LA REVOLUCIÓ ESPIRITISTA DE «TRENANT VIDES (MA MARE)»
Bel Mut va ser guardonada amb aquesta òpera prima amb el premi vila de Sencelles de 2022
Primerament, s’arriba a una edat en què hom comença a travessar el llindar que separa els vius dels morts amb certa assiduïtat, talment com descobrir les «Ruïnes de Palmira» sota la figura d’Àlex Volney, llibre espirititsta de capçalera a moltes cases gabellines i cala-rajaderes. Aquesta capacitat de conversa és la que manté Bel Mut en la seva primera novel·la, Trenant vides1, que sorgeix de la inquietud de l’autora manifestada a certs tallers literaris capitanejats per la figura incombustible del capità Haddock de la literatura illenca com és J. M. Vidal Illanes, que ja en el pròleg manifesta que l’autora arenalera «aconsegueix un dels objectius més difícils en narrativa, relatar uns fets improbables mentre ens convenç que formen part d’una realitat creïble». Ells dos, conjuntament amb altres professors formen un tàndem increïble que ha fet voltar tota l’obra per diferents pobles deles Illes, com una tourné que ja els hi agradaria a molts d’autors de la Plèiade. Jo mateix en vaig poder ser testimoni a la cafeteria del teatre d’Artà amb una bunyolada fabulosa que semblava sortir del llibre, per cobrar una forma real i amorosament culinària en una presentació exquisida.
Sigui com sigui, aquesta novel·la convenç des d’un primer moment i no és per la seva capacitat de tenir converses amb els éssers estimats que ja no hi són, en una relació de mare i filla d’allò més entendridora, sinó més bé per una narrativa subtil que t’atrapa des del primer moment i et transporta amb el seu soliloqui més personal i íntim a un plànol on el lector és convidat a participar d’una confidència. D’altra banda, el discurs és ben bé una trunyella verbal molt ben definida i pensada, on l’autora no ha deixat cap cap sense lligar, a més d’aproximar-nos amb un llenguatge planer, però delicat alhora a la quotidianitat familiar que es fa del tot necessària per a mantenir lligams i poder sobreviure.
Presentació del llibre de Bel Mut a Artà
Posteriorment, l’autora presenta uns personatges i hi sap trobar la veu, que executa d’una manera proverbial sense escatimar ni una unça de versemblança, tal vegada hi posi quelcom de biogràfic, però tot i així els brins que sostenen l’entramat de l’obra fan que funcioni com a matèria ficcional a la perfecció. No de bades, aquesta autora tan assídua a tallers literaris, a lectures poètiques i a presentacions de llibres, també és professora de català i arriba a modelar el llenguatge amb un estil personalíssim, que no està gens supeditat a la tirania del centralisme, ni tampoc cau en el vulgarisme més regionalista. Aquests personatges, són els títols que encapçalen cada capítol del llibre, com Margalida o Bet (que tal vegada amagui l’homònim real de Bel). Un dels noms que crida l’atenció és el de Bubota bona, en aquest sentit la noció del més enllà cobra força i es comença a entendre la dimensió espiritual del llibre. A la segona accepció del diccionari Alcover-Moll una «bubota» és un fantasma, una figura molt tapada que apareix per fer por. Res més enfora que els personatges creats per Bel Mut, que més que por inspiren tendresa i calidesa familiar, en un retrobament literari que presenta el fort lligam de la paraula.
Després, les referències culturals del llibre són encantadores, amb elles l’autora ens transporta a Nàpols, meravellada amb el mosaic de la Casa VI, però també a Cala Figuera, mentre referma el sentiment d’estima per la proximitat d’una illa recòndita, però ben coneguda per l’autora, així com un viatge amb la mare per Capri, quan recupera velles i melodioses cançons com Capri c’est fini, ens presenta actrius i actors com Richard Burton i Elisabeth Taylor, la música de Manolo Escobar i Joan Manuel Serrat i la visita a Londres i les illes Canàries.
Finalment, la narrativa de Bel Mut m’ha recordat aquella obra del manacorí Vidal, que relatava les visites estivals a Porto-Cristo de les ties excèntriques i els familiars estimats, amb una dolçor de galetes i gelat de llimona, tot i que el caire temàtic de l’autora comporta un transfons diferent, com de solemnitat i poder igualador de la mort molt ben aconseguida, amb total respecte pels avantpassats i pels llaços familiars, que ella ha sabut trenar, en un clar homenatge a la seva mare, però amb un impuls literari que és ben mereixedor del reconeixement de la crítica i del món literari illenc. L’epíleg de Maria Victòria Secall és decisiu per poder entendre cap a on apunta l’obra de Bel Mut, on la trunyella és la força de tantes fèmines escriptores com puguin ser Maria Antònia Oliver o Xesca Esenyat, també per descomptat s’apropa a la narrativa de Pere Calders, amb aquell fil d’humor que mantén el lector en tot moment amb certa complicitat amb allò que es narra. No de bades, al llibre també hi surt l’apreciada autora Monserrat Roig, tan propera a Formentera. En paraules de Secall, aquest llibre es pot lligar amb «les històries de dones que són en realitat bessó i referent». D’altra banda, a mi el llibre m’ha enganxat i m’ha demostrat que la tendresa existeix fins i tot en el pensament i la dedicació que tenim cap als nostres éssers estimats, per embridar així una relació que ens acompanyarà durant el trajecte de les nostres vides. Així que no resta més que donar l’enhorabona a l’autora i esperar amb candeletes la següent obra, que tan de bo també porti el detall de les dedicatòries amb les cuques ferratines de les libèl·lules i les magnífiques il·lustracions de Marina del Padilla. Tot un plaer!
Joan Cabalgante i Guasp
1.MUT, Bel: Trenant vides (ma mare). Edicions Balèria 2022, Palma.
