que havia afectat els temors i les consciències de la població. Amb les noves polèmiques polítiques i la nova censura a obres teatrals ressorgeix aquest debat, que a «Un mal glop» treu el més caspós i moralista de la mentalitat conservadora de l’època. Ambdues obres són breus i molt bones de llegir, àgilment i divertida. Curiosament Pere Sancho Gayà en representació del club de la tercera edat «Sol naixent» de Cala Rajada, llegí un glosat de versos de picat, mentre s’enfrontava a Colau Mayol Vila que representava l’associació «Ca Nostra» de Capdepera, dia 12 de gener de 1985, en un acte de germanor, on es pogueren tastar una varietat de 31 coques, de verdura i dolces.[3]
Seguidament, Un poble per servir un Ajuntament, és una peça curta subtitulada «Coses reals» i és obra de Pere Sancho Gayà, impresa a Artà i conta les vicissituds que pateixen les figures d’un
Ajuntament d’un poble petit lluny de ciutat (talment el nostre), on batle, secretari i regidors debatran sobre temes tan rellevants com la construcció, les lleis i permisos que s’han d’aprovar o suspendre, segons la parsimònia de l’Ajuntament. No importa anar gaire enfora, car aquesta obra també parla d’uns «villanos» i en diu:
Ells mos comanden a la vila,
i després de lo tractat,
a dormir se n’han anat,
en sa seva conciència tranquil·la!
Com veis, tot i ser una obra publicada l’any 1989, sembla estar escrita pels temps que corren, i no sé si a dia d’avui podrien passar la censura (figurau-vos les obres actuals!) D’altra banda, l’obra s’anuncia com a comèdia en dos actes, i és que no fa falta gaire més per treure’ns la rialla de dins, perquè l’atemoriment a la fina línia del que és criticable deixa de ser un obstacle quan s’expressen les coses pel seu nom i amb tota naturalitat, des del punt de vista del riure més còmic, perquè el sentit de l’humor, convindreu amb mi, és del tot necessari. Quant el llenguatge, pensau que és una obra de la seva època i les mancances a nivell estructural de la llengua catalana encara hi són paleses (amb termes com «bubul», d’origen oral per «bagul, per exemple, o expressions com «donar llendera», que és una corda ben forta, que s’empra entre d’altres coses, per donar corretjades). També hi ha algun barbarisme i la rima acompanya a certa musicalitat aferradissa. Sigui com sigui, l’ús de la llengua catalana a ambdós escrits dóna a entendre la naturalitat i espontaneïtat del seu ús en productes culturals i com la llengua del poble, que tot i presentar un registre col·loquial de la llengua, encarnen una font d’informació, resistència i comunicació importantíssima, també pel que fa a la llibertat d’expressió que tanta importància mediàtica ha suscitat darrerament.
Finalment, aquestes obres donen a entendre que per molts de filtres que es posin al coneixement i la veritat des dels organismes institucionals, hi haurà un poble savi que d’una manera o d’una altra els contrarestarà, en farà befa i els denunciarà públicament. Si no fos així la nostra higiene mental perillaria i hauríem de patir altra vegada per si algú ens volgués fer passar un Mal glop i fes servir el poble en benefici de l’Ajuntament. Esperem que això no passi, per aquesta raó: llegiu-les, al manco passareu una bona estona. I tal i com acabà l’obra de Pere Sancho l’octubre de 1975 vos diré que:
Es qui se senti frare que agafi sa candela!
Joan Cabalgante i Guasp
Agraïments: Antoni Flaquer «Coix».
____________________________________
1 ESTEVE de Vicens, Maria: Un mal glop. «El heraldo de Cristo», Palma, 1937.
2 SANCHO Gayà, Pere: Un poble per servir un Ajuntament. Gràfiques Llevant. Artà. 1989.
3 MELIS i Melis, Bartomeu: «Història Tercera Edat de Cala Rajada Capítol 2» Revista digital Cap Vermell, 2017.
